Espais naturals gironins, protegits i pressionats
L’increment de la freqüentació, un dels principals problemes dels EIN
Els seus gestors lamenten no disposar de més mitjans econòmics i humans
El prestigi de ser un espai protegit fa augmentar el seu atractiu
A les comarques de Girona no hi havia hagut mai tants espais protegits com en l’actualitat –gràcies als quals s’ha aconseguit parar o alentir el seu deteriorament– però tampoc mai com ara s’ha tingut la sensació que estan amenaçats per una creixent presència humana, un fet provocat precisament pel prestigi i la capacitat d’atracció dels espais amb l’etiqueta de protegits. De rerefons plana el problema dels recursos limitats que l’administració hi pot destinar, probablement insuficients.
L’ús social
La pressió de l’ésser humà és el que més preocupa als gestors d’espais protegits consultats. És el cas de l’estany de Banyoles, la zona natural d’esbarjo d’un municipi de prop de 20.000 habitants i un nombre indeterminat –però sens dubte elevat– de visitants, per més que també tenen el repte de tenir a ratlla les espècies invasores. El director tècnic del Consorci de l’Estany, el biòleg Miquel Campos, subratlla com a repte prioritari la presència constant de gent, tant per esbargir-se com per practicar esport (de lleure o de competició), una activitat –aquesta última– que s’està fomentant des de l’administració local. “Mirem de canalitzar la gent per rutes marcades, però és complicat”, comenta Campos.
En un sentit similar s’expressa Xavier Puig, el director del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa (a l’interior del qual hi ha diversos nuclis de població), per a qui l’ús social de la natura (turisme, esport, etc.) és un dels principals reptes de gestió que tenen, juntament amb un dèficit de recursos humans i tècnics. I això que el parc garrotxí disposa d’una plantilla de tretze persones, tot un luxe si es compara amb la resta d’ens gestors d’espais protegits. Puig confia que la futura Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, que s’està tramitant, serveixi per dotar de més recursos i d’estabilitat el sector.
El de les capçaleres del Ter i del Freser és el parc natural més jove de la demarcació (es va crear el 2015). La seva estructura consta d’un director i, des de fa uns mesos, d’una brigada de manteniment, però els administratius i els tècnics els comparteixen amb altres espais protegits. “Hem ensopegat una època complicada per la crisi i els pressupostos prorrogats de la Generalitat; aquest és el principal maldecap al qual ens enfrontem”, afirma el president de la junta rectora del parc ripollès, Pep Coma. L’altre repte és la regulació dels visitants. El parc està fent estudis sobre la freqüentació a les pistes i camins més utilitzats, en alguns dels quals s’han posat comptadors. “Hem de tenir en compte –argumenta Coma– que som l’alta muntanya més pròxima a l’àrea metropolitana de Barcelona.”
“Inacció”
L’entitat ecològica empordanesa Iaeden assenyala precisament la disminució dels pressupostos de la Generalitat en matèria de medi ambient i el que podria ser –en la seva opinió– una manca de voluntat política. “S’estan produint alteracions en l’entorn relacionades amb el canvi climàtic i des de la Generalitat no s’està fent res”, manifesta la portaveu de l’entitat, Marta Ball-llosera. De problemàtiques concretes, assenyala la pèrdua de diversitat per culpa, d’una banda, de la creixent presència d’espècies invasores i, de l’altra, d’iniciatives de la mateixa administració. En aquest sentit, exposa el cas de la imminent ampliació de la carretera de Roses a Palau-saverdera, que limita amb una reserva integral del Parc dels Aiguamolls. “Serà un turmix de fauna”, tem Ball-llosera.
No es dirigeixen cap a aquesta direcció els comentaris del director del Parc dels Aiguamolls, Sergi Romero, per al qual ara mateix els reptes que aquesta zona ha d’afrontar amb més urgència són la invasió d’espècies exòtiques i la manca d’aigua, tant en quantitat com en qualitat, un fet que és especialment greu en el cas d’aquest espai.
L’Alta Garrotxa
L’EIN de l’Alta Garrotxa disposarà a curt termini d’un pla especial de protecció, una eina que l’assessor tècnic del consorci que gestiona aquest territori, Francesc Canalias, assenyala com a indispensable per afrontar, per exemple, la manera de fer front al creixent nombre de visitants que té aquest territori. “Necessitem una eina per poder recuperar una certa socioeconomia a l’Alta Garrotxa, al mateix temps que preservem el territori, en el benentès que això ja no passa segurament pels sectors primaris tradicionals sinó per noves formes d’economia”, afirma.
LES FRASES
Més d’una tercera part de la demarcació està inclosa al PEIN
R. Estéban
De les 590.000 hectàrees de la demarcació de Girona, 212.000 (el 36%) són espais protegits integrats al pla d’espais d’interès natural (PEIN). D’aquestes zones on les activitats estan restringides (en major o menor mesura) en tenim 47, repartides per totes les comarques i amb característiques molt diverses: d’alta muntanya, marítimes, lacustres, volcàniques... La que ocupa més espai és l’EIN de l’Alta Garrotxa (32.853 ha). També tenen una gran superfície les Gavarres (28.694 ha), el massís de l’Albera (16.269 ha), el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa (15.500 ha) i el Parc de les Capçaleres del Ter i del Freser (14.688 ha). A l’altre extrem, quant a extensió, tenim l’illa de Canet (al llit del riu Ter), als termes de la Tallada d’Empordà i Serra de Daró (1 ha).
Els marges dels rius, en els trams que no són urbans, també solen estar protegits. En aquest sentit, els que hi tenen més superfície són el Ter (a l’EIN de les riberes del Baix Ter), amb 1.153 ha, i el Fluvià (1.258 ha).
Un equilibri complicat
Pel sol fet d’estar a la llista del PEIN, aquests espais són considerats sòl no urbanitzable (per tant, hi són impensables moltes activitats) i, com a mínim, s’hi restringeix la circulació amb vehicles de motor o l’activitat extractiva. Determinats esports, com ara l’escalada o el parapent, es regulen limitant-los a uns punts o en unes temporades concretes. I quant a la cacera, n’hi ha que s’hi admet, però amb permisos especials. En força casos, els territoris inclosos al PEIN estan afectats per altres normes de protecció, com ara la Xarxa Natura 2000, una circumstància que amplia les restriccions.
En línies generals, la gestió dels EIN consisteix a fer compatible la conservació de la natura amb les activitats humanes, una fita que sol ser complicada. Un exemple clar d’aquesta dificultat és la tramitació del pla de protecció de l’Alta Garrotxa, que ha de substituir unes normes provisionals molt restrictives, i han sortit veus molt crítiques amb la proposta, sobretot per part dels propietaris (la major part de l’Alta Garrotxa és en mans privades), que consideren que no es tenen en compte els seus interessos. També s’hi ha mostrat en contra Unió de Pagesos.
