Kavafis

Els grans poetes sempre hi són. I demanen, i mereixen, una vegada i una altra, noves traduccions, aproximacions noves. Per això són clàssics. I Kavafis és un gran poeta, un clàssic modern.

L'obra canònica del grec consta de 154 poemes, com de 154 poemes (sonets) consta, ves quina casualitat, l'obra lírica canònica de Shakespeare. Ara fa poc més de dos anys, l'editorial El Cercle de Viena va treure Una simfonia inacabada. Trenta-quatre poemes en esbós, en edició pòstuma d'Alexis Eudald Solà. Deu anys abans, l'any 1998, Antoni Avellà Mestre i Bartomeu Garcés i Ferrà ja havien publicat, a l'editorial Lleonard Muntaner, Poemes ocults, renegats i incomplets. Kavafis no passa mai de moda, Kavafis sempre ha interessat els entesos i els lectors de poesia.

Ara, Eusebi Ayensa i Prat ens ofereix la seva traducció dels poemes marginals (o marginats) del grec, i ens serveix un útil aparat de notes final que explica la circumstància de cada poema i el relaciona amb altres composicions –en aquest cas, canòniques– de l'autor. Ja d'entrada, l'editor es mostra ben convençut respecte al material estudiat: “Avui no hi ha dubte que el Kavafis receptus és força més variat, complex i ric que el contingut en els emblemàtics 154 poemes canònics, que no fan més que presentar-nos un Kavafis entre molts, certament destacable però alhora molt determinat”. Tinguem present que era un poeta que feia i refeia constantment els seus versos.

Esborranys i poemes inacabats conté, com no podia ser d'una altra manera, aquell aire de família de la poesia de Kavafis. No hi fa res que algunes d'aquestes peces no fossin donades per bones per l'autor. Tant és! Només la història que s'explica en la titulada En el moll, per exemple, fa del grec un poeta singular, i no és estrany que hagi influït tant –potser és el poeta més influent de tot el segle XX– en la posteritat lírica d'arreu. Penseu en tants poemes de Ferrater. ¿Haurien sigut com són, sense la lectura atenta de Kavafis, d'aquest Kavafis en concret: l'amatori, el joiós i, alhora, tan amarg? En La fotografia diu “l'envaí la melangia del que és efímer”. Quants de poemes seus no han fixat aquest neguit amb paraules perdurables, i ens hi ha fet venturosament sensibles! També en el corpus dels exclosos hi ha poemes sobre personatges històrics que encarnen moltes de les misèries humanes i molts dels vicis més reprovables de la nostra espècie. Com en la part canònica.

Recordeu cap sonet d'ell? Aquí en llegireu un, Epitafi d'un sami, sobre un presumpte poeta que, atzars de la vida, es va veure aconduït a l'Índia, on va treballar com un escarràs i finalment hi va morir, a la riba del Ganges. El dolor de no haver pogut parlar mai més la seva llengua quedarà curat un cop traspassi: “per sempre més, parlaré grec”. Hi ha un altre poema sobre l'Alexandria dels segles VI i VII, que encara parlava grec, i un tercer, deliciós (Delicte), sobre uns papers deixats, com a herència, per un poeta. És la modernitat de Kavafis, el poeta que afirma que l'amor que s'havia promès “per sempre”, ha acabat durant només tres anys (“Molt sovint encara dura menys”). És la lucidesa del vers de Kavafis, que s'entreté a fer-nos veure, com en una pintura flamenca, un vell que compta diners o a reflexionar sobre la filiació dels colors (¿quin és, posem per cas, el nostre vermell primigeni o la nostra primera idea del blau?). Llegiu l'immens L'ànima vaig tenir a flor de llavi: només per aquest poema valia la pena realitzar una feina pacient i curosa com la que ha dut a terme Ayensa. El jove de vint-i-tres anys exclama: “Potser em moriré”. El seu amant es pensa que fa broma. Però torna a pujar al pis, i, impetuós, besa a l'altre “el front, els ulls, la boca, / el pit, les mans, i tot, tot el seu cos, / fins que em semblà –com diuen els divins / versos de Plató –que l'ànima em pujà als llavis”. Què passa, tot seguit? Doncs passa, és clar, allò que havia de passar necessàriament en un poema de Kavafis perquè fos un poema de debò de Kavafis, que ens commou, que se'ns imposa en el record: “No vaig anar a l'enterrament. Estava malalt. / Tota sola el plorà candorosament, / damunt del fèretre blanc, la seva mare”.