Cultura

Manuel Costa-Pau

ESCRIPTOR, EDITOR I INTEL·LECTUAL EMPORDANÈS

«Sóc apàtrida no pas per devoció sinó perquè he estat estranger a la meva terra»

Manuel Costa-Pau explica alguns aspectes de la seva vida a partir de la seva última novel·la, «Janna», que acaba de publicar i en què fa algunes reflexions sobre la transformació brutal que ha experimentat el món rural i la pagesia, especialment a l'Empordà

Manuel Costa-Pau (Garriguella, 1936). Als tres anys es va exiliar amb la seva família a la Catalunya del Nord. Va viure uns anys a Ceret. De tornada, ho va fer a Portbou, Vilajuïga i Figures. Es va dedicar a l'ensenyament abans d'entrar en el món editorial. Es va donar a conèixer com a poeta amb el llibre Mont Perdut (Barcelona, 1955). Ha estat activista cultural i subversiu i ha col·laborat en moltes publicacions. En narrativa és autor de Sempre sentíem parlar de la guerra (1968), Història d'un home errat (1969) i Conte d'amor (1971), i com a assagista ha publicat, entre altres volums, Turistes, sirenes i gent del país (1967).
Premsa clandestina
Els meus inicis com a escriptor s'han d'anar a buscar en aquells opuscles subversius en què hi posava prou imaginació
Escriptor
Ara em podré dedicar a fer una sola cosa del llegir i del viure; l'escriure s'hi sobreentén
ciutadà del món
Jo sóc del món, però el meu referent és l'Empordà, o com a màxim la regió de Tramuntana
Novel·la
En la meva narració sempre hi ha vivències; jo no invento mai res. Desfiguro la realitat
Consultes populars
Jo diria als partits: ‘A veure si ara us en sortiu. A veure si ara us picarem la cresta'

Els qui han tractat Manuel Costa-Pau queden d'entrada aclaparats per la seva forta personalitat i, tal com diu Isabel-Clara Simó en el llibre Racons de la memòria (Edicions 62), queden també «enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do d'observació». Entrevistar Manuel Costa-Pau no ha estat gens fàcil, primer perquè es va fer pregar i després perquè concertar la trobada, en un dia i una hora, va ser encara més complicat. Manuel Costa-Pau volia portar-me abans el seu últim llibre, Janna (Llibres del Segle), que la impremta no li va lliurar fins al dia de Sant Jordi i que per això no va poder posar al costat de les novetats editorials del dia del llibre. Finalment vam poder conversar llargament, i com també molt bé diu Clara Simó, «ell xerrava i jo escoltava».

–Quant temps feia que no trèieu un llibre propi, com a autor i no com a editor?
–«Ara feia molt temps.»
–Entre d'altres, vau publicar un treball molt divertit i que va tenir molt d'èxit sobre el fenomen turístic?
–«En el seu temps vaig publicar un llibre que va ser un èxit literari, Turistes, sirenes i gent del país; això era l'any 1967, el va editar Ariel i es va traduir a diversos idiomes, fins i tot al txec. Va ser una època joiosa. Amb els cèntims adquirits del llibre vaig anar a viure a Gaüses i això em va ajudar a decidir anar deixant l'ensenyament i anar entrant en el món literari.»
–Va ser una bona època?
–«En aquells anys hi va haver una gran represa; jo ja publicava a la revista La Girafa, que dirigia Rafael Borràs. Paco Candel havia tret el llibre Els altres catalans. Va ser un moment important; aquells dies havia sentit dir a gent propera al catalanisme més dretà, més conservador, que ‘quan Franco es mori, què en farem de tants castellans'.»
–Pensaven i volien canviar el país?
–«Ningú se sentia capaç de pensar que mai cap espanyol pogués parlar català. Perquè era tan perseguit el català i la gent hi estava tan ficada que, és clar, els altres havien de resistir per refer Catalunya. I es deia que què en farem d'aquests espanyols, que aleshores en deien xarnegos. Paco Candel va ser la solució. I un dels inspiradors, Àngel Carmona, en publicar Les dues Catalunyes. La solució era que els castellans a Catalunya també eren catalans. La denominació d'Els altres catalans va ser una solució per a tots el polítics, va ser genial i molts autors i intel·lectuals espanyols que hi havia a la Barcelona cultural hi van trobar també la seva solució. Per mi és l'episodi més interessant de la integració.»
–Vau ser articulista, abans d'escriptor?
–«Un dels meus avantatges literaris en la incorporació a la represa cultural, que era evidentment política, és que vaig aprendre a reduir, a ser econòmic amb l'escriptura, salvant la riquesa lingüística, i sent eficaç redactant fulls i opuscles subversius.»
–Literatura de clandestinitat?
–«A part de les col·laboracions literàries al Tele/ Express i Tele-Estel amb Ibáñez Escofet, hi havia uns opuscles subversius en què hi posava imaginació, encara que havíem de ser realistes perquè ens adreçàvem a uns possibles militants. És una etapa que fa part de la meva autoconstrucció.»
–De què eren aquests pasquins?
–«Vaig remenar durant anys al PSUC i també a Bandera Roja, fins que, desenganyat de la transició, em vaig apuntar, a través del PSAN i l'MDT, a la post Assemblea de Catalunya. Veient que això duia allà on va dur.»
–Isabel-Clara Simó diu que sou un escriptor de raça i que és una llàstima que no escriviu. És millor fer d'editor?
–«Ara m'hi torno a posar. Si faig això em podré dedicar a fer una sola cosa del llegir i del viure. L'escriure ja no li poso perquè s'hi sobreentén.»
–Per què, Janna?
–«És el nom d'una dona. Hi ha una amistat masculina i tres dones a l'entorn. Una d'elles és Janna. Es diu Janna perquè és rossellonesa i és una manera de dir Joana en patuès, en català del nord.»
–És una novel·la?
–«És una novel·la d'un cicle narratiu. Des que vaig tornar de Barcelona cap aquí he assistit a un canvi extraordinari de la societat en el món rural empordanès.»
–Sou empordanès?
–«Jo sóc del món, però el meu referent és l'Empordà, o com a màxim la regió de Tramuntana, que és el Rosselló, el Vallespir i l'Empordà. Això que mai ha pogut ser, però que a l'alta edat mitjana va formar el comptat del Rosselló-Empúries. A la Geografia de Catalunya hi ha introduït el concepte de la regió de Tramuntana. Es mereixeria una vegueria amb la doble capitalitat de Figueres i Perpinyà.»
–Retrateu aquest canvi social?
–«En tornar aquí, jo he assistit –sembla mentida i me'n faig creus– a un canvi total de la societat, fins al punt que aquella divisió clàssica entre propietaris grossos, un o dos en cada poble, uns pagesos mitjans i la terregada desapareix amb el desarrolisme que Jaime Camino prodigiosament i conceptualment ha traduït com los felices 60. En aquests temps desapareixen radicalment, dels pobles de l'Empordà, gairebé el cent per cent dels mossos de la mà d'obra de pagès.»
–I com es produeix aquest fenomen?
–«Els pagesos primer se'n van a Figueres. Per això hi ha tants mecànics a Figueres, que va arribar a ser el segon centre productor de bicicletes de l'Estat espanyol després d'Eibar; això s'ha de tenir ben present.»
–Rieju, Gimson...?
–«A can Quer feien el tren d'aterratge del Concorde, amb mecànics de gran perícia i d'una habilitat extraordinària. Indústries Fita. Va ser genial; tota la indústria va tenir una mà d'obra extraordinària. Allò que en termes marxistes en diríem la força de treball de la pagesia.»
–I al camp, qui hi va quedar?
–«Va quedar-hi el trist pagès –l'home i la dona– cremant-se, destruint-se, i encara n'hi queda algun, però tots han acabat venent-se les propietats. S'ha venut tot.»
–La clau deu ser qui ho va comprar?
–«Qui ho va comprar té a veure amb aquell altre gran fenomen que apareix en el meu llibre Turistes, sirenes i gent del país i que és la gran invasió. Això va significar portar capital i va comportar una altra capitalització que va permetre que creixessin unes altres empreses industrials. L'hostaleria ve d'aquí, i és clar, tampoc podries parlar avui d'en Roca, que neix d'aquí, si no s'hagués fet aquest pas endavant. I és d'aquesta manera que la literatura es barreja amb la filosofia, amb la sociologia i tot plegat.»
–Aquests canvis els trobem sempre en la vostra obra?
–«Després de la Guerra dels Remences, un canvi de societat tan important no s'ha vist mai. Aquesta crítica en aquest meu cicle narratiu va sobre això. Maria Àngels Anglada, quan parla del meu estil diu que allò que ‘fa més suggestius els seus relats, però, per damunt dels mateixos propòsits de l'autor, és la dialèctica mite-realitat que hi podem observar. Aquesta dualitat em recorda algunes de les narracions de Cesare Pavese, sobretot la part que es desenvolupa en pobles rurals del Piemont.' És això, els pobles rurals dels Països Catalans que és l'Empordà.»
–La seva narrativa es basa en el mite-realitat?
–«Vol dir que aquelles realitats que jo explico ja no hi són, perquè hi ha hagut aquest canvi tan radical, però en queda el mite. Una cosa que jo observo en pintors i artistes de l'Empordà és que tenen enyorança d'aquest mite que desconeixen, i aquí hi ha el misteri d'aquesta meva narrativa.»
–Què passa a Ceret?
–«El centre de la narració de Janna és Ceret.»
–Allà hi ha vivències d'una etapa de la vostra vida?
–«En la meva narració sempre hi ha vivències, jo no invento mai res. En tot cas, desfiguro la realitat per mirar si desfigurant-la puc inventar quelcom. Aquesta és la feina del món de l'escriptor, el món de Kafka...»
–Representa l'exili?
–«Ceret és el retrobament dels fills dels refugiats. Jo sóc un fill de refugiat i tinc parents aquí i allà. I de sobte el món d'aquí i d'allà són misteriosos l'un i l'altre, tot i que són propers, perquè la gent es trobava als batejos i als casaments (o les bodes, la gent parla de les bodes) amb la ruptura de les fronteres; amb les estones de frontera tancada de sobte les famílies i els parents ens vam convertir en uns estranys. En certa manera és aquest moment en què ens tornem a interessar per les històries de l'exili i volem recuperar la memòria històrica dels nostres avantpassats.»
–Del desencís de la transició a les consultes populars?
–«Estem en un procés novíssim de represa; ho fem amb l'esperit assembleari de l'Assemblea de Catalunya.»
–Les consultes arribaran a algun lloc? I els partits, ho acceptaran?
–«Ara tornem a viure un moment d'enfrontament dialèctic que té un gran abast. Jo, des d'aquest pur instint d'ensumar i des d'una radical voluntat, faria un desafiament i diria directament als partits: ‘A veure si ara us en sortireu. A veure si encara us picarem la cresta'.»
–Sou un patriota?
–«Sóc apàtrida no pas per devoció, si no per obligació. Des que vaig tornar de l'exili amb el meu pare, vaig ser estranger a la meva pàtria. Vaig trobar la llengua prohibida i tot ple de consignes falangistes, sense ràdio i sense res. Més que patriota, sí que em puc haver sentit un lluitador per la comunitat. Si d'això se'n diu patriotisme, doncs sóc patriota, però només com a desideràtum, perquè no m'ho crec.»

– Actualment regenteu l'editorial Llibres de Segle. No sou pas nou en aquest món dels llibres?

– «Vaig ser durant cinc anys director editorial de Llibres de l'Índex, vaig estar a Alfaguara i a Ediba. Sempre he estat en el món editorial, començant pel combat per la cultura, a banda de la meva vocació literària de produir llibres. Desenganyem-nos, hi ha literatura i pensament. La cosa fonamental és pensament i literatura. Jo no puc desvincular de la meva vocació d'adolescent redactor d'opuscles i fulls clandestins. No vull deixar la meva feina d'editor, però cada vegada donaré més importància a la meva pròpia obra. Darrere els opuscles va venir la poesia i després va néixer la condició d'editor en els anys 60, quan hi va haver una represa editorial important i de fermesa en les posicions catalanes amb pretensions de participar en el món amb la cultura i empalmant en la història.»
– Els Costa-Pau són una nissaga d'escriptors, poetes i periodistes?
– «Saps d'on ve, això? Tinc una novel·la que es deia Sempre he sentit parlar de la guerra, l'haig de recuperar, estava a punt de publicar-la i la vaig perdre. A casa sempre sentíem parlar de la guerra, sentir narracions e un to de gran naufragi...A part de la fusta personal hi ha com una remor, l'alta remor dels pins d'uns bosc del qual ens han parlat tant, i això es comunica... Hi ha un fons comú, una remor de bosc subjacent..
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.