Mosca i llenguado

Una mosca repassa amb la trompa un cap de llenguado. Aquesta estranya parella, conjuntament amb un pop d'ulls vidriosos, i una orgia de llamàntols que els acompanya, formen part d'un espai de calma limítrof però allunyat del brogit de la resta de taulell: caixes de sardines amunt i avall, les baixes a les files dels verats són constantment substituïdes, i les tonyines i salmons són llescats com barres de pa; ja no se n'agafen peces senceres. Arriba una senyora amb metxes rosses i sense demanar tanda demana un parell de llenguados.

–Avui és un dia especial —diu la de les metxes. La mosca vola mentre la peixatera feineja–. Deveu estar contents ara que us han rebaixat el cànon per la parada –continua.

–Ja pots dir missa, que he hagut d'acceptar que m'abaixin el sou perquè els números no surten, i ja m'han avisat que si això dura un parell de mesos més, aniré a la cua de l'atur –voldria dir la peixatera, però en lloc d'això fa un somriure tan hipòcrita com professional–. Res més?

–No, tinc el cotxe aparcat a la vorera, el meu Joan m'ha dit que no pensa tornar a fer que em retirin cap multa.

–Doncs, si és servida.

La mosca ataülla pau de nou, i fa un descens en picat cap al llenguado que ha quedat al descobert. Para les seves potes damunt l'aleta pectoral, es frega el cap, i fa una petita deposició de mosca sobre el llenguado mort.