Castells i polítics

La declaració de la Unesco dels castells com a Patrimoni de la Humanitat no és poca cosa. Els castells a Catalunya són quelcom més que una tradició, són la representació d'una manera de ser i de fer. Res millor que emmirallar-s'hi per fer un sil·logisme amb la situació política actual. Sovint les enquestes ens parlen de com van en la cursa electoral els nostres enxanetes, i quin té més possibilitats de coronar el castell. Els altres aspectes solen restar en la zona obscura, malgrat són la part essencial perquè el castell suri. I cal tenir molt en compte que el vent de ponent mai no ens ha ajudat en aquesta tasca: el centralisme recalcitrant és una rèmora tan antiga com la mateixa tradició castellera.

En aquests moments de força davallada econòmica, i de valors, només ens en sortirem de l'ensopiment amb il·lusió, esforç i treball. Un enxaneta necessita un aixecador segur i uns dosos, quints i quarts que no tremolin. Un bon castell només s'aixeca ben travat de braços i fent rotlle; folre i manilles són imprescindibles per fer un quatre de nou i en aquest moment perquè en surti un govern fort i representatiu que tingui suficient volada per remuntar sobre aquesta crisi que ens ofega.

El problema que hem tingut en els darrers anys ha estat el suport, la pinya, aquesta falsa base que no empenyia en la mateixa direcció ni amb la mateixa força. Aquest ha estat un mal del qual no hem tingut cap culpa els electors, cadascú amb la seva opció. El castell ha resultat una torre de Babel en què cadascú no sols parlava una llengua diferent sinó que a més feia el que no deia. Ara hi ha una altra oportunitat de fer el xec en blanc; caldrà que els que l'emplenin encertin, i si aquest cop no ho fan bé la decepció segurament no tindrà remei. Hi ha molt cansament entre l'electorat; i això no és cap secret, només cal escoltar el que es diu al carrer.