So-nar, so-nall
La segona edició de Sònar Kids fa que millorin les cues diversificant les activitats i ampliant els espais del CCCB i el Macba
Si el primer any era pràcticament impossible evitar les cues, enguany, si s'és puntual, es pot accedir a un bon grapat de tallers amb un horari de referència que fa esquivar-ne les cues dels més sol·licitats. Si a les onze del matí, la cua durava mitja hora per accedir a la tria de tallers, a quarts de dues del migdia la cua es doblava de participants i temps d'espera, amb la dificultat que hi havia menys grups oberts. El Sònar comença a dos quarts d'onze i s'acaba a les vuit del vespre. Ahir no es van donar dades d'assistència del primer dia.
Es pretén crear i fer pedagogia amb un dels racons de més calma de tot el Sònar Kids. Pau Guillamet, Guillamino, demostrava a fills (i també als pares) que la música es pot fer des de zero, amb la mateixa facilitat de qui pren un llapis i un paper i fa un traç que el pot anar completant amb color i, sobretot, imaginació. La música parteix del ritme que marca el bombo, la caixa i els plats de la bateria. L'altre so de fons és el del baix. I després, només cal anar-hi afegint, com més lliurement millor. Cal tenir present, advertia sovint el músic, que les notes tocades quasi aleatòriament per la canalla no omplin massa la partitura perquè puguin sentir-se les incorporacions en cada pista de so. Per acabar-ho d'adobar, la classe magistral de música electrònica (bona part dels instruments es generaven des del teclat de Guillamino, que compartia amb la canalla) es completava amb una sessió de teleconferència amb els equips que eren a Granollers, Olot i Lleida, gràcies a les connexions amb l'Anella Cultural.
La cua per demanar els tallers més exclusius vorejava el centenar de persones en bona part del matí. Però també es podien fer activitats sense necessitat de cues, a fora de les experiències creatives del Macba. Al Sonar Village, la tradicional gespa artificial, era bon lloc per alternar el joc amb el ball gràcies a les actuacions. A quarts de dues, els Electrotoylets (amb barretina característica) s'acomiadaven d'una sessió engrescadora que partia de clàssics com El desembre congelat i acabava dominada per una base abassegadora. A la tarda, Joan Miquel Oliver (ànima d'Antònia Font) va fer un dels concerts més esperats i va oferir un repertori pensat per a l'ocasió.
Les experiències creatives són un complement lúdic imprescindible perquè la canalla no sempre té tanta afició a la música com els pares, i perquè ajuda a entendre la creació recicladora dels Dj's: el seu art és el de la capacitat de combinar els sons, prèviament gravats. Un bon exemple és el sol·licitadíssim taller de reciclatge de roba de Josep Abril. Si les reserves d'hora en tots els tallers va ser eficaç, es va fer impossible en aquesta activitat. El dissenyador convidava que es reciclés un polo de mida del pare, en vestit, dessuadora, o pantalons. Els canvis fets amb tisora i costura –i la poca capacitat dels pares de cosir botons– va generar un embús impossible d'esquivar a les dues màquines de cosir. A la una, Abril ja advertia als participants que podien començar a l'hora, però que no es podia assegurar quan acabaria. Tot i així, l'interès del dissenyador i les col·laboradores feia salvable l'abisme de tallar una camisa perquè fos un vestit infantil. A més, de les superbosses de Sirena con Jersey també se'n va sortir amb un regal. La canalla va costumitzar una bossa de cotó amb elements retallables de vinil, planxat a la bossa. Des de la revista Apartamento es convidava els nens a construir cases amb cartrons de colors.
La prova pilot del Sònar Kids de l'any passat va demostrar que els tallers s'havien d'ampliar. Han passat de 6 a 13. També hi afavoreixen els pàrquings de cotxets, les sales per a migdiada i la zona pausada de pícnic. Els fills preadolescents gaudeixen en les pistes de skatefingers (dins del Macba) com al circuït del Pati de les Dones. Les famílies, amb horaris al màxim d'ajustats, feien curses per anar d'una activitat a l'altra. Els pares eren protagonistes tant enel cos com en la matèria, amb Jordi Ferreiro i Fito Conesa. I edificar-la amb el cos, també des de zero, com Guillamino.
Una reivindicació a Esquivel
Per als fidels de Sònar, Juan García Esquivel és una referència. Aquest músic, que es guanyaria les garrofes composant bandes sonores per al Hollywood del glamur quan les pel·lícules encara es feien en blanc i negre, va ser el mestre del lounge i del Pop de l'Era Espacial. La comèdia Esquivel! de la Nau Ivanow il·lustra la llibertat creadora de la música. Segons el director, Llàtzer Garcia, els amants del Sònar s'han interessat per aquesta peça. Casualitat o no, coincidint amb el Sònar Kids, avui s'acomiada la temporada d'un muntatge surrealista que s'inspira en aquest personatge de les bandes sonores. Si algú va torturar Esquivel perquè ambientés situacions (ell preferia crear una música que no li permetia viure), Emma és una escriptora teòrica condemnada a viure a dins d'un altaveu i a escriure en funció de les bandes sonores. Pel seu cap, hi circulen cowboys que atrapen forats negres a l'espai, un militar excèntric que condemna tant homosexuals com ciutadans sense cura de la recollida selectiva, o la parella d'un noi que abusa de tranquil·litzants i una noia que ha perdut el control de les emocions.