tot recordant
Maria Perxés Santomà, insígnia de l’Empordà
La seva casa familiar es va convertir en la darrera seu de la Generalitat de Catalunya abans de marxar a l’exili; posteriorment va tenir un paper important en la recuperació de documentació republicana
Avui fa deu anys que va morir l’emblemàtica bibliotecària figuerenca Maria Perxés Santomà als 87 anys, una dona estretament vinculada a la vida intel·lectual i cultural de Figueres.
Va néixer al mas Perxés (Agullana, Alt Empordà), el 26 d’agost del 1927, situat gairebé a tocar de l’Estat francès. El seu pare era Jaume Perxés Vilaseca, un hereu surer que va arribar a ser batlle d’Agullana, i la seva mare Madrona Santomà Casamor. Ella va ser la segona filla dels cinc que va tenir el matrimoni. Tots junts vivien al mas Perxés fins que l’esclat de la guerra civil els va canviar la vida. El pare va marxar de casa, primer a França i després a l’Espanya franquista, mentre que ells es van quedar al mas; però el febrer del 1938 els va arribar un comitè de la Generalitat que els va ordenar marxar de casa, per tal que pogués servir a la Generalitat. En un inici la van utilitzar per salvaguardar obres d’art i patrimoni artístic dels bombardejos de Barcelona, però més endavant va fer de plataforma per poder travessar la frontera intel·lectuals catalans i els mateixos membres del govern de la Generalitat. Segons explicava Perxés en una entrevista al Banc de Memòria Democràtica, en un moment donat la casa va arribar a acollir més de dues-centes persones. Mentrestant, Perxés i la seva família van establir-se a casa de l’àvia paterna, a Tossa de Mar.
Amb la victòria franquista el seu pare va poder retornar amb tots ells. Van instal·lar-se de nou a Agullana i allò els va suposar tornar a la normalitat; poder anar a estudi i continuar amb la vida de masovers. Perxés explicava que a l’institut Ramon Muntaner de Figueres va tenir grans professors com Cuadras, Joaquim Santaló, Eduard Rodeja, Ramon Reig, Pla i Santiago Sobrequés, però que es parlava poc de la dictadura. Va ser a partir de mitjans dels quaranta quan se’n va anar a Barcelona a estudiar la carrera de biblioteconomia a l’Escola de Bibliotecàries que es va fer creus del que realment estava representant aquell règim per la cultura i llengua catalana: “Vaig adonar-me de com estava col·lapsada la cultura catalana... Aquest sentiment es respirava molt en aquells moments a Barcelona. A l’Escola de Bibliotecàries hi havia una espurna de llibertat. Ens parlaven de Rubió Balaguer i de Rubió i Ors i dels personatges que havien estat tan significatius per a l’Escola. Fèiem sortides. Vam visitar Lola Anglada a Tiana. Ens movíem una mica en aquest ambient cultural català.” Acabada la carrera va decidir retornar a l’Empordà, però abans va passar un estiu a Palma, on va treballar a l’arxiu municipal de la ciutat al costat del seu oncle Joan Pons, escriptor, poeta i molt catalanista.
L’any 1953 a la Biblioteca de Figueres van requerir una nova bibliotecària i Perxés s’hi va presentar. En una entrevista el 2008 a la Revista de Girona explicava aquells inicis així: “De seguida es van convocar oposicions a la Diputació i les vaig treure. Aleshores, la directora era la Rosa Corones, però les feines eren compartides totalment.” I també detallava en quin estat estava la biblioteca: “Amb la guerra, la biblioteca havia sofert un bombardeig i una part de l’edifici estava tancat. No teníem calefacció. Teníem unes estufes de llenya que feien un fum horrorós. L’edifici tenia l’estructura antiga de les biblioteques que havia fet dissenyar Eugeni d’Ors, que semblaven temples grecs. Després es va enderrocar per fer-la nova. [...] Els volums que estaven en el fitxer de llibres expurgats van desaparèixer, vam intentar esbrinar on havien anat a parar, però no ho vam poder saber mai. [...] Entre els llibres expurgats n’hi constaven sobre sociologia catalana, independentisme, catalanisme; sobretot obres de caire polític i també d’algun escriptor francès que figurava en l’índex de llibres prohibits.”
Des de la biblioteca va començar a relacionar-se amb personatges del món cultural figuerenc com Santos Torroella, Joaquim Bech, Ramon Reig, Gala Dalí, Fages de Climent, Joan Sibecas, Felip Vilà i sobretot Montserrat Vayreda, amb qui va tenir una gran amistat: “La Montserrat era una persona molt oberta; de seguida m’hi vaig sentir bé i vaig formar part d’unes tertúlies que fèiem cada vespre a casa seva amb amics, pintors i escriptors.” De fet, va ser gràcies a la mateixa Vayreda que li va donar la idea de restaurar mas Perxés, ja en democràcia, i va poder descobrir tota una sèrie de documentació republicana que havia quedat amagada: “Aquells documents van quedar allà enmig de tota mena de coses: cadires trencades, mobles desballestats, un piano tot malparat... Ho vam mirar una mica per sobre, semblava que era cosa molt burocràtica, vam donar-hi una importància relativa i els vam guardar durant anys. [...] Estic molt contenta que aquests documents contribueixin a la recuperació de la memòria històrica. Vet aquí la història d’aquests papers. Ara són al lloc que han de ser. I completen la història de Catalunya”, afegia a l’entrevista.
Perxés va passar a ser directora de la biblioteca, que l’any 1969 va canviar de nom per portar el del poeta i periodista figuerenc Carles Fages de Climent, fins que el 1992 es va jubilar. Tot i així, va continuar mantenint-se vinculada a la vida cultural de la ciutat. Va ser membre de la junta de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1998-2009), a més de regidora de Cultura per CiU durant dues legislatures a l’Ajuntament d’Agullana.
El 2008 va rebre un premi Indiketa per la divulgació i el manteniment de les arrels pròpies de la comarca de l’Alt Empordà. El doctor en filologia catalana Carles Bastons, que la coneixia bé, la va voler recordar l’any 2022, amb motiu del centenari de la biblioteca, com una persona discreta, ponderada, de profundes creences religioses, elegant, amable i senzilla de tracte, però sobretot, una bibliotecària excepcional.