“M'aterreix no saber què passarà demà”

Té 45 anys i un fill petit a càrrec, però no té feina. Fa dos anys que és a l'atur i viu, sobretot, gràcies a l'ajuda dels seus pares i amics, del suport de diverses entitats i de l'única prestació que li queda. “Només rebo una ajuda familiar que em permet anar pagant els 500 euros del lloguer, però aquesta se m'acaba d'aquí a tres mesos. No sé què passarà aleshores”, explica preocupada Teresa Sevilla, veïna de Cerdanyola del Vallès.

La Teresa, com moltes altres persones en una situació semblant, va haver de recórrer al programa d'ajut de Creu Roja, que posa a disposició dels més vulnerables recursos per poder tirar endavant. “M'anaven a tallar la llum, el gas i l'aigua, i vaig decidir demanar assistència urgentment. Em van pagar els rebuts que devia, i també em van proporcionar un carretó d'aliments molt abundant”, continua, assegurant que en aquell moment la sensació era d'“impotència” i “vergonya”. A partir d'aquí es va dirigir als serveis socials i, a través de l'Església evangèlica, li proporcionen una mica de menjar cada quinze dies. El suport més gran, però, li arriba dels seus pares, que l'ajuden amb tot el que poden. “Els àpats, ens els preparen ells. Al migdia anem a dinar a casa seva i a la nit ens enduem el que ens fa la meva mare. Vivim majoritàriament de la seva pensió”, relata.

La solució, com la majoria dels catalans immersos en casos semblants, és trobar una feina, encara que sigui temporal i de poques hores.“He fet cursos, he distribuït milers de còpies del meu currículum, ho he intentat tot..., però res. Sé que treballant tot això passaria, però clar, amb l'edat que tinc, ja no em vol ningú”, explica decebuda. L'angoixa i la incertesa de no saber què passarà demà no la deixen dormir. La data crucial és a partir de l'octubre, quan perdrà l'única prestació que li queda. Amb aquests diners aconsegueix pagar cada mes el lloguer però, un cop aquests deixin d'entrar al seu compte corrent, tot serà molt més difícil. “Fa sis mesos em vaig dirigir a Creu Roja perquè m'ajudessin, i ara ho hauré de tornar a fer. No m'agrada demanar coses, però no tinc cap més opció”, assegura, al·legant que no té via alternativa per pagar els 450 euros de diverses factures pendents.

Malgrat les adversitats, la Teresa intenta somriure i fer feliç el seu fill de nou anys. Com tothom, el seu desig és trobar una feina i abandonar aquest malson.