Una mica més a dir

Billie Holiday, en molts dels clubs on actuava, havia d'entrar per la porta de servei atesa la seva doble condició de negra i dona. Des d'aleshores, ha passat més de mig segle. Joan Baez ha remogut consciències. Patti Smith, com explicava el periodista Legs McNeil, va aconseguir que, per primer cop, els homes volguessin assemblar-se a una dona. Madonna, Amy Winehouse i Lady Gaga se les heuen amb estadis. Almenys aparentment, per tant, el de la dona en la música no sembla un dels terrenys d'aquesta vida en què més esforços calgui dedicar per aconseguir la paritat. Toni Castarnado, però, mitjançant una llista de 144 discos de gèneres diferents, tots fets per dones, deixa entreveure que les coses no han estat pas fàcils, i que la contribució de les cantants en l'art ha estat –i, en molts aspectes, continua sent– fruit d'un camí més llarg i tortuós que el que han hagut de recórrer els homes. “La gran diferència entre l'home i la dona és que la dona pot ser mare i l'home no, amb la qual cosa tenen una perspectiva diferent de les coses”, analitza Castarnado, tot subratllant que fins i tot la carrera d'una artista revolucionària del paper femení en el rock, Patti Smith, es va estroncar per la maternitat. “Les dones, crec, sempre tenen alguna cosa més a dir –afegeix sense recórrer en cap cas, però, a la dialèctica feminista–. Una cosa en del seu interior amb la necessitat d'expressar-se, i que els permet anar una miqueta més enllà. Christina Rossenvinge em comentava fa poc que, en la seva música, prevalen al 50% la música i la lletra, un percentatge que, en el cas dels homes, no crec que sigui exactament aquest”.

L'inventari de 144 discos, reunit en el llibre Mujeres y música, inclou estils com ara la música de jazz, blues, folk, pop, rock, soul, hip-hop, gospel, country, electrònica i cançó, i alterna alfabèticament debilitats personals (I'm a loser de Betty Duke, Barricades & brickwalls de Kasey Chambers, Sweet heart fever de Scout Niblett) amb referències canòniques que hagués estat imperdonable descuidar: Pearl de Janis Joplin, Blue de Joni Mitchell o Horses de Patti Smith.

“Entre els anys vint i els quaranta totes les dones cantaven blues –resumeix Castarnado–. De mitjan anys quaranta a mitjan anys seixanta va haver-hi una eclosió, principalment, de vocalistes de jazz. Després, coincidint amb la força emergent del rock, Joplin, Rickie Lee Jones, Patti Smith i companyia van obrir unes portes que fins aleshores tenien tancades. Madonna va trencar esquemes, ja que va ser una icona, molt més que una dona que cantava. I als anys noranta es va produir un nou boom, amb dones com ara Sheryl Crow, Alanis Morissette, Björk, PJ Harvey, Ani di Franco i Tori Amos, que van obrir la veu femenina a un món definitivament més ampli”.

Mujer y música, amb Cat Power a la portada i Patti Smith a la contraportada (totes dues, fotografiades per Sergi Fornols), s'obre amb el resum d'una entrevista a Smith i un pròleg de Rickie Lee Jones. “La vaig entrevistar l'endemà d'un concert a Bikini –recorda Castarnado–. Era conscient de la seva fama de dona difícil, però vam congeniar i en un moment de la conversa fins i tot se'm va posar a plorar. Quan li vam demanar que fes el pròleg ens va dir que sí de seguida. El projecte li va semblar increïble”. No només a ella, és clar.