La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Històricament molts monarques han gaudit d’un malnom que sovint ha definit algun dels seus trets, tot i que de vegades ha estat el poble qui els ha batejat per fotre-se’n. Ferran, el sobirà de l’Aragó que va unir la seva corona amb la castellana, va ser “el catòlic”, però després van arribar mots més atrevits: Joana “la boja”, Carles VI “l’estimat”, Felip I “el formós”, Carles II “l’embruixat”, Josep I “Pepe Botells” o Carles IV “el consentit”.

De príncep, el rei d’ara dels espanyols, Felip VI, era el preparao –deixeu-m’ho dir així, en castellà, que sona més bé–. Es presumia que el seu llarg currículum com a estudiant serviria per a alguna cosa quan arribés a la Zarzuela. A la llarga m’atreveixo a apuntar un nou sobrenom que hauria de fer fortuna, el que encapçala aquest article, en aquest nou món que ens ha tocat patir.

Tot i que el senyor rei que paguem tots religiosament a final de mes és el comandant de les forces armades, no el veig liderant cap missió, ara que hem entrat segons el mateix govern socialista en una etapa en què Putin ens pots tirar un míssil nuclear en un tres i no res. El senyor Borbó em temo que confondrà la prudència –que a palau es viu molt bé– amb la covardia i no l’espereu a cap front, tampoc a la seva filla, tot i que està aprenent l’ofici de militar. Per què li servirà? Per les fotos aquestes que apareixen a la premsa rosa i als mitjans espanyols presentant-la com l’Afrodita ibèrica que tots estaven esperant.

Alguns Borbons, i mira que eren fills de meuca –amb perdó–, van tenir l’honor de lluitar al costat dels seus soldats per defensar la pàtria. Ho va fer Alfons XII quan els carlins li volien moure la cadira i el seu net, Joan, va demanar permís a Franco per combatre els republicans de la manera que fos. El primer d’ells, Felip V, no cal recordar aquí la seva obra, com a mínim va plantar cara en el camp de batalla gairebé personalment a l’arxiduc d’Àustria. S’hi va jugar la vida. Llàstima que no la perdés. Fora dels Borbons, Amadeu de Savoia, tot i que va durar quatre dies a Espanya, també va ser un guerrer reconegut a Itàlia, per això queia tan bé al general Prim. I si anem enrere trobarem els monarques de la gran expansió de l’imperi espanyol. Alguns hi van participar personalment tot i que a Amèrica cap va atrevir-se a posar-hi el peu.

No hi ha res que faci més feliç a l’aristocràcia ibèrica, tant la que fa olor de naftalina carrinclona com la que té els diners en paradisos fiscals, que ser reconeguts amb el títol de “grande de España”. Així sí que es pot anar pel món. Encara que sigui una ficció, la sensació de posseir un imperi com el que tenia Carles V esdevé gairebé real perquè “grande”, en castellà, té un significat que va molt més enllà de la mida física d’una persona. És un adjectiu que porta vinculat un misticisme gairebé religiós.

I això, amics, és el que compta en el cas de la nova i flamant muller de l’alcalde madrileny Martínez-Almeida. Teresa Urquijo, descendent més o menys directa de les branques borbòniques anomenades Dues Sicílies i Parma. Quan l’àvia d’Urquijo, cosina de Joan Carles I, passi a millor vida, que ho dubto en el seu cas, la dignitat de “grande” d’Espanya passarà a la seva filla i després als nets i als besnets, que podrien ser els mateixos fills de l’alcalde de Madrid. Fatxes i Borbons, junts, mai seran vençuts.

Per si hi havia dubtes sobre la sang blavíssima de la nova primera dama de Madrid, els mitjans de la capital ja ens han recordat que el seu pare, Lucas Urquijo, “cavaller” d’una orde militar que prové dels temps de l’emperador Constantí, és descendent també de Gregorio Marañón, que va ser el metge personal d’Alfons XII. L’àvia Teresa, que va cedir la seva immensa finca de Colmenar Viejo per a la boda, és filla, a més, del duc de Calàbria. El patrimoni familiar és incalculable, sobretot en grans propietats arreu d’Espanya. La besàvia de la núvia, Alícia de Borbó-Parma, emparentada amb el llinatge dels Habsburg, tenia un dels vedats de caça més grandiosos de la Península gairebé per al seu ús particular.

En això dels Borbons l’aforisme de “Déu els crea i ells s’ajunten” també es pot aplicar perfectament a la família. Així, no fa pas gaire que el mateix germà de Teresa, un cert Juan, va ser parella, o això deien a Madrid, de Victòria Frederica, la filla de la infanta Helena, totes dues convidades a l’enllaç de dissabte passat, igual que Froilán, que segons els paparazzi que van fer guàrdia tota la nit als locals més coneguts de la capital va ser l’últim de marxar. Joan Carles I també va deixar el seu refugi d’Abu Dhabi. Amb tot, els que el van veure des de primera fila van confirmar que no està per a gaires bacanals.

L’extrema dreta continua fent de les seves a les Illes. Així, el Consell de Mallorca, controlat pel PP i Vox, té previst concedir el títol honorífic de filla adoptiva a la princesa Elionor, hereva del tron espanyol. L’esquerra i també alguns sectors moderats han posat el crit al cel perquè la filla del rei no viu ni s’espera que ho faci mai a les Illes. Només hi apareix per les vacances aprofitant-se que els Borbons tenen l’ús exclusiu del palau de Marivent. La proposta per aquesta decisió certament extemporània l’ha fet un grup que es fa anomenar Hermandad Nacional Monárquica de España, o sigui fatxes de tota la vida. L’associació es va fundar el 1961, en ple apogeu del franquisme, però ara ells mateixos diuen que són els garants de la Constitució i de la monarquia.

Per acabar-ho d’adobar, la ultradreta mallorquina té previst concedir aquest “honor” a Elionor exactament el 12 de setembre, la data més polèmica que hi ha en aquests moments a les Illes. El primer que van fer el PP i Vox quan van entrar al Consell va ser canviar precisament la data de la Diada de Mallorca, del 31 de desembre, que recordava l’entrada de Jaume I a la ciutat, al 12 de setembre, quan un altre monarca amb menys vinculació històrica i simbòlica en els Països Catalans, Jaume II, va ser coronat com a rei de Mallorca. Era una de les condicions que va posar Vox per donar suport al PP.

Teòricament, segons el reglament del Consell, cal la concurrència de mèrits excepcionals per atorgar un honor com aquest. Són dues setmanes de vacances pagades amb l’erari públic un mèrit suficient per rebre la distinció? La qüestió es respon per ella mateixa. Ara bé, les monarquies viuen d’això. Ets el fill o la filla gran d’un senyor que ningú ha votat i, ai las, l’endemà ets rei d’un país sencer i tots a creure, sobretot a Espanya.

A Elionor li correspondrà teòricament el títol de reina de Mallorca, com d’altres honors nobiliaris que els Borbons mantenen des que van saquejar les institucions catalanes. El futur sembla escrit, però qualsevol crisi, i a Espanya ho hem vist altres cops, pot desembocar en processos que derivin en repúbliques o en secessions d’una part del territori sobretot si l’auge dels governs ultres s’estén a tot arreu menys a Catalunya i el País Basc, que alguna cosa hauran de fer per sobreviure.

Albert Boadella i els seus Joglars han estrenat a Madrid la peça teatral El rey que fue, obra basada en la vida i miracles de l’emèrit. Si l’objectiu era, com van fer amb Jordi Pujol, estripar-lo sense pietat, la campanya de promoció que ha fet el director ha semblat buscar precisament l’efecte contrari: enlairar-lo als altars de la història. En el cas de Pujol, la democràcia va fer el seu camí i els seus successors van anar perdent elecció rere elecció. Els Borbons no perden mai.

Les dues idees que defensa ara Boadella, convertit fa temps en una joguina en mans de la dreta espanyola, és que Joan Carles I va portar la democràcia a Espanya i que de cap manera pot morir lluny de palau. Això suposaria per a ell un fracàs insuportable.

Els pecats de l’emèrit, que per a una obra còmica van bé per fer riure una estona, són del tot venials. Per a Boadella, el que restarà és la seva pretesa grandesa com a successor de Franco. Això sí, en totes les entrevistes Pedro Sánchez és un immoral que vol destruir Espanya; Carles Puigdemont, un indigent intel·lectual, i Barcelona i Catalunya, les dues cares de l’imperi del mal.

Els elogis a la institució monàrquica van acompanyats, és clar, d’una passió desenfrenada envers Díaz Ayuso i la previsió d’un Núñez Feijóo al qual ja assenyala com a futur president del govern, igual que dona per fet que Elionor serà reina. D’un home tan llegit s’espera sempre una certa crítica als poders establerts. Fins i tot es queixa, en una entrevista a El Mundo, com el procés va expulsar La Caixa de Barcelona. Se suposa que precisament una entitat financera d’aquest poder hauria d’estar en el punt de mira dels intel·lectuals d’esquerres. Doncs tampoc.

Dubtem que l’obra, amb el sempre convincent Ramon Fontserè fent de rei emèrit, arribi a Catalunya. Segons Boadella, aquí no pot passejar ni pel carrer. Fals. És l’autoanomenat president de Tabarnia i per tant gaudeix d’una admiració gens dissimulada de grans sectors de la població ultra, als quals animo a llogar un teatre perquè Els Joglars puguin fer veure que es foten del rei. En realitat, ho sabem, són una peça més en l’engranatge, com alguns dels documentals estrenats últimament que mantenen l’emèrit com el gran campechano dels últims quaranta anys.

La saviesa popular, per molt cruel que sigui, sovint està infravalorada perquè sol partir de llegendes urbanes que si bé els historiadors no les poden corroborar tampoc les poden desmentir. Aquesta és la gràcia. Així, al segle XIX va fer fortuna sobretot a Madrid una dita que s’adiu bastant amb el llegat dels Borbons: “Ser més puta que María Luisa.” L’aforisme es refereix a Maria Lluïsa de Parma, que va ser la reina d’Espanya al costat de Carles IV entre el 1788 i el 1808. També en deien zorra –com la cançó aquesta que anirà a Eurovisió– molts súbdits i també una part del clergat, que tenia un límit en l’acceptació respecte al llibertinatge sexual dels monarques, per molt catòlics que fossin.

Tot plegat va començar amb un incest de manual entre els Borbons. Els reis es van casar essent cosins de primer grau. Després va venir una tortura digna d’una sèrie de terror i més tenint en compte els anys de què parlem. No només van tenir 14 fills, sinó que estan documentats 24 embarassos oficials de la reina, gairebé un per any, fet que la va deixar físicament destrossada.

Així, la seva promiscuïtat la va fer digna, per a bé o per a mal, dels adjectius que el poble deixava anar amb aquella alegria. Tothom sabia que la reina s’ho feia amb Manuel de Godoy, el primer ministre del seu marit. N’hi ha que han escrit que el rei era conscient que la seva mà dreta s’enllitava amb la dona i que ja li anava bé. Ves a saber. Amb tot, la gent donava per fet que no només Godoy gaudia dels favors sexuals de la reina sinó també altres membres de la cort, i no pas pocs.

Dels 14 fills alguns s’assemblaven sospitosament a Godoy. El cas més escandalós va ser el de Francesc de Paula de Borbó. De fet, les Corts de Cadis el van excloure de la successió per aquestes sospites. Dels 14 fills –cap reina espanyola n’ha tingut tants– només set van arribar a l’edat adulta. La majoria, malalts pels coneguts problemes genètics que suposa que tants parents es vagin emparentant entre ells mateixos.

De tota la tropa de descendents, va ser Ferran VII el que a la llarga va acabar pujant al tron. Se’l considera el pitjor rei de la història espanyola, una joguina durant molts anys en mans de Napoleó. Va salvar el cap, això sí, perquè el general francès no era tan partidari de la guillotina com alguns dels seus compatriotes durant la revolució.

Era qüestió de temps que la influencer oficial del regne, Victòria Frederica, trobés una feina estable que fes honor al seu brillant currículum. La nostra princesa preferida serà finalment un exemple per a totes les joves espanyoles amb talent que aspiren a fer-se un lloc en aquest món de bojos que ens ha tocat viure. La llicenciatura, els màsters i els doctorats de la filla de la infanta l’han portat exactament allà on es mereix: a fer televisió porqueria a Antena 3.

El seu fitxatge pel programa El desafío d’Antena 3 és la notícia més comentada sobre ella des que el seu pare, el gran Jaime de Marichalar, va dir allò de “Se parece a su madre, la pobre” quan la infanta Helena va mirar de mostrar-la orgullosa davant la munió de fotògrafs que es van aplegar a la sortida de l’hospital.

La filla de la infanta, sense ofici però amb benefici, és la cinquena en la línia de successió de la corona. Es veu que no ha demanat ni permís a la família reial per participar en un xou al costat d’altres presumptes celebritats en què només es tracta durant uns dies de no fer gaire el ridícul mentre fas proves de més o menys dificultat. I després, és clar, passar per caixa, com tot bon obrer o obrera de qualsevol altre sector.

Per a Antena 3 el fitxatge d’una filla dels Borbons ja és tota una victòria, com diu el propi nom de la noia. No hi ha res més espanyol que palplantar-se davant del televisor per veure un famós o una famosa fent alguna cosa, la que sigui. Qui s’emportarà una part del pastís és l’ínclit Pablo Motos, productor del programa. Ser una mica fatxa i mal presentador i entrevistador no equival a ser ximple.

Sembla que la noia, coneguda també per la seva afició als toreros i a Vox, ha posat alguna condició per sortir en pantalla. La seva presència en prime time a Antena 3 és defensada per assessors d’imatge que consideren que coses com aquesta apropen més la família reial a la societat, sobretot als més joves.

L’altre gran fitxatge del programa és una certa Genoveva Casanova, el mèrit de la qual és haver-se casat amb un altre membre de l’aristocràcia carpetovetònica ibèrica, el duc d’Alba, Cayetano Martínez. També hi haurà, entre altres intel·lectuals de categoria, un torero, una que es diu Lola Lolita i Torrente (Santiago Segura), que farà de jurat.

Letícia Ortiz va entrar al món dels Borbons per fer-nos feliços als que ens ho mirem des de fora. No hi ha cap altra explicació. La seva sola existència és un homenatge constant a la Reina malvada de la Blancaneu, la bruixa més malparida que ha donat mai el folklore popular. S’hi assembla fins i tot físicament en molts dibuixos i pel·lícules que tenim al cap. Si Quevedo fos viu, ja sabem com començaria el seu cèlebre sonet “Érase una reina a una nariz pegada”...

El poble ja ho sap i s’ha publicat entre línies, sobretot en les nostrades revistes del cor. El seu aparell olfactiu ha passat per alguna sala d’operacions privada, però el mestre cirurgià que l’ha hagut de transformar, reduir o modelar no se n’ha sortit prou bé. “Que li tallin el cap!”, devia pensar dins seu la nostra amiga rememorant una altra reina prou coneguda i gairebé més simpàtica. No costa gaire.

El seu ascens al tron i la seva posterior carrera a la Zarzuela no parla gaire bé dels periodistes en general, però hi estem avesats. Des que va arribar a palau se les ha tingut amb tothom. Els primers que van rebre van ser els sogres, com si no en tinguessin prou amb les seves pròpies misèries. Ni ho ha dissimulat. Baralles públiques amb Sofia, quan la pobra no es pot defensar perquè parla pitjor l’espanyol que jo mateix, i l’odi, segurament mutu, contra l’emèrit, que és als Emirats més per no veure la mala pècora que no pas per escapar d’una justícia que no vol ni té ganes de perseguir-lo.

Mirant-se al mirall màgic ja sap la crua realitat. No és ni la més maca ni la més coneguda del regne. Ara tots els seus enemics, que han estat esperant pacientment el seu moment, han escollit Elionor com la nova princesa del poble i són com els nans que la cuiden i miren d’allunyar-la de la seva mare mentre els tambors d’un divorci que seria històric sonen cada vegada més fort sobretot quan els Peñafiel de torn obren la boca a la televisió. No es pot veure tampoc, i bé que ens ho expliquen, amb tota la tropa dels Urdangarin, les infantes i la colla de nebots que van pel món penjats a la nostra esquena.

A les xarxes, mentrestant, fan befa de les seves històries d’amor i desamor amb fotos amb amics i fins i tot cunyats. Va pels llocs i encara l’aplaudeixen, però com aquell monarca que anava despullat només falta que escolti una veu innocent que li digui la veritat.

Molts enamorats, contra una certa tradició catalana, celebren el 14-F com un dia especial. Nosaltres ja sabem que això ho fem, o ho hauríem de fer, per Sant Jordi. En qualsevol cas al febrer molts tenim al cap una altra data icònica, en aquest cas de la democràcia espanyola: el 23-F. El 2031, quan ja tindré cap a seixanta anys, se’n farà públic el sumari, perquè ja hauran passat 50 anys del fets. Paciència.

A l’antic secretari i millor amic del rei, Alfonso Armada, li van caure 26 anys de presó per rebel·lió, però, ai las, va ser indultat el 1988. Quines coses. Joan Carles, el campechano, no va comparèixer fins a la 1.14 h de la matinada però les comunicacions de La Zarzuela d’aquella nit no s’han fet públiques. Amb tot, l’operació no només per deslliurar la monarquia de qualsevol responsabilitat sinó per considerar-la la salvadora de la democràcia va ser efectiva i encara dura avui dia.

A banda que Armada fos ajudant del rei, aquell 23-F també van faltar a classe misteriosament, o no, Felip, Elena i Cristina i els fills nord-americans de la base de Torrejón. El 2012 el Der Spiegel va revelar que l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Lothan Lahn, va trobar-se unes setmanes després del cop amb Joan Carles I. Aquest no només li va mostrar la seva comprensió sinó la seva “simpatia” amb els colpistes. En resum: “Només volien el mateix que tots: el restabliment de l’ordre, la disciplina, la seguretat i la calma.”

Pel que s’ha anat sabent, per mitjà d’investigacions independents i filtracions no interessades, Armada, en definitiva, havia de ser, amb el beneplàcit del rei, el president d’un govern de concentració sense partits catalans ni bascos. Només faltaria. Tejero es va emprenyar quan va saber que en aquest futur executiu hi hauria Carrillo i membres del PCE. Fins aquí podíem arribar.

Tot i que al final tota l’operació militar se’n va en orris en un espectacle televisiu i radiofònic molt esperpèntic, el cop –no en la forma però sí en el fons– va acabar triomfant. Un any després el parlament espanyol va aprovar la Loapa per posar punt final a les demanes d’allò que a la Constitució es va batejar com “nacionalitats històriques”. El rei, a més, va reafirmar el seu poder i va liquidar qualsevol oposició republicana. Un favor que mai va poder agrair prou al general Armada, per molt que aquest morís tranquil·lament al seu pazo gallec.

Les monarquies només tenen sentit si realment són d’origen diví, una cosa que es donava per descomptada a l’edat mitjana. Amb el temps n’hi ha que no només han donat per feta aquesta concepció inicial sagrada, sinó que han volgut anar enllà, o sigui demostrar-la. En l’Església catòlica un historiador, teòleg o fins i tot periodista ho té força clar. Jesús en persona va passar el seu testimoni a Pere, que va ser el primer papa. A partir de llavors va començar la nissaga de pontífexs que ha arribat fins avui dia.

La qüestió dels reis és molt més complexa però alguns autors il·luminats han arribat a la conclusió que totes les grans cases reials europees, també la dels Borbons, provenen, agafem-nos fort, del rei David, triat per Déu per guiar les tribus d’Israel a la salvació. David té l’avantatge o inconvenient que tant val com a rei per als jueus com per als cristians.

Del llinatge de David també provenia, agafat amb pinces com sabem tots, Jesús de Natzaret. I heus aquí, com deia aquell, que hi ha dues línies d’investigació que portarien la sang de David o directament la de Jesús a Europa, sobretot a través de Carlemany, d’on acabarien sortint tots els grans reis, reines i prínceps del continent. Ho defensa Joaquín Javaloys i alguns altres historiadors amb poca credibilitat però que han fet soroll entre els seus seguidors i sobretot a les xarxes.

Segons ell, una família noble jueva –cita noms i cognoms– provinent de l’actual Palestina i descendent directa de David s’hauria instal·lat a l’edat mitjana als actuals territoris de França. Allà s’hauria emparentat amb el futur emperador de gairebé tot Europa. A la llarga els fills, nets, besnets i rebesnets van acabar confluint a França en els borbons, l’origen diví del qual molts no discutien. I qui és l’últim gran Borbó que encara regna? Felip VI. Tan hereu de Jesús per alguns com el papa Francesc, i per això li podem dir Superstar.

Però si aquesta línia d’investigació no us convenç, encara en tenim una altra, amb els Sang Grial i els càtars pel mig. Ho sosté Peter Berling quan va aclarir que la relíquia que buscaven els nazis a Montserrat no era en realitat un objecte sinó la descendència directe de Jesús, la sang reial. Ell mateix, o un descendent, hauria arribat a la costa francesa fugint dels romans per acabar fundant la família que unes quantes generacions després esdevendria en la coneguda dinastia carolíngia.