Societat

Nevada negra

Quan les flames van envoltar el poble, cinquanta persones es van quedar a defensar-lo, la pluja de cendra feia nevar en ple juliol

Una senyora a Llers puntualitzava: “ens han cremat els records”, però assegurava: “hem perdut molt, però estic segura que ens en sortirem”

La majoria confia que el bosc i l'Empordà es recuperaran

“A l'altre costat de la vall la carretera travessava una riera completament negra. Troncs d'arbres calcinats i despullats de branques per tots costats. La cendra movent-se sobre l'asfalt i les agulles fluixes del cable cec que penjaven dels ennegrits pals de la llum gemegant dèbilment amb el vent. Una casa cremada enmig d'una clariana i més enllà un tram de pastura agresta i gris...” paraules sortides de la novel·la La carretera de Cormac McCarthy, que descriuen perfectament el paisatge que desfilava per la finestreta del cotxe mentre enfilàvem la carretera de Llers a Terrades. Són esquelets de pins ennegrits, sureres emmascarades, alzines, lledoners castigats pel foc però que sobreviuran com ho han fet altres vegades. De tant en tant, el perfil d'un roure o d'un arboç torçut com si demanés clemència davant d'un càstig diví. A terra, un tou de cendra grisa marca les petges dels cronistes quan decideixen fer un tomb a peu. Enmig d'un silenci absolut, una fina ràfega de vent fa caure la cendra que queda a les parts altes del arbres. És la nevada negra.

Iniciem el recorregut a Llers. Al bar Surreyes, amb l'excitació pròpia dels que han viscut una situació límit, la gent discuteix sobre el bé i el mal, critica l'actuació d'uns i altres i se n'alegra que tot i algunes pèrdues materials, gairebé ningú ha pres mal i que la majoria de cases s'han salvat. Amb sornegueria, algú comenta que aquesta tardor els pinetells els hauran d'anar a comprar al supermercat. “Aquesta tardor encara en trobarem algun”, assegura un altre, “però en els propers anys, res de res. La primavera serà bona pels espàrrecs i les múrgoles, si és certa la llegenda que es fan en boscos cremats”.

Solidaritat local

“Ens han cremat els records” comenta una senyora amb casa al barri de La Guàrdia, orgullosa d'haver trobat una bona frase. A l'altra banda de la barra, la propietària del bar es mostra indignada amb l'actuació dels Mossos d'Esquadra, amb la seva irrupció al poble obligant la gent a deixar les cases i a marxar cap a Figueres. “Nosaltres ens vam quedar. Des d'aquí podíem defensar-nos i a Figueres no hi teníem res a fer.” Un altre tertulià, assegut al tamboret amb una canya a la mà, explica que ell i el seu pare sí que van marxar, i van tenir sort que el veí del costat es va quedar. Els va salvar la casa, quan va aconseguir apagar el foc que s'estenia pel jardí. L'etern dilema: quedar-se, corrent un risc, o marxar abandonant moltes vegades els esforços de tota una vida. Al bar hi ha una estranya unanimitat a favor de quedar-se i defensar la casa i les propietats.

Esgotat el tema, l'atenció es dirigeix cap als bombers i el seu desconeixement del territori. Els d'aquí se'l coneixen molt bé, asseguren, però molts eren d'altres llocs i la majoria de militars provenien de Saragossa. “El meu germà” comenta la noia del bar “se'n va trobar una colla que sortien perduts d'un olivet i no trobaven la manera de poder enfilar cap una llengua de foc que havien d'intentar aturar. El més lògic és que aprofitessin el coneixement del territori que té la gent d'aquí i s'emportessin algú que els podes guiar.” Aquests cronistes no es volen ni imaginar el que passaria si prengués mal algú del poble intentant ajudar els bombers. Després d'Horta de Sant Joan, la sensibilitat està a flor de pell i les precaucions són màximes.

Deixem la comoditat del bar i la frescor d'unes canyes i enfilem carretera de Terrades amunt. Unes pinedes extremadament calcinades ens criden l'atenció i, després d'algunes fotografies, ens dirigim al castell de Palau Surroca, on el foc no hi ha arribat, i continuem fins al mas de Can Pagès, convertit en trinxera. Aquí es van aconseguir aturar dues llengües de foc. El negre arriba fins al marge de la carretera, a punt d'entrar en un camp de cireres. “Això va ser el dilluns” comenta Josep Molas, fill del propietari, “perquè el diumenge no varem veure cap bomber per aquí.” Reconeix que la feina dels professionals és complicada i que el diumenge va ser un dia molt difícil però creu que cal criticar-ho tot per millorar-ho.

Torna el tema de la gent del territori, de la feina dels pagesos, dels que es coneixen els camins i els hidrants, i assegura que els bombers portaven mapes obsolets, amb camins que no son transitables. Els van venir a desallotjar però ell i el seu pare es van quedar. “Tenim cisternes per regar a pressió i altres màquines que ens podien ajudar”. El dilluns es va produir el miracle i, amb el canvi de vent, els bombers van aconseguir apagar les flames just a tocar la casa.

“Sort de l'alzinar, que va frenar una mica el foc. Ens demanen que netegem els boscos, però nosaltres ja fa anys que ho hem deixat estar. Ens passàvem l'hivern treballant com animals per treure pi, però quan acabaves, per poder pagar a la gent que havies llogat, hi havies d'afegir diners.”

Els han dit que presentin una valoració de danys però en Josep no te cap intenció de perdre-hi el temps. “Se'ns ha cremat bosc i una quarantena de cirerers en una punta de camp. Ara farem tota la paperassa, però, al final, tot quedarà en paper mullat. Quan tot això es refredi ningú no se'n recordarà, de les promeses fetes.” No seran aquest cronistes els que li portin la contrària. Recorden que deu anys després dels focs del 1994, els propietaris de la zona de Santa Coloma de Farners no havien vist cap euro de les ajudes previstes.

Tornem a la carretera de Terrades i ens aturem al veïnat de La Guàrdia per veure les dues úniques cases que s'han cremat en aquest municipi. L'Elena i en Jesús de Can Marull han tingut sort. Feia poc, havien posat portes metàl·liques i vides gruixuts que han aguantat l'escomesa del foc. “Em criticaven” explica l'Elena “per posar unes portes tant lletges però, al final, han estat les que ens han salvat.” S'ha cremat la parra i s'han socarrimat les parets exteriors, els interiors han quedat fumats. Els que no han tingut la mateixa sort són els Peters, els seus veïns belgues, que han vist com el foc engolia una bona part de la casa, igual que l'altre veí del costat, un farmacèutic de Perpinyà a qui l'incendi li ha deixat poc més que l'estructura. Ara toca neteja, recollir els desperfectes i aprofitar el que es pugui.

Ens prenen per idiotes

Els deixem amb els seus afanys i continuem cap a Terrades, on els membres de la UME tenen aparcats els vehicles que descansen. Aquí, el foc no hi ha arribat. Intentem anar a Biure per la carretera de Boadella, però una parella d'agents dels Mossos ens impedeixen que passem. Decidim arribar-hi per l'N-II. A la ràdio, el representant de la Generalitat parla que seria el moment d'iniciar un debat sobre la gestió forestal. Ens mirem sense dir res però amb la convicció que molt sovint ens prenen per idiotes.

A Biure, el foc, en qüestió de minuts, va rodejar completament el poble. Molts van marxar però una cinquantena de persones, amb l'alcalde al capdavant, s'hi van quedar per intentar defensar-lo. Al bar del Centre, la tertúlia, menys concorreguda que la de Llers, se centra en l'actuació de les autoritats locals. Remarquen el paper de l'alcalde en posar-se al capdavant dels que es van quedar i critiquen amb ferocitat el tinent d'alcalde que, tan bon punt va veure el fum, va agafar la dona i el cotxe i va marxar cap a Darnius. “Ja es la segona vegada que ens ho fa” assegura en Pere. “En els focs del 2002 va passar el mateix, i quan ens en vam adonar ja no hi era. N'hi ha molts que tenen ganes de veure'l a la propera reunió.” Tota tragèdia ha de tenir els seus herois i els seus malvats. No serem nosaltres, ni tampoc ens toca, qui repartirem aquests papers.

En Joan Molas de Can Pagès i una alzina acaronada per tots els vents, tant els bons com els dolents Tot i la desgràcia, la vida continua endavant

Quan vam arribar a Can Pagès de Palau Surroca, una casa amb més de cinc cents anys d'història, en Joan Molas, un padrí de 96 anys que ha passat tots els incendis i freds del segle i ha vist com el seu món canviava irremissiblement, prenia la fresca sota l'alzina de l'era. La seva família ha transitat entre l'agricultura i la ramaderia, fins i tot va obrir una explotació de porcs, i avui, viu de la fruita dolça, especialment dels albercocs i les cireres. En Joan ens va explicar que aquell arbre l'havien plantat ell i el seu germà, a l'any 1955, i li havien donat forma perquè a la vellesa els fes ombra. En Joan, que estava acompanyat de la seva gossa, Tura, un pastor català a qui no treia l'ull de sobre, ens va explicar que la “fogaia va estar a punt d'arribar a la casa” i que sort en va tenir “del noi, [el seu fill], i el nét, que amb les mànegues van remullar perquè el foc no pogués arribar, i desprès van guiar els bombers per aturar les flames”. En Joan ens va parlar d'altres incendis, sobretot del de l'any 1986, però la seva preocupació era una altra. Tot i la contundència de les flames que arribaven de la Jonquera, ens va assegurar que va patir més l'any 1985, quan el fred extremat va rebentar les canonades i va estar a punt de rostir l'alzina, “també l'hauria cremat, i és un arbre que m'estimo, s'ha fet vell amb mi, em fa ombra i l'acaronen tots els vents, tant els bons com els dolents”.


Quatre dies desprès del foc, la propietària del càmping Les Pedres de Capmany ens diu que està cansada, que ja ho ha explicat tot a la premsa i que ara el que li interessa és anar endavant. El seu home, l'Antoni, li ha assegurat que d'aquí a un any, els suros tornaran a brotar, però ella està preocupada per la fortor de sutge. L'han de venir a visitar els néts. L'Ives, que és d'Albi i havia trobat l'espai per“gaudir del sol i de la vida” discuteix amb un veí de parcel·la que, com ell, ho ha perdut tot, com s'han d'enfrontar amb les asseguradores. El sol crema les calamines rebregades que abans eren els teulats dels bungalous i ens endinsa en un paisatge, de Mad Max consumit pel napalm nascut de l'escorça de suro i la tramuntana, habitat per cotxes, autocaravanes i electrodomèstics calcinats. Desprès de tres quarts d'hora de parlar amb l'Ives i el seu company, arriba l'Antoni, que ha acompanyat el lampista perquè faci les primeres reparacions d'urgència i anuncia, amb una certa prevenció, que a l'agost tornaran a obrir la part del càmping que no està cremada. Tot i la desgràcia, la vida continua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El pressupost de Figueres, amb l’aval dels no adscrits

figueres

Cavalcada de Reis a peu, sense cavalls i amb nous escenaris

Girona

S’han de tornar 4,6 milions en multes de l’estat d’alarma

barcelona
societat

El temporal deixa fins a 50 centímetres de neu al Pirineu

SOCIETAT

Una nova plataforma convoca una marxa per sortir de la crisi

societat

Els fills del segle XXI

barcelona

Somescola convoca una gran mobilització el dia 18 contra el 25% de castellà

Barcelona

Certificat digital per divendres

barcelona

El rei investeix els nous jutges de l’“esperit constitucional”

barcelona