Elias Khoury: «Tota literatura és política»
S'edita en català «Ialo», l'onzena novel·la de l'escriptor libanès, un periple per la confusió vital d'un home encarcerat
«Durant tota l'acció de la novel·la, el protagonista intenta entendre, conjuntar els diversos elements de la seva realitat», explica Elias Khoury al respecte de l'obra. En Ialo és molt jove quan comença la guerra, en la qual lluita durant deu anys. Hereta, a més, un context familiar complex: és educat per la seva mare, abandonada, i el seu avi, un patriarca i refugiat sirià de les massacres turques, estricte i mig dement.
«Ialo és un lluitador que no sap per què lluita; acaba esdevenint un violador sense gaire cervell», però comença a pensar quan s'enamora i quan el porten a la presó. Allà és torturat i obligat a escriure la seva història vital, una pràctica real, habitual en les presons libaneses. És llavors que intenta retrobar-se ell mateix: amb la tortura, complementada per la redacció constant de la seva realitat, proven de destruir-lo psicològicament, però també l'obliga a reflexionar. «És un viatge de la desconstrucció a la reconstrucció de la persona», conclou l'escriptor.
L'arquitectura de la novel·la, reiterativa, fragmentada, sense cronologia, és un reflex de la psique del protagonista. «El contingut és inseparable de la seva forma adequada de representació. En aquest cas la història no té continuïtat; la vida, tampoc: clarament, l'estructura narrativa ho ha de fer palès.» No hi ha històries amb un principi i un final: «Les que vivim no són lineals ni simples, donen voltes infinites. Si bé mitjançant la narrativa donem un significat profund a la continuïtat.»
Tota la novel·la és una edificació: «La comprensió que l'ànima humana no és gens simple.» Ialo era un estranger, sense identitat. «O més aviat està compost de diverses identitats.» L'avi és un monjo cristià que no obstant això va ser educat per kurds musulmans; és un sirià re-adaptat en libanès; parla una llengua morta, el siríac (de la qual beu l'àrab modern i que Khoury ha estudiat recentment). «Totes aquestes capes –llenguatge, identitat, religió– conflueixen en el protagonista, però es troben, tanmateix, en tots nosaltres: no hi ha res pur», afirma Khoury, conscient del mestissatge social d'avui dia. Especialment al Líban, Síria i Palestina, països on conflueixen multitud d'ètnies i de nivells culturals.
En la seva llarga relació amb la literatura, Khoury reconeix dues grans estacions en l'educació de tota persona: els dos principis que són Les mil i una nits i el Quixot. A partir de llavors s'erigeixen els grans pilars –Flaubert, Melville, Mann, Camus–. Khoury observa la literatura com un intent de descobrir la realitat: «La part important és que el personatge esdevingui real. Si a través de la imaginació es converteix en persona de carn i ossos, la feina estarà feta.» Per explicar la seva ambició traça, a grans distàncies, una comparativa amb L'idiota, de Dostoievski, el protagonista de la qual, el príncep Mixkin, n'és un gran exemple. Aprofita per recordar que el personatge està inspirat en la figura de Jesús. «Crist, no ho oblidem, parlava àrab, no pas hebreu», recorda jocosament.
Una literatura política?
Khoury riu pel fet que es consideri que la seva literatura és «política». «El terme és estúpid, no té significat. Tota literatura és política, en el sentit que reflexiona sobre el nostre voltant.»
Sempre ha estat així: Khoury ens invita a tornar als orígens del fet literari, a la Ilíada d'Homer. Literatura política al seu moment i que la crítica, al llarg dels segles, ha fixat en altres aspectes. O les mateixes Bucòliques de Virgili, que Servi va jutjar com a reflex de la política romana, interpretació que avui ens sembla tan llunyana. La generació libanesa de Khoury, de la qual també pertany el celebrat novel·lista Huda Barakat, és descendent d'una guerra civil, incapaç d'entendre una literatura apolítica: «Els temes que tractem no poden defugir el conflicte.» Khoury no només va resultar afectat per la guerra, que va durar més de quinze anys, sinó que hi va participar activament.
Khoury troba absurd plantejar-se l'impacte que la guerra va tenir en ell: «Una guerra et canvia la vida, ja siguis escriptor, botiguer o fuster.» També és molt conscient de la realitat de l'Estat espanyol: és el tercer cop que visita Catalunya, i s'ha informat bé de la nostra història. «La bona literatura es pot escriure durant una guerra civil, però no n'és el resultat.» Parla d'André Malraux com a artífex de dues grans novel·les: La condició humana, sobre la revolució comunista a Xangai, l'any 1927; i L'esperança, sobre la guerra civil espanyola. «En totes dues obres qüestiona el conflicte, no n'és la conseqüència. Et pot ajudar a veure-hi millor.» Khoury reconeix que la guerra li va permetre entendre millor de la humanitat: «I guanyes una terrible relació amb la mort.»
Khoury tota la vida ha treballat com a periodista cultural a Beirut. S'ha erigit en figura opositora d'uns governs que volen creure que les ferides de la guerra civil ja han sanat. «Res s'ha solucionat», observa, somrient, escèptic. Com en una trama novel·lística, s'ha posat un final postís a un conflicte continu. A nivell periodístic, reconeix que allà tenen els mateixos problemes que aquí: «Ens esquitxen els mateixos excessos del capitalisme: la sobredosi d'informació.» No li agrada ser alarmista, però reconeix que l'anunciada mort del periodisme és, en certa manera, una veritat.
El postcolonialisme, ara
Khoury va ser un bon amic del malaurat Edward Said, que li va escriure la introducció d'alguna de les seves novel·les. Said, «una gran ànima», en paraules de Khoury, és considerat el pare dels estudis postcolonials, matèria que l'autor libanès tracta, com a professor de literatura comparada. «Said va concloure que l'alteritat és una invenció, com a via per dominar, tesi de base del seu Orientalisme», resumeix. «És clarament una de les grans idees alliberadores de la modernitat.»
Les hipòtesis de Khoury, però, van més enllà: «La invenció de l'orient palesa, ens hem de preguntar sobre el terme subaltern.» La idea, discutida extensament per Gayatri Spivak, va més enllà de les cultures oprimides dels països del Tercer Món: «La subalternitat es troba en totes les esferes. El que anomenàvem en termes del socialisme ‘solidaritat internacional' ha estat reemplaçat per una profunda connexió entre totes les cultures subalternes de tot el món.»
Tots els personatges sorgits de la seva pluma són subalterns: «Tots ho som.» Khoury també és conscient de la interpretació violenta i equívoca que s'ha fet sovint dels textos de Franz Fanon: «L'alliberació no és simplement fer fora els colonitzadors. Es tracta de reinventar la societat, reflectint-hi la mateixa colonització.» La violència, afirma, pot ser o no oportuna, però mai la base de cap moviment.
Forats editorials
L'obra d'Elias Khoury no té la difusió més competent en el terreny editorial català, tenint en compte que és un dels escriptors en àrab més internacionals, amb onze novel·les escrites des de l'any 1975. La cova del sol (Club Editor) és l'única altra novel·la que es pot trobar traduïda: una reflexió sobre l'èxode del poble palestí al Líban. Segons Khoury, «totes dues obres no són comparables, perquè el context és diferent», però afirma que en ambdues continuava una mateixa cerca de maneres d'escriure una història.