Trilogia casual de Bergman a Barcelona
«Escenes de matrimoni» i «Sarabanda» s'estrenen al TNC mentre que «Regla de tres» es fa a la Nau Ivanow
El director del TNC, Sergi Belbel, apel·la a la responsabilitat de teatre públic per atrevir-se amb una producció que uneix dos títols mítics d'Ingmar Bergman. Escenes d'un matrimoni (1974) i Sarabanda (2003) les van protagonitzar a la gran pantalla Liv Ullman i Erland Josephson. El resultat és una producció propera a les quatre hores i que podria haver estat molt més maratoniana. I és que Angelat ha fet un treball dramatúrgic de destil·lació deixant en 100 minuts les prop de sis hores de l'original (plantejada per a la televisió) d'Escenes... Ha estat una feina exigent perquè amb aquesta reducció ha eliminat allò que no li agradava, però també elements que sí que li interessaven tot i que podien distreure del motiu central, «del moll de l'ós». Menys escrupolosa ha estat l'adaptació de Sarabanda. L'obra és una coproducció del TNC i l'Español, de Madrid. A Barcelona es programa del 26 de gener al 28 de febrer, en català. Al teatre que dirigeix Mario Gas es representarà en castellà del 25 de març al 25 d'abril.
Angelat intenta distanciar-se dels estudis fets sobre l'obra de Bergman. Aquests aporten un pòsit d'intel·lectual que el distancien del gran públic. Per a l'actriu i directora, la manera d'escriure de Bergman és molt intuïtiva: els seus personatges es comporten com a animals i després reflexionen. També l'actriu Mònica López ha notat que el seu paper de Marianne «surt de l'emoció». La traducció de Carolina Moreno (amb l'assessorament de Feliu Formosa) parteix del suec original. El mèrit és que l'obra no perd densitat i alhora reflecteix un ambient quotidià proper.
La directora confessa que no és una admiradora de Bergman, tot i que és un director que li agradava. El seu punt de partida ha estat agafar els guions i tractar-los com els d'un autor teatral. Van veure les pel·lícules «per oblidar-les», argumenta. Angelat tenia un record del film més aviat irregular, considerava que era massa pessimista. Ara, al cap dels anys, la directora entén molt millor les raons del desamor; «és una obra de maduresa, per gaudir-la has d'haver passat per diverses etapes de la vida», reflexiona. La decisió de fer una producció d'Escenes d'un matrimoni va ser fortuïta: «Aquell dia m'havia de trobar el llibre a la llibreria i l'havia de comprar.» Li va agradar i va pensar a fer una proposta a Belbel i Gas. Belbel va reptar-la a unir-la amb l'altra part del díptic sobre la família de Bergman: Sarabanda.
Sergi Belbel sí que es confessa fan dels meandres psicològics de Bergman. La setmana passada assegurava que, després de veure un passi feia dues setmanes, la producció el mantenia absort, com hipnotitzat. El director està convençut que malgrat l'exigència als espectadors, la peça serà un èxit d'assistència.
En realitat Escenes d'un matrimoni i Sarabanda respiren diferent. Tal com defineix Francesc Orella, l'únic actor que repeteix en els dos títols, a la primera «es fan mal» i a la segona «es curen les ferides». Angelat considera que la relació entre Johann i Marianne «és una relació inevitable». La directora afirma que en el text hi ha molta d'autobiografia: «Bergman escrivia per espantar els seus fantasmes.» Aquests dos personatges no el deurien deixar tranquil i, per això, tres dècades més tard els torna a escopir en una pel·lícula. En aquest treball, la crisi es produeix entre les diferents generacions. Marianne torna i comprova la pugna entre el fill de Johan i la néta. Es revelen unes relacions complexes, cruels. Angelat se sorprèn que s'hagi aprofundit tant poc en els fills de Bergman (en va tenir vuit) i intueix que no deurien ser unes relacions massa cordials.
Torna Miquel Cors
Una dècada després, l'actor Miquel Cors trenca el parèntesi que el va allunyar de la vida teatral. Cors interpreta Johann, mentre que Marianne és la mateixa Marta Angelat a Sarabanda. En aquest segona part, Francesc Orella és Hénrik, fill d'un matrimoni anterior de Johan. Aina Clotet completa el repartiment amb el paper de Karin, la filla d'Henrik. El desdoblament dels personatges, a diferència del que passaria a les pel·lícules, és una de les opcions de la directora per donar una certa coherència als desajustos que Bergman va introduir a Sarabanda.
En aquest homenatge a Bergman també hi ha intervingut la Filmoteca. El cap de setmana passat es van reprogramar els dos films amb Ullman i Josephson. Belbel explicava dijous la dificultat perquè els responsables dels drets de les obres de Bergman beneïssin una producció amb els dos títols: «Ens proposaven que féssim dos muntatges diferents.» Gràcies al plantejament d'homenatge van accedir a aquest projecte ambiciós.
Ingmar Bergman va ser un director de cinema conegut mundialment que reivindicava la seva fe en el teatre: «Les meves pel·lícules només són un tast del que faig al teatre», asseverava. El director va ser fidel als clàssics: Shakespeare, Molière, Ibsen i Strindberg. Aquests noms l'influenciarien, no només en la seva carrera teatral, també en la seva carrera artística en general. El teatre, per Bergman, se sustentava per la intencionalitat del dramaturg, el treball actoral i el públic.
Joan Casas s'inspira en «Persona» per escriure «Regla de tres»
Al 1966, Ingmar Bergman estrenava Persona, un treball tràgic en què enfrontava dues dones que havien estimat el mateix home, mort per un accident estúpid mentre muntava a cavall. Joan Casas va acceptar el repte d'escriure una obra per a la companyia Elles Mateixes, una parella d'actrius que han acabat fent companyia fruit d'un treball dramatúrgic, que ell mateix havia dirigit a l'Institut del Teatre. El text, Regla de tres, explica com les dues actrius (enemistades per haver-se traït prenent-se el xicot) han de preparar una pel·lícula intimista, de pocs diàlegs i molts plànols. Psicològica.
La producció, premiada amb el Quim Masó (juntament amb La conquesta del Pol sud, en cartell fins ahir a la Beckett), es va estrenar a Temporada Alta i ara fa temporada a la Nau Ivanow fins al 31 de gener. La casualitat ha fet que aquest muntatge coincideixi unes setmanes amb la producció del TNC. En aquesta producció, el duet d'Elles Mateixes (Berta Giraut i Elisabet Vallès) es completa amb un actor (Marc Garcia) per primer cop. Ja no són dues, ara són tres, en el seu tercer treball professional (anteriorment, havien estrenat Elles mateixes i Nines). Des del punt de partida, trencar els conflictes entre dos personatges femenins ha obligat a fer un distanciament dels seus temes anteriors. També en la peça s'abusa d'un cert gust estilístic a trencar i desordenar les escenes. També sona repetida la idea que els actors es presentin com a personatges ells mateixos. Però sí que hi ha moments brillants d'interpretació de tots tres. I idees dramatúrgiques que sobten l'audiència amb senzillesa i contundència. Recomanable, sí.