La monarquia
Bestiari il·lustrat
Per molta ràbia que ens faci el duc de Berwick, l’home que va liderar les tropes en la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714, també ens hauria de fer llàstima per tot el que està vivint des de l’infern quan observa com ha quedat el seu llegat. L’aristòcrata i militar es deia James Fitz-James Stuart, era fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra, i va deixar en terres espanyola una colla de descendents que van culminar en un espantall prou conegut, María del Rosario Cayetana Fitz-James Stuart, la duquessa d’Alba, morta i ben enterrada fa deu anys.
Aquesta dona va passar tants cops per sala d’operacions del seu cirurgià estètic de confiança –res a envejar amb el gran Victor Frankenstein– que va quedar convertida en una imatge digna d’un sonet de Quevedo. També s’ha dir que se’n fotien, d’ella, sobretot els que no sabien de la seva fortuna incalculable. Era, de fet, la tercera persona que més subvencions rebia de la política agrària de la Unió Europea gràcies a les seves extensions interminables de latifundis. També tenia el rècord Guinness de títols nobiliaris, i la seva àvia, Victòria Eugènia de Battenberg, havia estat la reina consort d’Espanya, la dona d’Alfons XIII. Eren, de fet, els seus padrins.
En els seus darrers anys, la seva cara semblava talment com la d’una persona exposada a mil anys de radiació atòmica amb la pell tan i tan estirada que hom podia percebre les mil pomades que cada dia s’havia de posar perquè l’horror públic no anés a més.
El seu tercer casament és especialment rellevant. Un arribista de manual, Alfonso Díez, la va enredar cridat pel seu compte corrent. La diferència d’edat era considerable, però va ser la parella de moda, juntament amb els reconeguts fills de la dona, en la premsa rosa. Les seves aparicions públiques eren tremendes per la diferència d’aspecte entre el monstre d’Alba i la imatge del funcionari. Díez, que no té res de ximple, va aprofitar el seu ascens social per fer-se amic de la reina Sofia. No només això. Quan la seva dona va morir va començar a trucar-li sovint i es van fer tan amics que Pilar Eyre va insinuar que eren amants, ja que l’emèrita tenia ganes també de donar-se alguna alegria, com havia fet tota la vida Joan Carles I.
‘Cayetano’ de manual
Si el duc de Berwick, vulguem o no, va ser un militar de reconegut prestigi, què hauríem de dir del duc de Wellington, el general que va passar per la pedra Napoleó. Hi ha una connexió entre les dues famílies gràcies a un dels fills de la duquessa, Cayetano, un fatxenda de manual. A banda de dedicar-se a l’hípica amb bons resultats, el seu objectiu declarat en la vida era triomfar com a actor a Hollywood. L’única oportunitat seriosa de la qual va gaudir va ser la que li va concedir el txec Milos Forman a Els fantasmes de Goya, on va interpretar precisament el rol de Wellington, sense gaire èxit, tot sigui dit.
Que governi Felip!
Si hi ha una cosa de la qual Felip VI es mor de ganes és de deixar de ser una figura decorativa, manar de veritat i posar ordre en un Estat farcit de rojos i separatistas. S’ha vist després de les eleccions del País Basc i ara en té l’oportunitat davant d’una possible dimissió de Pedro Sánchez. Aquest cap de setmana no dormirà imaginant un món en què una crisi institucional sense precedents a Espanya acaba portant l’Estat a una monarquia governamental amb ell de president-rei i tot de ministres constitucionalistes –que és el mateix que dir ultradretans–al seu costat. No caldria fer gaire res més. Simplement deixar les mans lliures i a Manos Limpias perquè facin net.
El regne de Madrid
A la llarga, una de les conseqüències del poder que es concentra cada vegada més a Madrid és que aquest sigui tan formidable que Espanya es passi a dir com la capital si les nacions que no en volem formar part tenim la fortuna i l’encert de fugir-ne a temps. Cada cerimònia en la qual intervé Isabel Díaz Ayuso és una prova més de la seva puixança i fins i tot la reina ha de fer un esforç encomiable per no veure’s engolida per una dona que té encara més ambició que la de Felip VI. Tal volta el monarca, quan se n’adoni, ja serà massa tard i la presidenta autonòmica acumularà tant poder, serà tan omnipotent, que fins i tot ell haurà de rendir-li homenatge, com un plebeu més.
