Futbol, beneficis col·laterals
Els campus d'estiu de l'esport rei s'omplen de nens estrangers que arriben de tots els continents
Els èxits esportius del Barça actuen de reclam per a les escoles esportives instal·lades a Barcelona
Diuen, i és cert, que el llenguatge del futbol és universal. Diuen, i també és cert, que qui millor ha interpretat aquest llenguatge és el Futbol Club Barcelona. La combinació d'aquests dos elements, però sobretot el reclam de Barcelona com a referent mundial d'aquest esport, està repercutint de forma positiva en l'expansió dels campus de futbol infantil de la ciutat, que han aconseguit internacionalitzar la seva oferta i començar a a guanyar terreny al principal competidor, les escoles de futbol angleses.
Aquests campus esportius –una activitat lligada a les vacances escolars d'estiu– han experiment durant els últims anys l'interès creixent de famílies de països estrangers per portar-hi els seus fills. El Barça i els seus èxits funcionen de reclam, i les escoles de futbol del país en surten beneficiades.
Tots els responsables dels campus de futbol d'estiu consultats per aquest diari coincideixen. “El fenomen Barça i el fenomen Barcelona ens està ajudant molt”, afirma Pep Villar, un dels responsables del Campus Internacional Santor, que disposa de la col·laboració de Hristo Stoichkov. “També és un molt bon reclam l'èxit de la selecció espanyola”, afirma en la mateixa línia Pedro Marcet, de la Fundació Marcet, dedicada des de fa 30 anys a la formació de joves futbolistes.
En aquestes dues escoles de futbol, situades a poca distància l'una de l'altra a la zona de la Vall d'Hebron de Barcelona, la presència de nens estrangers és notòria. “Treballem molt amb nens que vénen de fora i cada any la cosa va a més”, explica Villar. Pels camps de gespa de l'escola hi han passat aquest estiu “nens de Corea, dels Estats Units, Finlàndia i Sud-amèrica”.
Al campus Marcet hi han arribat aquest any joves futbolistes de l'altre extrem de món. Són australians que comparteixen escola amb catalans i andalusos, però també amb russos, mexicans o porto-riquenys, entre altres nacionalitats. “També hem tingut algun alumne en el nivell dels més petits, de tres anys, que ha vingut amb els seus pares de l'estranger”, explica Carolina Marcet, responsable de l'àmbit internacional de l'escola. Tant interès de fora ha portat el centre a contractar un treballador rus que facilita la integració dels nens.
A l'altre costat de la ciutat, als terrenys de joc de l'INEFC, on es fa el campus de l'escola oficial del Futbol Club Barcelona i el diari Sport, també s'hi reprodueix el fenomen. “Aquest any ha vingut un alumne dels Estats Units; mentre ell s'entrenava amb nosaltres els seus pares s'han dedicat a fer turisme per la ciutat”, explica una portaveu. Aquest campus ha omplert enguany el cent per cent de les places que oferia.
Ningú no sap amb exactitud quantes escoles de futbol funcionen a l'estiu a Catalunya. La federació catalana no en porta cap registre i el sector assegura que són una quarantena. “Ara surten com bolets” es queixa Joan Lluís Listre, que organitza escoles de futbol des de fa 30 anys a Vallgorguina amb l'assessorament d'Albert Benaiges, un referent en la formació de joves futbolistes. Listre es queixa de la falta de control, la falta de normativa en el sector i “la competència deslleial”.
“El meu equip és el Parkville de Puerto Rico”
Sebastián José Chávez és d'un país que quan s'anomena evoca qualsevol cosa menys el joc del futbol. Malgrat tot, aquest nen ha pujat a un avió i ha travessat tot l'Atlàntic per venir a perfeccionar la tècnica a Barcelona, i només amb vuit anys. “Jugo de davanter, però també ho puc fer de porter”, explica trepitjant la gespa artificial dels terrenys de la Fundació Marcet. “El meu equip és el Parkville”, explica amb orgull quan se li pregunta quina és la seva filiació futbolística.
El pare d'en Sebastián va ser l'encarregat de buscar una escola d'estiu per a ell a Europa. Ho va fer a través d'internet, relata el jove futbolista, amb el nom de Barcelona com a referència de recerca. Durant la seva estada a la ciutat ja ha visitat l'estadi del Barça i el museu del club. Aquesta és una de les activitats complementàries que ofereix l'escola de futbol i que sempre fa la delícia dels nens, encara més dels que arriben de l'altre costat de món. “El que més em va agradar són les copes”, afirma.
“El nivell d'aquí és molt alt”
Durant tot un mes Evan i Ebron Lajin viuran lluny d'Austràlia, el seu país, per perfeccionar la tècnica futbolística a Barcelona. D'origen persa, aquests nois nascuts a Nova Zelanda tenen clar que Barcelona és el referent mundial en futbol. “És el segon cop que venim aquí a fer un campus d'estiu”, explica l'Evan. L'any passat ho van fer en una escola organitzada per uns americans, amb un entrenador del segon equip del Barça, i aquest any a la Fundació Marcet. El seu pare, que no es perd cap detall de l'entrenament, té molt clar per què són aquí: “Vam valorar Anglaterra, però aquí el nivell és molt més alt”.
D'Ekaterinburg a la Vall d'Hebron
En Nikita és el davanter centre del seu equip, el Viz-Sinara a Ekaterinburg, a mig camí entre Moscou i Sant Petersburg. És viu, simpàtic i rialler, però als onze anys només parla rus. Té, per sort, l'ajuda d'en Sos, un moscovita contractat per la Fundació Marcet que l'ajuda a integrar-se a ell i a tots els nens russos de l'escola. “Cada cop en vénen més”, explica en Sos, “així que arriben pregunten pel Barça i per les possibilitats d'entrar-hi”, hi afegeix. En Nikita no dubta ni un moment a dir “Messi” quan parla del seu jugador favorit. Es nota que disfruta i està a gust, només un problema: quan se li pregunta per la calor somriu resignat i alça els ulls cap al front i la suor que hi regalima.
A cada crac la seva escola d'estiu
Busquets, Xavi, Cesc, Bojan. Els cracs del futbol dediquen almenys un dia de les vacances a entrenar-se un matí amb els nens que participen en els campus de futbol que porten el seu nom i la seva firma. La majoria de vegades són escoles petites i hi participen pocs nens i, per tant, són un negoci limitat. Els jugadors s'hi vinculen més per una qüestió d'imatge, d'obligació de la marca esportiva amb la qual tenen contractes publicitaris, que no per la possibilitat de fer un negoci afegit. En tot cas, la part comercial queda per a amics o familiars dels futbolistes, que són els que directament s'impliquen en l'organització de l'escola, com és el cas dels germans de Xavi Hernández.
Entre aquests campus destaca el de la firma esportiva Nike, que fa desfilar pels seus camps a Andorra diversos futbolistes del primer equip del Barça, com ara Thiago o Pedro.
