Cinemes de barri

Veterà cronista cinematogràfic des dels mons de la televisió (Cinema 3), la ràdio i la premsa escrita, Jaume Figueras ha estat tota la vida veí del barri de Sant Antoni de Barcelona; un escenari urbà puntuat per la presència de diversos cinemes –alguns d'ells encara en funcionament, d'altres no– que van marcar la seva vocació.

Figueras recorda que sempre ha viscut “en un cercle de 150 metres quadrats. La meva infantesa la vaig viure a l'habitacle que hi havia a la granja Canigó, al carrer Urgell; després vaig viure en un pis que em va facilitar la família al carrer Sepúlveda i ara visc a Urgell i Compte de Borrell. El meu pare pasteuritzava llet, tenia tres botigues i jo de petit ajudava a despatxar llet i nata. Coneixia l'ambient i el tarannà del barri a través de la clientela, cosa que sempre aporta experiència vital”.

Aficionat al cinema, el teatre, la revista i l'òpera, el pare de Jaume Figueras li va transmetre la fascinació per l'espectacle: “El negoci familiar comportava treballar molt els caps de setmana, i podíem anar al cine entre setmana. Anàvem molt a cines d'estrena, em venia a buscar a l'escola i anàvem amb un petit cotxe Fiat 1100 –aleshores es podia aparcar davant del cine– al Windsor, al Montecarlo... Poder veure les pel·lícules d'estrena entre setmana i anar els caps de setmana al cinema amb els companys de classe suposava una informació cinematogràfica molt superior a la que tenia la majoria de la gent.”

Alguns dels cinemes de la infantesa de Jaume Figueras eren “el Glorias, el Rondas, el Mistral, el Goya –que encara existeix com a teatre–, el Florida,
el Dorado –que ara és Aribau Club–... Tots aquests eren cinemes de reestrena; entraves amb la pel·lícula començada, feies un spoiler avant la lettre, veies l'altra pel·lícula, i et reenganxaves des del començament”. Una altra de les sales era l'Excelsior, que “de reestrena va passar a ser reestrena preferent de les pel·lícules de la Fox: per exemple, Niàgara l'estrenaven al Fèmina i després venia aquí. Veient les seves vitrines, em donava la sensació que la promoció es podia potenciar més, i quan vaig ser programador vaig dedicar una bona part dels esforços a la promoció dels films. Un altre cinema era el Rex, que quan als anys cinquanta va començar la prohibició que els menors veiessin segons quines pel·lícules tenia màniga ampla”. I, naturalment, un dels grans cinemes del barri va ser l'Urgell. “Vaig anar a la inauguració –recorda Figueras– al setembre del 1963. Van estrenar Carmen Jones esperant repetir l'èxit de West Side Story, però malgrat la música la pel·lícula no és gran cosa. L'obertura d'aquest cine, sobretot arran de la primera gran estrena que hi va haver que va ser Lawrence de Arabia, va revitalitzar el barri.”

Figueras recorda alguns moments viscuts a l'Urgell com “una gala de Sammi Davis Jr. on va imitar els grans del western, i on hi havia com a espectador Robert Ryan, que potser estava rodant algun spaghetti western”. Fa dos mesos, l'Urgell –que amb 1.832 butaques era el cinema de més aforament de la ciutat– va tancar les seves portes; un tancament que té molt d'emblemàtic de l'evolució del consum cinematogràfic. Figueras va assistir també a l'última sessió de la sala, “que per desgràcia l'han tancada abans de complir els cinquanta anys. Però ja feia temps que no era rendible, només feia goig quan feien les sessions de Phenomena. Joaquim Oristrell diu que el cinema com a espectacle col·lectiu és una cosa del segle XX, no del XXI, i potser té raó”.