Medi ambient

SERGI DE LOS RÍOS

Exdiputat i Exregidor de Tarragona

“El gran repte al Camp és l’hidrogen verd”

El país està en deute amb Tarragona. Aquest ha estat el territori de la generació d’energia. Ara al país li toca donar suport al projecte
L’independentisme sempre hem de tenir, no el B, sinó el pla C, el D i l’E pensats, parlats i dits públicament. No té sentit

Sergi de los Ríos ens cita per fer l’entrevista a la tarragonina plaça de la Font, tranquil·la un dijous al matí però impossible per gravar una conversa un dissabte a la nit. Tot i ser un lloc emblemàtic, per “massa vista” prefereix fer-se la foto al davant del local de la seva colla castellera, la Jove de Tarragona.

Em va explicar que la tornada a la feina professional després de l’etapa de diputat no va ser fàcil, i que li dolien els comentaris que donaven per fet que vostè tenia una paga com a exdiputat, com si tingués la vida solucionada.
Sí, és així. Ara podríem fer una enquesta i quedaríem sorpresos de la quantitat de gent que, pel sol fet d’haver estat diputat, es pensa que cobres la resta dels teus dies una suposada paga vitalícia, cosa que demostra el nivell d’ignorància que hi ha, que és enorme. Jo vaig tornar a la meva empresa i, malauradament, estava passant un molt mal moment.
Era la postcrisi del 2008.
Exacte. El 2013, al cap de dos o tres mesos d’haver-me reincorporat, vam tenir molts problemes per poder cobrar. Vaig estar mesos sense cobrar i treballant. Malauradament l’empresa va acabar en fallida. Poso el meu cas com a exemple per demostrar que d’això de tenir la vida solucionada sent exdiputat, res de res.
Ara treballa en una empresa metal·lúrgica de Sevilla.
Quan va fer fallida l’empresa de Reus, em vaig espavilar i vaig rebre una oferta d’aquesta empresa del mateix sector, per tant competència, que en aquell moment no exportaven, i van voler crear el departament d’exportació per fer el salt als mercats internacionals. I és aquí on estic treballant.
Em va dir, però, que feia teletreball. Des de la pandèmia?
No, no. N’he fet sempre, perquè viatjo moltíssim. Quan no soc fora, faig teletreball, però, abans de la pandèmia, les setmanes que no viatjava anava un cop a la setmana a reunions presencials a l’oficina d’exportació que l’empresa té a Saragossa. Des del 2013 que n’estic fent, de teletreball.
Tot i treballar per a una empresa de Sevilla, com veu el sector exportador català?
Jo no he deixat de viure aquí i l’aeroport del Prat és la meva segona casa. Quan tu vas a buscar un avió cap a qualsevol capital europea a les set del dematí i veus ple de gent de petites i mitjanes empreses –algunes de grans, també– que s’estan desplaçant cadascú amb el seu projecte per vendre producte o implantar-se fora, veus que el sector és molt dinàmic. L’empresa que, per petita que sigui, no tingui un peu al mercat internacional sempre anirà coixa.
Ha vist una evolució?
Cada vegada més empreses estan posades en el comerç exterior. De fet, un curs que vaig fer l’any 1993 a la Unió Patronal Metal·lúrgica precisament el que buscava era especialitzar una sèrie de professionals que havíem acabat una carrera de ciències econòmiques i empresarials o la diplomatura, perquè es preveia que, passats els Jocs Olímpics, moltes petites i mitjanes empreses necessitarien aquest tipus de professionals. Des de llavors ha estat un increment continuat.
Quins sectors són més exportadors?
L’industrial, sobretot de Barcelona, és fonamental. També l’agroalimentari és molt potent. Després també el de serveis, en el món informàtic, de creació d’aplicacions, etcètera, també l’he vist molt actiu allà on vaig.
Va deixar el Parlament perquè, després de nou anys, s’havia acabat l’etapa o també per la trencadissa interna d’ERC?
El moment era molt dur. Veníem de les eleccions al Parlament del 2010, en què vam baixar a deu diputats, i en les municipals del 2011 vam perdre representació a totes les ciutats de més de 80.000 habitants de Catalunya excepte Barcelona. Quan vaig entrar tenia molt clar que volia estar un nombre determinat de legislatures. De vegades, quan entres en l’entorn de la política, hi entres tan endins que és fàcil perdre la perspectiva de les coses, és molt fàcil. L’entorn del Parlament, del partit –jo era a l’executiva com a secretari de política econòmica–, la teva vida fa un canvi tan radical que tot és política, el cent per cent de la teva vida. En primer lloc, per als que venim del sector privat i som assalariats, tornar després de l’etapa política és molt complicat, no pas per a aquells que són funcionaris o que tenen empresa o bufet d’advocats propi. Però també van passar factura els problemes interns i els mals resultats. A mi no em desgastava el Parlament, sinó les baralles internes.
Perquè tenen més component de poder i personal que d’altre?
Bé, no. També hi havia un component ideològic. Recordo tot el moviment de Reagrupament. Jo, quan els sentia dir el que deien, m’esgarrifava. Com encara podien estar dins d’ERC, amb una tradició republicana, d’esquerres. Després hem vist l’evolució de tot plegat. Ara veiem com Reagrupament és una part important de la ideologia que hi ha darrere de JuntsxCat. També hi havia un costat d’afinitat personal, sí, però els altres components també hi eren.
Les seves relacions internacionals en comerç com han vist el procés?
El seguien. Majoritàriament no entenen per què volem ser independents. Els costa pensar que s’haurà d’afegir encara un altre país més a la Unió Europea. Ja som massa, pensen. Això és pot rebatre amb arguments, però et demostra que encara hi ha molta feina per fer. Tot i que reconeixen que la solució democràtica és el vot dels catalans, l’avalen.
I la seva visió del que va passar el 2017?
Sempre, quan també érem tres diputats i no teníem representació municipal a les grans ciutats, en moments difícils hem defensat que per decidir el nostre futur havíem de passar per les urnes. No s’ha fet altra cosa que continuar. Si l’any 1989 érem dos gats, quan això esdevé majoritari al Parlament i entra la població, li demanem a l’Estat un referèndum per poder decidir. El problema és que l’Estat mai el va voler pactar i aleshores es va tirar endavant l’1-O en les condicions en què es va haver de tirar endavant. L’1-O és un dia inesborrable i el pas més gran i contundent que s’ha fet per als que sempre hem anhelat la república catalana o la independència.
Però ara l’1-O, que tot l’independentisme comparteix, és motiu de discrepància, tot i que els fulls de ruta polítics no són gaire divergents.
Per mi, que m’ho miro des de fora, són discussions estèrils i una pèrdua de temps, el que estem veient els darrers dies: que si ara el Junqueras ha fet aquest article on diu aquesta paraula i no aquesta altra...
Diu que no veu viable la via unilateral.
No fa res més que reafirmar el fil conductor del llibre Tornarem a vèncer. A vegades sembla que anem a pesar safrà: que si el Jordi Sànchez ha dit que l’1-O només era un pas i no el definitiu. Escolta’m...! Jo, de debò... És una pèrdua de temps.
Creu que hi ha un camí inevitable?
El que s’ha de fer és el que s’està intentant fer: taula de diàleg. Per què? Tothom diu que no servirà de res perquè l’altra part no vol parlar. Ens hi posem la bena abans de la ferida. Sempre hem de tenir, no el pla B, sinó el C, el D i l’E pensats, parlats i dits públicament. No té cap sentit, si no. Diàleg perquè ho veus en altres conflictes seriosos. A Irlanda del Nord, al final, després de tants anys de guerra, s’asseuen el reverend Ian Paisley i Martin MacGuinness. Van haver de parlar dues persones que s’odiaven! Resulta que al final de les converses es van fer amics personals, tot i que no polítics. O, salvant les distàncies, Sud-àfrica, on Mandela va haver d’acabar seient amb els que l’havien empresonat. De la taula de diàleg no ens en podem aixecar mai, mai, tampoc quan les converses estiguin aturades. Mai, mai, mai. No ens podem permetre aquest luxe. I l’altra cosa és acumular forces.
Diàleg que sembla condicionat a resultats en dos anys.
Fa dos mesos també deien que els indults no arribarien mai, que era fer volar coloms per distreure’ns. I sembla que tot va cap aquí. Jo no me’n refio, de l’Estat espanyol, però no podem estar permanentment capant-nos, perquè, al final, no pots fer absolutament res. Acumular forces, eixamplar, és el que jo he fet des de l’any 1989, que érem dos gats. Porto tota la meva vida política eixamplant. Convèncer, convèncer i convèncer gent. Ara d’això se’n fot gent que fa quatre dies aplaudien els pactes del Majestic de Pujol amb Aznar. És el que hem fet i s’ha de continuar fent perquè és un dels punts febles de l’1-O. Hi ha determinats àmbits territorials i sectorials on no vam entrar.
En aquesta via el retret és que es continuarà governant l’autonomia i no s’avançarà cap a la sobirania.
Estem avançant. Jo estic anant cap a la independència des del 1989. Som en aquest camí. Els independentistes de sempre hem tingut molt clar que això és una marató, una ultratrail, no una cursa de velocitat. No es tracta de córrer més ràpid, sinó d’aguantar molt temps. Mentre vas acumulant forces ja estàs avançant cap a la independència. Perquè hem de ser molts més.
La resolució ha de ser un referèndum d’autodeterminació o pot ser una llei com la canadenca o un referèndum on es pugui optar per diferents sortides?
Això és el que s’ha de parlar a la taula. Ara no té massa sentit. L’objectiu és la república catalana. Per què engegues el segon estatut malgrat que no et porta a la independència? Perquè en aquell procés cap a la... l’Estatut era pujar un estadi més. Jo estic absolutament convençut que més autogovern apropa la independència. Si més autogovern vol dir estar millor, jo no soc partidari del “com pitjor, millor”. El “com pitjor, millor” acaba sent pitjor per a tothom. Tenir una autonomia ens ha permès ser on som ara.
Què recomana a l’independentisme, també als líders.
Paciència. Primer, paciència. Dos: prou de batalletes estèrils. S’està mirant massa el matís quan la majoria del text és igual. Per una raó: perquè aquestes batalles cansen, cansen molt. I per això que dèiem d’acumular forces: amb aquestes batalletes el que fas es desacumular-ne.
Com veu Tarragona políticament, econòmicament, socialment respecte al país i en relació amb Barcelona?
Barcelona històricament sempre ha mirat més cap a Girona i la Catalunya Central. Allò de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova es veu molt clar en les tendències. Des de Tarragona has de fer el doble perquè et reconeguin alguna cosa que a altres llocs se’ls reconeix automàticament. També nosaltres hem de fer autocrítica. S’ha de continuar trencant aquesta mena de relació.
Quina ha de ser l’aposta econòmica de Tarragona?
L’hidrogen verd. Això és clau. És el futur de la indústria petroquímica. En viuen 30.000 persones. Garantir la transformació, que aquests llocs de treball continuïn en un futur, és fonamental. És el gran repte, el gros, el bàsic, l’estructural. Perquè, si no, serà la reconversió dels Alts Forns del Cantàbric dels anys vuitanta, que van ser una fractura social bestial. Si no es fa res ara, tindràs un cataclisme d’aquí a vint anys. A més a més, el país està en deute amb Tarragona. Aquest ha estat el territori de la generació d’energia. S’ha focalitzat aquí per motius molt llargs d’explicar. Ara toca al país donar suport a la Plataforma Hidrogen Verd Catalunya Sud.

Acabant amb la pandèmia, com veu la sortida? Sembla que tornarem a fer com si no hagués passat res. Tornem a recuperar ràpid debats previs com l’ampliació de l’aeroport del Prat.
Jo he fet dos viatges en un any i mig quan abans en feia dos mensuals. Ara he d’anar a visitar tots els clients presencialment. Perquè a molts d’ells fa gairebé dos anys que no els veig. Als Estats Units hi vaig anar per darrera vegada l’octubre del 2019. També molts volen venir aquí per productes nous, per veure la fàbrica. Jo preveig molt viatge de feina en una primera fase perquè t’has de tornar a veure, però un cop passi aquesta onada, crec que la pandèmia ens ha ensenyat que determinats viatges que feies per estar dues hores amb algú, potser ara els faràs per Zoom o Google Meet. Ja no serà estrany fer reunions telemàtiques. Determinats viatges que abans feies ja no seran necessaris. Les empreses també han vist que sense viatjar has mantingut nivell de negoci. En el nostre cas ens hem vist afavorits perquè la gent ha invertit calés per arreglar casa seva.
Pel que fa a la vida social, normal..
Home, jo, els castells.
Per exemple, els castells tornaran igual?
Jo faig castells des de l’any 91, de manera ininterrompuda. Va ser de les poques activitats que vaig mantenir de diputat perquè era la meva pilota d’oxigen en aquell ambient només polític. Anar a la colla, fer castells i ara parlar amb l’un i ara parlar amb l’altre. Tenies el pols de la vida més enllà d’estar tot el dia al partit, al Parlament i a l’Ajuntament. A mi m’ha anat bé la parada per agafar una mica d’aire després de trenta anys de no haver fet mai un any sabàtic de castells. Però ara tinc unes ganes boges de tornar, encara que sigui dos anys més vell..., perquè als castells hi ha una activitat física important. Totes les colles entrarem en un procés de reconstrucció total. Totes les estructures, tots els pisos, enxanetes, dosos, sisens, quints, s’han de fer de nou. El meu fill mitjà va pujar de dosos al tres de deu al darrer concurs, i ara fa metre setanta-cinc i té una esquena així de grossa. Durant aquests dos anys no ha pogut assajar la baixada als pisos intermedis. Això una persona que continua. Com reaccionarà la gent? Pot haver-hi de tot. Gent com jo que té unes ganes boges de tornar i gent que dirà: “Home, he descobert que l’estiu existeix.” Les colles de la zona tradicional, de Sant Joan a Santa Tecla o a Santa Teresa del Vendrell, que és a l’octubre, tenim tot el juliol, tot l’agost i tot el setembre hipotecats. Però, a nivell general, sempre s’ha dit que, en moments de crisi, els castells van bé perquè és un oci barat.

Casteller apassionat

Sergi de los Ríos i Martínez va néixer el 1969 a Tarragona. Va estudiar ciències econòmiques i empresarials a la UB: “Vaig anar allà perquè en aquella època evidentment no existia la Universitat Rovira i Virgili.” Es va especialitzar en comerç internacional, on ha desenvolupat la vida professional, primer en exportació de vins i després en el sector metal·lúrgic, fins ara. Avui gestiona els mercats internacionals d’una empresa sevillana que fabrica components d’alumini per a tendals o pèrgoles. Pare de tres fills, va començar a militar a ERC el 1989, va ser diputat entre el 2003 i el 2012, any en què es va reincorporar a la feina professional. Regidor de l’Ajuntament de Tarragona del 2005 al 2011, on va ser segon tinent d’alcalde del 2007 al 2011, i va presidir la Colla Jove Xiquets de Tarragona del 2014 al 2015. Té unes “ganes boges” de tornar a fer castells, que en 30 anys només li han interromput la pandèmia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Denuncien un home que atropellava senglars a Torrelles de Foix, a l’Alt Penedès

Torrelles de Foix

Semaf rebutja el traspàs de Rodalies i diu que arribarà “fins a l’última conseqüència” si es transfereix el personal

barcelona

Unió de Pagesos convida els eurodiputats catalans a visitar el Parc Agrari del Baix Llobregat

Barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Domini del sol a la tarda

Barcelona

Preocupació i malestar dels municipis amb centrals nuclears pels nous magatzems individualitzats de residus radioactius

Tarragona

Veus d’ERC qüestionen el suport a l’acord del Prat

barcelona

La reforma de la variant de Banyoles, fins l’any que ve

BANYOLES
L’alcalde vol mantenir el toc de queda
Calonge i st. antoni

L’alcalde vol mantenir el toc de queda

GIRONA

Desestimen les al·legacions de l’empresa de l’ITV