Cultura

FELIP MASSOT

EMPRESARI I COL·LECCIONISTA D'ART

«Em diu més un Casagemas que un Rothko»

Felip Massot (Belianes, 1945) ha creat la seva col·lecció d'art com la seva empresa constructora, Vèrtix: des de zero, per no dir des del nivell menys 1, i sense petulàncies. El museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exposa fins al 3 de juliol una selecció de les obres que atresora

el preu de l'art
Si compres una obra sense mirar el que costa, és que estàs boig. Mai no he perdut el món de vista, mai no he pagat res desorbitat per una obra
inversió... en plaer
Per fer inversions, jo compro solars, no obres d'art. A mi l'art m'aporta plaer, no diners

A les parets del seu despatx llueixen aquests dies simpàtiques fotocòpies de les obres que ha deixat al seu bon amic Antoni Vila Casas. «Perquè no es pensin que m'han embargat!». Felip Massot, un dels empresaris de la construcció més importants del país, és un home amb bon sentit de l'humor que parla de l'art amb una naturalitat insòlita, sense fer ostentació de les més de cent obres que atresora. Podria fer-ne (n'hi ha que amb menys ho fan), perquè ha creat una col·lecció de pintura catalana de finals del XIX i principi del XX, amb potents enllaços a l'art de la segona meitat de segle, del tot envejable. Massot és el segon convidat del programa d'exposicions L'art de col·leccionar, que va estrenar un altre col·leccionista català de pes, Rafael Tous.

–Quina va ser la primera obra que va comprar?
–«Una pintura molt romàntica de Joan Brull. Va ser l'any 1983. Avui no la compraria, però no me la vendré mai. Jo sóc de poble, i a casa no n'hi havia cap, de quadre. No tenia cap cultura artística, no hi entenia gens!, però aquell Brull em va provocar una bona sensació.»
–El va comprar en una galeria?
–«Vaig veure el quadre en una galeria, i em van dir que costava 550.000 pessetes. Ho vaig trobar molt car. Quan en vaig sortir, em vaig trobar un conegut, col·leccionista, i em va dir: ‘Aquest galerista treballa amb un marxant, Joan Claramunt, que et convindria conèixer.' Vaig anar a veure'l i em va dir que aquell Brull valia 225.000 pessetes. I vaig aprendre la primera lliçó d'aquest món: s'ha d'anar amb molt de compte.»
–Sempre s'ha de regatejar.
–«Sóc un botiguer, i la relació qualitat-preu preval per sobre de tot. Si compres una obra sense mirar el que costa, és que estàs boig. Mai no he perdut el món de vista, mai no he pagat cap xifra de diners desorbitada per una obra. No me'l miraria igual, un quadre que me n'ha costat dos i sé que en val un. S'ha de vigilar, hi ha moltes obres sobredimensionades. I a mi, la veritat, m'esborrona molt més, em diu molt més, un Casagemas que un Rothko.»
–No l'han enganyat mai?
–«Molt al principi de tot, vaig comprar un Pradilla que era una còpia. No es pot anar amb presses. Després, n'he vist moltíssima, de pintura. Recordo un diumenge que vaig anar a la fira d'antiquaris: hi vaig entrar a les nou del matí i en vaig sortir a les vuit del vespre.»
–Ha comprat alguna obra per fer una inversió?
–«Per fer inversions, jo compro solars, no obres d'art. L'art m'aporta plaer, no diners.»
–Per què va optar per especialitzar la seva col·lecció en pintura catalana?
–«Perquè és la pintura del meu país, Catalunya, i m'hi identifico. He de matisar que jo no sóc col·leccionista, només tinc quatre cosetes...»
–Un centenar d'obres no són quatre cosetes...
–«A mi, el que m'agrada és fer edificis. El que m'emociona més és la meva feina. Tinc amics que sí que consideren el col·leccionisme com el principal motor de la seva vida. Jo no sóc aquest prototip de col·leccionista. Tinc més aficions, a part de l'art. Ara bé, sí que no puc negar que l'art m'ha donat grans satisfaccions.»
–Quines són les obres cabdals de la seva col·lecció?
–«Tinc un gran Anglada Camarasa, un Gimeno de plorar, dos Mir molt bons, uns Sunyer deliciosos... També tinc sis Casagemas, dos que m'encanten. Ahir [abans-d'ahir per al lector] me'n van portar un, de Casagemas, que m'estic pensant si compro. De la pintura catalana del canvi de segle, en la meva col·lecció hi són tots els autors.»
–Ha anat canviant, el seu gust?
–«Als anys vuitanta, Cusachs era un artista que es valorava molt. A mi, avui, m'agrada molt més Gimeno.»
–Ho dic més pensant en l'art contemporani.
–«Un amic em va ensenyar un Guinovart. Estava bé, sí, i tant que sí, però a mi no m'entusiasma tant com Mir, Sunyer, Nonell, Hugué... He comprat obres de Tàpies, Barceló... Què vols que et digui?, no m'acaba d'arribar. Tinc un Valdés que, aquest sí, ja m'agrada més.»
–El seu amic Vila Casas té quadres al lavabo de casa. I vostè?
–«També, i fins i tot en tinc al garatge. Hi ha obres que m'agrada veure cada dia. Les necessito a prop meu. M'aturo, les contemplo una estona i em donen plaer. Com t'he dit, m'esborronen!»
–Els museus li demanen sovint préstecs?
–«Sí, i empipa una mica, però no t'hi pots negar.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.