Cultura

cançó

Crònica

Declaració d'amor

Més que d'un concert o d'un homenatge el Palau de la Música va ser l'escenari ahir a la nit d'una declaració d'amor en tota regla. La cantant ja ho havia segellat en el seu últim disc, Marina Rossell canta Moustaki (Harmonia Mundi, 2012), que de manera extraordinària ha despatxat més de 20.000 còpies en un temps en què vendre un disc ha esdevingut una fita gairebé impossible. En consonància a una tan fantàstica acollida, el pati de butaques del recinte modernista lluïa aquell ple de les grans ocasions. Tots els amants del gènere de la cançó saben molt bé la rellevància d'una figura com la de Georges Moustaki i el que representa, i ningú volia perdre's l'oportunitat de reviure les seves cançons a través de les magnífiques adaptacions que n'ha fet Marina Rossell. La cura, la delicadesa i el respecte amb què la cantant ha reelaborat cada tema del seu entranyable moustakien han estat fruit de l'admiració, la gratitud i l'amistat que Marina ha processat al llarg de tota la seva carrera per l'autor alexandrí.

L'emotivitat i l'evocació van ser presents des del primer fins a l'últim minut de la vetllada. El punt de partida amb Ma solitud (“Després d'haver dormit amb tu, la meva solitud, torno sovint al llit, quina dolça habitud”) va arrencar la primera ovació de la nit. Un entusiasme que es va mantenir encès en forma de caliu a mesura que anaven apareixent aquelles cançons que han confegit la crònica sentimental, vivencial i fins i tot ideològica de diverses generacions com ara Els amants s'estimen un temps, Hi havia un jardí i En el mediterrani, entre d'altres.

Una nit de celebració no es completa del tot sense la participació de convidats, i el primer a aparèixer va ser el solsoní Roger Mas per interpretar a duet El carter. Una estona més tard, com si hagués sorgit de la cançó que el precedia –Ma llibertat–, va ser el torn de Paco Ibáñez. Per a ell estava reservada la mítica Le métèque, però més que el cant va ser el ball que es va marcar amb l'amfitriona un dels moments més màgics de la nit. Poc després, tots junts van esdevenir els tres moustakiers entonant Hiroshima sota la solemnitat de l'orgue i convertint-lo en un clam a la pau. Tampoc va faltar el tema de la cantant catalana enregistrat per Moustaki –Mármara– i la versió de Milord que no apareix en el disc. També hi va haver ració de clàssics catalans –Mare de Déu del Món, Rosó i Llevantina– i de la inefable La Gavina per aclamació popular. La nit, però, es va cloure com calia amb el cant conjunt de la catalanitzada El metec, fent extensiva la declaració d'amor de tots els presents per aquest “jueu errant, pastor grec, amb els cabells als quatre vents”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a