29 de gener del 1939
Salvats de miracle
-
El bombardeig de la Garriga, vist des dels avions italians UFFICIO STORICO DELL'AERONAUTICA MILITARE – AJUNTAMENT DE LA GARRIGA / ARXIU FUNDACIÓ MAURÍ – LA GARRIGA / HÉCTOR DE DIEGO – AJUNTAMENT DE LA GARRIGA. -
L'estació de tren de la Garriga, totalment destrossada, després del bombardeig. ARXIU FUNDACIÓ MAURÍ LA GARRIGA. -
Un grup de pilots al camp de can Fernàndez, dins l'aeròdrom de Rosanes, durant la guerra HÉCTOR DE DIEGO / AJUNTAMENT LA GARRIGA. -
Les rajoles que recorden el bombardeig ARXIU.
Quatre diesabans hi havia hagut l'últim gran combat aeri de la guerra, amb centenars d'avions sobre la Garriga
Capítol 39
Són tres quarts de tres del migdia d'un diumenge. Aparent tranquil·litat. “La gent sent remor d'avions, mira el cel i els veu.” De primer s'ho miren de lluny, “hi ha un gran silenci” que fa perceptible el so de com es desenganxen les bombes i xiulen. No sona l'alarma, espatllada. Sí que s'havia activat en altres ocasions, en divisar avions que no havien arribat a descarregar. En un tres i no res, ve l'esglai: dos minuts de bombardeig sobre la Garriga, al Vallès Oriental, sobre la qual deu avions Savoia italians llancen 120 bombes de 50 quilos, el doble de les llançades sobre Granollers en la massacre del 31 de maig del 1938. Però avui, 29 de gener del 1939, es pot dir que la Garriga ha tornat a néixer. El bombardeig ha impactat en diversos punts del centre del poble i ha fet quinze víctimes. L'estació de tren, just al costat del refugi antiaeri, ha quedat irreconeixible.
Tanmateix, la magnitud de l'atac és tan gran que si els avions haguessin fet diana només al nucli de la població, l'haurien esborrat del mapa. “Per la quantitat de bombes, aquest és un bombardeig dels grossos; per una població d'uns tres mil habitants –com era el cas de la Garriga en aquell moment– no té cap lògica”, argumenta l'historiador Joan Garriga. De fet, en aquest poble hi havia encara instal·lats alguns consolats estrangers, com el de la URSS, cosa que solia ser respectada per no fer-hi atacs aeris. Si el bombardeig no es converteix en una carnisseria és perquè força bombes cauen en camps dels voltants.
Així, com s'explica aquest bombardeig desmesurat, si ja fa tres dies que ha caigut Barcelona? El motiu és una concentració de brigadistes internacionals que es produeix a la Garriga. Així ho consideren tant Garriga com els també historiadors David Gesalí i David Íñiguez, que han estudiat la guerra aèria a la zona. Els franquistes temen que els brigadistes s'estiguin recomponent. A partir del 22 de gener, quatre dies abans de la caiguda de Barcelona, els brigadistes es van agrupant a la Garriga. L'italià Luigi Longo, comissari de les Brigades Internacionals, ha redactat “un decret de reconstitució de les Brigades Internacionals.” Segons Íñiguez i Gesalí, “un d'aquests correus va ser capturat pels soldats italians del CTV”, que hi van veure una amenaça real.
L'objectiu del bombardeig “va ser el poble sencer”. Els feixistes suposen que dins les cases del poble “hi ha infanteria i recursos” per comandar una possible defensa de la zona. Per aquest motiu llancen bombes “relativament petites, per enfonsar com més cases millor” i poder-ne dur moltes a sobre: bombes amb un pes just com les que duien permetien col·lapsar un edifici de dues plantes i fer més mal que llançant un nombre reduït de bombes molt potents. Avui, unes rajoles al carrer recorden els punts del poble on van explotar bombes, el refugi antiaeri (construït el 1938) i el camp d'aviació de Rosanes s'han museïtzat i aquests dies es fan diverses activitats per recordar el bombardeig.
Aquesta reactivació de les brigades internacionals que volien esmicolar acaba resultant més lenta del que esperaven, a causa, entre d'altres raons, de la falta d'armament. Aconsegueixen crear la 44a divisió internacional, però, per culpa de “la pressió de la línia del front”, només entrarà en combat a la zona de la Garriga-l'Ametlla (com a infanteria) i tan sols tindrà tres dies d'existència: molts dels seus membres, escapats per la zona de Seva, moriran mentre tractaven de passar el massís del Montseny.
Quatre dies abans del bombardeig, el 25 de gener del 1939, hi ha hagut en cel de la Garriga l'últim gran combat aeri de tota la guerra civil. Caces republicans i franquistes protagonitzen escenes més pròpies de la pel·lícula Àngels de l'infern, amb la participació d'un nombre d'avions que voreja el centenar. Així ho revelen els historiadors Gesalí i Íñiguez, que fan un relat exhaustiu d'aquest combat. El 25 de gener del 1939 la Garriga s'ha convertit en “el centre de comandament de l'esquadra de caça” des d'on les ja delmades forces aèries de la República intenten salvaguardar Barcelona. A més d'això, de Rosanes –el seu camp d'aviació– surten avions d'evacuació de polítics i militars.
A les 9.35 del matí del 25 de gener els avions Mosques de la quarta esquadrilla republicana s'enlairen amb la missió de protegir els Xatos que miren de defensar Barcelona. L'esforç dels Xatos per donar suport a les línies republicanes que defensen el Llobregat és majúscul. El matí transcorre així fins que, poc després de tres quarts de quatre del migdia, quan s'han enlairat dues esquadrilles de Mosques de la Garriga, l'aeròdrom de Rosanes és atacat per un nombrós grup de caces Fiat italians. Això motiva la sortida de tres Mosques que estan de guàrdia, que s'ajunten amb els caces republicans que tornaven del front. El combat és dur i carregat de giragonses. Després de més d'una hora, quan s'han esgotat municions i combustible, s'acaba: un pilot italià, que s'havia llançat en paracaigudes, és fet presoner i dies després afusellat; un pilot republicà mor en l'avió en flames; els italians diuen haver tombat tres Mosques. La guerra civil s'esllangueix i ja no hi haurà cap altre gran combat aeri d'aquestes dimensions.
“El mossèn aixafava tant el castellà que ni l'entenies”
En Felip Rosselló tenia sis anys i mig quan, el dia 29 de gener de 1939, jugava amb altres infants a la plaça de la Garriga. “De cop, veiem que de la part del pont de l'Ametlla vénen tres avions.” Se'n van corrent cap a casa, al carrer Samalús, no gaire lluny, i a prop d'on hi va haver algunes explosions. L'àvia els amaga sota l'escala. La mare d'en Felip, en aquell moment als afores del poble, veu de lluny la fumera de les explosions i corre esperitada per si els seus han rebut. En arribar a casa, comprova que no, però s'adonen dels desperfectes materials: “Per la compressió de l'aire de l'explosió, la teulada va volar.” Això fa que tots se'n vagin cap al refugi, on passaran tres dies i tres nits, fins a l'entrada dels franquistes. Molta gent va optar per la mateixa decisió: van passar-hi tres dies ben estrets. Per por del pillatge, el pare i un oncle feien passades per casa seva. Acabada la guerra, la família d'en Felip va témer pel pare, que era d'ERC i figurava en la “llista negra” que els delators havien confegit. Al seu pare el va salvar la intercessió d'un oficial franquista, dos familiars del qual vivien a la Garriga i havien estat assassinats per les violentes milícies antifeixistes que hi actuaven. Durant la guerra, la mare d'en Felip havia avisat a aquesta família del perill que corrien.
Al mateix carrer Samalús hi havia una altra nena, la Rosa Llimargas, de llavors 10 anys. El bombardeig l'agafa dinant a casa. Són nou a taula. Cau runa del sostre sobre les patates a la cassola amb conill que menjaven. “De cop em vaig trobar sota la taula.” L'entrada queda destrossada. Ella i una part de la família passen tres dies a casa d'uns amics, a prop de la plaça. “Tres dies nefastos”, “ningú sortia de casa”. Veuen marxar els brigadistes internacionals. Silenci i quietud, fins que veuen entrar a la plaça uns soldats, amb “una altra bandera”: han arribat els franquistes. A partir d'aquí comença la litúrgia habitual, inclosa la missa de campanya, que es va fer l'endemà, a la plaça, perquè l'església havia estat mig cremada. El mossèn, amagat durant la guerra al mateix poble, la va haver de fer en castellà. També les següents. “Aixafava tant el castellà que de vegades ni l'entenies”, recorda, riallera, la Rosa. Abans de la missa, un veí del poble que després es faria falangista llança una arenga. La comença en català. Un oficial espanyol li crida: “Hable en español”. “Va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta frase”, comenta la Rosa. L'alegria provocada pel final de la guerra de seguida queda escapçada per les persecucions de la dictadura franquista.
