“Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia”

Els sínodes han posat damunt la taula que la realitat és molt diferent a Europa que, per exemple, a l'Àfrica. Per això, el papa, en aquesta exhortació, té en compte les diverses realitats. I això
és molt important, perquè és un document pastoral. El punt de partida és la teologia de l'amor, que, com a bon pastor, la manifesta des d'una mirada positiva. Per això parla de l'alegria, la joia, de l'amor. El papa convida a fer un acompanyament en el procés que viuen els matrimonis, sigui de joia o de dificultat. No encasella, sinó que diu: “Acompanyem la gent, mirem la situació en què viuen.” És un pastor que, a la llum de la misericòrdia, acompanya els matrimonis. Ni els condemna ni els vol salvar: els vol acompanyar perquè cadascú se senti acompanyat i estimat.

Dóna molt bons consells als preveres i als que treballen en associacions de matrimonis i fan acompanyament als nuvis que s'han de casar. Els ajudarà molt, perquè els fa mirar la realitat d'una altra manera. Jo sóc un pastor, un acompanyant; com el faig, aquest acompanyament? Com ho hauria de fer? És una bona eina per tractar totes les dimensions del matrimoni en els cursos de preparació per al matrimoni, per exemple.

Encara no en tinc una visió completa. En els arxiprestats he vist, sobretot, els capellans; també vaig fent treball a les parròquies, he fet confirmacions... M'he adonat que els capellans, sense ostentar ni fer soroll, fan una tasca d'acompanyament a la gent molt important i molt humana. La tasca que es fa en
la catequesi, als esplais, amb Càritas, als menjadors socials... dóna un plus d'humanitat i fraternitat a la societat.

Sobre el català, sobre la història de Catalunya, de poesia, dels pobles que visito, de la història dels pobles... Una mica de tot. També em regalen Anís del Mono, algun pastís i algun xoriço.

Estic estimant Catalunya, estic valorant Catalunya i els catalans, perquè veig que són bona gent, acollidors i respectuosos, i si no parlo gaire bé el català, em perdonen. He notat una bona acollida.

No totes! En faig un tros en català i un altre tros en castellà. La veritat és que, per expressar bé les idees, a vegades, i si no he tingut temps de preparar-me l'homilia, la faig en castellà perquè em surt més espontani. En català em sento més encotillat, però de mica en mica em vaig deixant anar. L'altre dia, als Josepets, vaig fer tota l'homilia en català i quan vaig acabar em van aplaudir. Però amb això de la llengua trobes de tot. N'hi ha que diuen que tot hauria de ser en català i n'hi ha que em diuen: “Sort que ho ha fet en castellà, perquè el català gairebé no l'entenem!” A missa, hi va gent de tot, i jo ho he de respectar.

Va ser una trobada molt cordial. Crec que la relació institucional es va situar en el context en què s'ha de situar: de respecte. Val a dir que hi ha molts punts en què coincidim; per exemple, tot el treball social. Ella em va recordar que l'Ajuntament col·labora molt amb Càritas i realment és cert que hi ha una bona col·laboració i ajuda. Penso que aquesta col·laboració és bona per al bé de la societat i, sobretot, per als pobres. Hi ha coses que, com és obvi, cadascú les enfoca a la seva manera, però vam coincidir que col·laborar és molt positiu per treballar per la persona humana, que, en definitiva, és el més important.

Totalment. Ella [Dolors Miquel] és molt respectuosa amb totes les tradicions religioses i al seu moment es va disculpar i va recordar el seu respecte.

La relació és bona. Sempre ho ha estat, en aquesta actitud de respecte i col·laboració.

L'Església s'adapta a la situació de cada lloc, és evident. L'Església no té la mateixa problemàtica a Andalusia o a la Rioja que a Catalunya. L'Església està unida per la mateixa fe, el mateix dogma, la mateixa moral, però després l'aplicació es viu de manera diferent segons on siguis. Catalunya té unes característiques perquè té una situació especial. Aquí, per exemple, hi ha molta immigració. Això condiciona. Després hi ha els problemes socials, la pobresa, que condiciona molta gent a les grans ciutats, molt diferent de zones més rurals. També hi ha el tema polític, diferent dels altres llocs. Tot això condiciona, però no la fa diferent... Miri, la setmana que ve tenim sessió plenària [de la CEE] i ens sentim tots molt units. Però sí, és evident que, quan tractes temes concrets, no és el mateix l'aplicació d'un principi a Barcelona que a Andalusia o a la Rioja.

No. Dins del mateix país [Espanya], no. No s'entén, perquè estem en comunió. Tots els bisbes [espanyols] treballem en comunió, i ja hi ha la feina per regions. Andalusia té la seva regió eclesiàstica i els de Catalunya tenim la nostra reunió. En diem Conferència Episcopal Tarraconense, però no és independent [de la Conferència Episcopal Espanyola]. Treballem junts perquè pertanyem al mateix país.

Jo sempre dic que jo sóc pastor i, en temes polítics, no hi entro, però que l'Església és respectuosa. Les opcions polítiques, nosaltres les respectem.

Nosaltres volem que se sàpiga que l'Església treballa amb finalitats socials. Tenim el que és propi de l'Església, com la catequesi, la joventut, els malalts... I tenim l'acció social, que és Càritas i Mans Unides, i molta gent que treballa per ajudar. Treballem al servei dels pobres.

Els catòlics som ciutadans com els altres i els impostos els paguem com tothom. Alguns grups i associacions que no s'identifiquen gaire amb l'Església també es financen amb diners que surten dels catòlics. Jo no entraria en concret en temes d'on van els diners...

La Conferència Episcopal Espanyola hi ajuda una mica, però són mitjans que s'autofinancen. Nosaltres sempre demanem que tots els mitjans de comunicació siguin respectuosos amb la gent i amb la manera de pensar. Els periodistes no sempre es dobleguen fàcilment... Però bé, jo penso que es va corregint. Crec que si en algun moment hi ha hagut excessos s'ha corregit. Potser encara es pot fer millor, però hi ha una cosa: tots hem de fer examen, perquè ens agrada posar el dit a l'ull de l'altre.

Dono gràcies a Déu, perquè tenim 32 seminaristes i tots de Barcelona. A tot Catalunya, n'hi ha un centenar. Són pocs, però és la realitat que tenim. Jo el que demano és que la societat valori aquesta vocació, aquest treball que és el sacerdoci. Massa sovint només valorem aquells que guanyen molts diners i els que surten als mitjans de comunicació. S'ha de valorar la feina que fan els capellans, que estan humanitzant i formant la gent, la joventut, ajudant els pobres. Hem d'ajudar els joves perquè si senten la crida de Déu diguin que sí amb generositat.

Pot ajudar i ajuda. Alguns capellans m'han explicat que moltes persones que fan el camí de Sant Jaume, que comencen per fer esport o per fer una sortida cultural, quan l'acaben diuen que han tingut temps de pensar i reflexionar i que se senten més propers a l'Església. Entre altres coses, molts diuen que han reflexionat sobre la imatge del papa Francesc: el que diu i el que fa.

És un problema d'humanitat. Hi ha una gent que està patint, que ha de marxar de la seva terra, i nosaltres els hem d'acollir. Nosaltres vam viure fa temps situacions similars: hem estat immigrants i alguns, refugiats.
I els països veïns ens van acollir. Penso que primer de tot hem d'ajudar-los perquè no surtin d'aquell context cultural i lingüístic que és el seu, però... i els que volen venir? Els hem d'acollir! Hi ha molt bona predisposició del poble. La gent, quan va saber que potser vindrien, els va obrir casa seva! I nosaltres, l'Església, hem ofert també casa nostra... El seminari i altres centres. Però després no han arribat. I diem als polítics: “Però què esteu fent? Voleu ajudar aquesta gent?”

Hi ha anat per dir: “Escolta, reacciona, societat europea, que has perdut els valors d'acollida! Que Europa es va construir quan estava destruïda en unitat i en comunió!”

I tant! I, mentre no els podem rebre, aquí estem ajudant moltíssim des de la distància. Càritas està rebent molts diners i els està enviant directament als camps de refugiats.

Sí. I he de dir que estan molt preocupats per tot aquest tema del terrorisme. Jo els vaig dir: “Home, és que hi ha una diferència entre musulmà i islamista!” I em van dir: “No, entre musulmà i terrorista. Alguns no poden dur el nom ni de musulmà ni d'islamista perquè són terroristes i l'islam és pacífic.” Em va agradar la reflexió.