Un testimoni a l’Albera recorda la pitjor tragèdia
Enmig del massís encara hi ha les restes del DC-6 francès que es va estavellar ara fa 35 anys quan participava en les tasques d’extinció d’un gran foc
Hi van morir els quatre tripulants i la comitiva judicial se les va haver d’empescar per no quedar atrapada per les flames
La comitiva judicial ja sabia, quan va arribar, que el camí de tornada estava tallat
Enmig del massís de l’Albera, en una zona de difícil accés, camuflat enmig d’un bosc de roures, encara hi ha les restes d’un avió DC-6 francès. Des de fa 35 anys són testimoni d’un dels pitjors incendis de l’Empordà, que va arrasar unes 20.000 hectàrees i va provocar la mort de quatre persones. Eren el pilot Jean Pierre Davenat, el copilot Jacques Ogier, el mecànic Roland Denard i l’ajudant Jack Le Belels, la tripulació de l’hidroavió que es va accidentar al puig de les Canals mentre feia tasques d’extinció. Per les dimensions i les característiques del terreny, és impossible retirar les restes de l’aparell. I allà es quedaran. Al principi, i durant diversos anys, s’hi van celebrar actes d’homenatge a les víctimes. I una placa arran de la pista forestal encara les recorda. Darrerament, però, les restes només són visitades per excursionistes i corredors, alguns dels quals hi peregrinen a la recerca de la llegendària nau i d’altres hi topen per casualitat.
L’accident es va produir el 19 de juliol del 1986. Ahir feia just 35 anys. El foc cremava descontroladament. L’origen va ser un cotxe que es va incendiar al costat del camp de futbol del Pertús, a les deu del matí. Ràpidament es va estendre per la Jonquera i tota l’Albera. L’esmentat avió va sortir de Marsella i sobrevolava la zona del castell de Requesens. Va fer una primera ruixada d’aigua –tenia capacitat per a 12.000 litres– i quan anava a enlairar-se per superar el morro del puig de les Canals, una bufada de vent el va desestabilitzar i es va estavellar contra unes roques, quan ja només li quedaven pocs metres per superar-les. L’avió, carregat de combustible i d’oli, va provocar un nou focus de foc al massís de l’Albera, fet que va complicar molt més les tasques dels equips d’extinció. Durant la nit va continuar cremant el foc. Cadaqués va quedar aïllat. Es van tallar infraestructures viàries com l’N-II i l’autopista. Les flames van travessar Cantallops i es van desallotjar pobles sencers. El pitjor foc que els veïns de la zona recorden. I al llarg d’aquests anys, malauradament, n’han viscut un munt, d’incendis.
El rescat de les víctimes
La situació era extremadament complicada però calia arribar fins al lloc de l’accident. La comitiva judicial que s’hi va traslladar estava formada pel jutge de guàrdia de Figueres –el forense Narcís Bardalet–, un vehicle de la funerària i una patrulla de la Guàrdia Civil. Els acompanyaven un fotògraf i una periodista d’El Punt. L’objectiu era fer l’aixecament dels cadàvers. El camí de carros que conduïa fins al lloc de l’accident era complicat i, a més, hi havia l’amenaça de les flames. La comitiva va arribar fins a l’hidroavió, però en aquell moment ja sabien que el camí de tornada estava tallat. I, a més, els cossos de les víctimes ja no hi eren. Els bombers francesos hi havien arribat abans i se’ls havien endut, tot i estar en territori català. Anys més tard, un guàrdia civil, Àngel Fonseca, ho explicava a aquest diari. Havia intentat arribar al lloc dels fets amb dos agents més: “Des d’allà mateix era molt de mal saber si érem a un costat o altre de frontera. Nosaltres sentíem xerracs mecànics que devien fer servir per obrir camí per passar les lliteres, però des d’on érem no vèiem l’avió ni hi podíem arribar.” Davant les dificultats van decidir girar cua, girant els cotxes a pes de braços –un 127 i un 4L–. Però una estona després van haver de tornar a pujar, aquesta vegada amb la comitiva judicial. Tot i el risc, el jutge i el forense no van desistir d’inspeccionar l’avió estavellat i buscar els cadàvers, que aviat van comprovar que no hi eren. Per escapar-se de les flames, Fonseca va proposar seguir una pista, de molt mal transitar, que travessava la frontera i sortia al Pertús. I va ser d’aquesta manera com el grup va poder salvar la vida.
El foc que es va iniciar el 19 de juliol del 1986 es va donar totalment per extingit el dia 23. Davant unes condicions meteorològiques adverses i l’escassetat de mitjans dedicats a l’extinció, l’incendi va cremar gairebé de forma lliure. En total, unes 20.000 hectàrees afectades, danys materials i també personals. És la gran tragèdia forestal en aquesta zona, juntament amb els focs del 2012, en què també es van haver de lamentar quatre víctimes mortals i molts danys materials en un munt de municipis.
