Flors d'esperança

Vés a saber. Podria molt ben ser que aquest dilluns tinguem ja un títol a la butxaca. I, si no, espera una mica més, que la lliga no ens ha de faltar al culers aquest any, si no ens cau el cel al cap. I el que ve al darrere.

Dissabte la primavera va esclatar oficialment a Girona amb la festa de les flors escampada pels vells carrers de la ciutat vella. Els patis recòndits dels edificis monumentals s'hauran ofert al vianant encuriosit amb la pedra gòtica polida pel temps i la història enjoiada altre cop de color i de joia. Ahir, per poc que el temps acompanyés –i tot feia pensar que acompanyaria– el silenci i la solitud habituals del call s'hauran esvaït per uns dies per acollir els milers de visitants que faran un altre cop de Girona la capital de la primavera.

Llàstima que la magna exposició que es munta per aquesta setmana no sigui de més durada, que no es pugui oferir al visitant tota la temporada. Seria un esquer magnífic per consolidar-nos com un destí turístic de primera magnitud. Però tant li fa. Sabem nosaltres i cada cop ho sap més gent que una visita al Barri Vell mereix un esforç en qualsevol moment. Que les flors només són una excusa. Però les excuses valen molt en un món en què tothom es mou molt i calen fites segures per justificar cada etapa.

En canvi, he sentit veus preocupades. Quan desapareguin els voluntaris històrics que porten el pes de la magna organització, ¿trobarem un relleu fàcil i eficaç? El nostre món, el món que hem anat creant mentre es consolidava la festa de la primavera floral gironina, és un món mercantil, basat en el diner. Sembla mentida que un esdeveniment que mou tanta gent no hagi trobat –potser perquè no la té– la manera de finançar-se. Perquè, ben mirat, només bars, restaurants i potser hotels treuen rendiment de l'afluència massiva de visitants. Però sembla improbable poder canalitzar una part significativa d'aquest guany cap a l'organització.

De manera que haurem de tenir fe en els nostres joves i creure que sabran fer-se càrrec de la feina amb el mateix desinterès i dedicació que els actuals responsables. Sovint passa que els ciutadans tenen una gran capacitat de resposta, més enllà de compensacions, quan l'empresa s'ho mereix. I que l'Ajuntament trobarà fórmules imaginatives quan calgui per assegurar el futur de la festa.

Esperança, doncs. Pel futur de les nostres flors ciutadanes. I pel futur immediat del Barça en les tres competicions que es resoldran definitivament aquests dies. La primavera és temps d'esperança. I l'esperança es converteix en alegria sincera, real, autèntica. Creativa. Què hauria passat a Londres si els blaugrana haguessin perdut l'esperança i haguessin deixat de lluitar?