Les infraestructures que vénen

Infraestructures. Aquest tornarà a ser un dels cavalls de batalla gironins al Congrés durant la nova legislatura espanyola que començarà en breu. A grans trets: N-II, eix pirinenc, TAV, tren convencional i aeroport. D'entrada, hi haurà dos elements clau. El primer, les retallades que tirarà endavant el govern del PP en els pressupostos, que d'entrada es podrien situar en 20.000 milions d'euros i que segur que afectaran les obres previstes. I segon, qui serà el ministre de Foment. Si bé no hi ha res més enllà dels rumors, s'especula amb noms com ara Gallardón o, sobretot, el canari José Manuel Soria. Si històricament Girona ha quedat massa lluny de Madrid quan s'han planificat les infraestructures, amb un ministre de les Canàries ja seria als antípodes. El paper dels representants gironins al Congrés serà, doncs, imprescindible per fer entendre els greuges i les necessitats de la demarcació. Andrés Ayala, fins ara portaveu del PP a la comissió de Foment del Congrés i que apunta a secretari d'Estat en aquesta matèria, podria ser un bon fil conductor per la bona relació que manté amb els diversos grups polítics.

Malgrat les retallades, els populars necessitaran inaugurar obra pública a les comarques gironines per consolidar el càrrec de diputat aconseguit per Enric Millo i que ocuparà Concepció Veray. El primer trumfo serà la finalització de les obres del TAV, amb el tram que enllaçarà Figueres amb Barcelona i que inclourà el pas subterrani per Girona. L'estrena està marcada en el calendari a finals del 2012, i tal com estan les obres res fa indicar el contrari. Curiosament, el PP d'ara recollirà els fruits de la decisió del PP d'abans. El 2001 l'aleshores ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, i el diputat popular per Girona, Jordi de Juan, anunciaven l'acord per cobrir el TAV a Girona i deixaven descol·locats la resta d'agents polítics, incloent-hi l'alcalde Nadal. Els governs socialistes dels últims set anys són els que han hagut de tirar endavant aquest “regal”, que s'ha anat demorant prou perquè sigui el PP el que talli la cinta. La connexió completa en alta velocitat hauria d'anar seguida del cobriment del tren convencional a Girona, i l'enderroc del viaducte. Això és el que demanaran totes les forces polítiques, però ja en aquesta última legislatura el mateix PSOE va deixar en suspens la materialització i el mètode de finançament. De fet, ara mateix sembla tan difícil que s'acabi portant a la pràctica que ja s'han plantejat alternatives com ara utilitzar el mateix túnel del TAV per al convencional. Tècnicament, es tracta d'una solució poc viable perquè les rodalies de Girona i les connexions en ample ibèric amb Barcelona provocarien un tap davant els TAV i els Avant molt difícil de gestionar.

En matèria ferroviària, el govern català de CiU té a l'agenda renegociar el traspàs del servei per augmentar el poder de decisió no només sobre els trens sinó també sobre la infraestructura. L'actitud que el PP mantingui respecte al corredor mediterrani, del qual aquí depenen obres complementàries com ara el tercer rail per a mercaderies fins a Portbou, s'entreveu com un altre dels temes de l'agenda política. Finalment, el PP ha promès en aquesta campanya la millora de la línia de Vic, Ripoll i Puigcerdà,
i ha marcat el desdoblament
com a “prioritari”.

L'arribada del TAV a Girona serà un dels punts àlgids en infraestructures els propers quatre anys. L'altre gran tema serà l'N-II. La represa de les obres del tram entre Caldes i Sils és imminent, i el compromís del PP és desencallar el desdoblament fins a la Jonquera. A més, CiU farà d'aquest projecte un dels seus grans objectius polítics, i el PSC i ERC també faran força en aquest sentit. A hores d'ara, i amb la situació econòmica que es viu, sembla clar que la prioritat ha de ser desdoblar l'N-II entre Tordera i Caldes. Qualsevol cosa que no fos acabar aquest projecte en quatre anys seria un altre fracàs, l'enèsim referent a aquesta infraestructura. El desdoblament a partir de Vilademuls –on acabarà l'A-2 per l'autopista– fins a la Jonquera ja seran figues d'un altre paner. Aquí, la directriu marcada per l'encara ministre José Blanco de no desdoblar vies situades al costat d'autopistes de pagament pot anar al PP com l'anell al dit, tot i que el PSC ja havia deixat clar que l'N-II a Girona no formava part d'aquesta equació.

Independentment de la necessitat de l'obra, en aquest cas no es poden descartar solucions intermèdies. El CILMA ja va proposar l'any passat compactar l'N-II i l'AP-7 entre Girona i Figueres, amb quatre carrils per sentit i la gratuïtat en els moviments interns, i deixar l'actual N-II com una via de caràcter més local. Fins i tot el director general de Transports i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font, va apostar en una conferència recent per buscar solucions alternatives al desdoblament, sempre que les obres s'hagin de demorar molt més i el desdoblament no sigui una realitat immediata. De fet, el conveni de l'Estat amb Acesa per a l'explotació de l'autopista acaba el 2021, i si aleshores la concessionària no ha amortitzat la inversió del tercer carril l'Estat l'haurà de compensar amb l'import pendent. Encara és aviat, però les negociacions per al conveni poden obrir moltes portes que acabin fins i tot afectant l'N-II.

De la resta de xarxa viària estatal, hi ha l'eix pirinenc. A hores d'ara difícilment es desdoblarà entre Besalú i Figueres. Al Ripollès, la variant de Ribes es podria executar en breu perquè el projecte està enllestit, i les variants de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses podrien quedar al calaix. Igual que el túnel de Tosses, una obra faraònica pels temps que corren. En canvi, la variant d'Olot en la seva part estatal sí que sembla més prioritària, tenint en compte que la Generalitat vol afanyar-se a iniciar el seu tram.

Finalment, queda l'aeroport. El PP, amb Ayala al capdavant, ha apostat públicament els últims mesos per la privatització dels aeroports espanyols. I els partits catalans i la Generalitat reclamaran el traspàs. El que és clar és que el model de caixa única d'Aena rebrà una sotragada important, i que el camí ens portarà cap a una gestió més individualitzada. Si serà en mans d'una empresa o si les administracions locals i catalanes hi tindran un paper decisiu quedarà, segur, pendent de les negociacions polítiques. Ara per ara, el primer que ha de fer el PP és garantir que no pujaran les taxes el 2012, tal com esperen Generalitat i Ryanair per firmar definitivament el contracte. Si ho fan, a més a més ja podran també fer-se partícips de l'acord.