Societat
Pere Madrenys
CAPELLÀ SECULARITZAT, PERIODISTA JUBILAT I MEMBRE DEL FÒRUM JOAN ALSINA
«No té cap sentit, avui, l'ofici de capellà»
Pere Madrenys i Caballé és un capellà secularitzat que forma part del Fòrum Joan Alsina; va ser corresponsal al Concili Vaticà II, va ser membre de l'Opus Dei, va treballar al costat del doctor Narcís Jubany i ha estat un periodista que ha treballat als principals mitjans escrits
Pere Madrenys i Caballé va néixer a Sils el 6 de maig del 1932. Fill petit de quatre germans d'una família de pagesos, va viure la guerra i va ingressar al seminari el 1944, quan tenia 12 anys. Va ser ordenat capellà el 8 de juliol del 1956 i el van destinar de vicari a Arenys de Mar, «la pubilla del bisbat», després a l'Escala i, finalment, de vicari d'Olot, fins que, el 1959, se'n va anar a Navarra. És doctor en dret canònic i llicenciat en ciències de la informació per la Universitat de Pamplona . Va ser oblat de l'Opus Dei des del 1957 fins a final del 1973. Madrenys ha estat a Europa Press, El Correo Catalán, Presència —que va dirigir del 1979 al 1983—, Hoja del Lunes, Full Parroquial, Vida Catòlica, Or i Flama, Recull,i Olot Misión, i ha estat el primer corresponsal d'El País a Girona. Va ser a tants llocs perquè necessitaven un director titulat.
TORNAR AL SEMINARI
No tornaria al seminari en les circumstàncies actuals de l'Església, ni borratxo
FÒRUM JOAN ALSINA
El llibre per commemorar els 10 anys és una aturada per reposar, agafar forces i tornar a arrencar
EL PERIODISME, AVUI
Avui es treballa massa a la redacció, contra el que m'havien ensenyat a mi: s'ha de fer carrer
Fem l'entrevista a La Farinera, seu d'El Punt, on li agrada venir de visita, ja que hi va treballar entre el 1985 i el 1997. Arriba amb un maletí d'aquells que a les pel·lícules hi posen feixos de diners, o bombes, o documents comprometedors.
–Què hi porteu en aquest maletí tan seriós?
– «És l'arxiu secret. Hi porto una citació del TOP, Tribunal d'Ordre Públic, del 18 de maig del 1969, en què demanaven al bisbe el nom de l'autor d'un article sobre la Moreneta.»
–Sobre què?
–«Jo era el director del Full i autor de l'article sobre la Mare de Déu de Montserrat i el fet diferencial català. El 1969 va ser verí pur.»
–És aquest el que va arribar a la taula de Franco?
–«Va ser un altre: sobre el servei militar. Jo deia, el 1965, que la mili era perdre el temps. Camilo Alonso Vega va cridar Jubany a Madrid i li va dir ‘Como permite que escriban estas cosas en su Hoja parroquial?'»
Jordi Soler ens talla: «Aquest era en Camulo Alonso Vega. Li deien Camulo i no Camilo, perquè era molt daixonses... Posa-ho.»
–I, el bisbe Narcís Jubany, què li va respondre?
–«Jubany, molt pillo com sempre, va dir a Alonso Vega: ‘No tiene usted soldados a sus órdenes? Y hacen siempre lo que usted quiere.' El va convèncer, però quan va tornar a Girona em va dir ‘Pere, d'ara endavant, el doctor Taberner et revisarà tots els escrits...' Ja ho veus, tinc dues vessants a la meva vida, que sovint s'han intercalat: capellà i periodista. Escolta! Si començo a explicar tota la meva vida, en tens per emplenar dos o tres llibres.»
–Per què no ho feu?
–«Perquè el més interessant seria la part de Girona i encara hi ha gent viva.»
–Jordi Pujol prou que ho ha fet.
–«Però el més interessant no ho ha explicat.»
–Sol passar.
–«Ja saps que jo no m'he amagat mai de res, de cap de les coses molt diverses que he viscut. He viscut la Guerra Civil espanyola, la postguerra, el Concili Vaticà II, el post-concili, l'Opus Dei, deixar-ho tot, el Pont de Pedra al Correo Catalán, les entrevistes a El Punt... Les entrevistes em van salvar quan l'amo, en Joan Bosch, em va dir que jo no sabia manar.»
–De fet, vau ser redactor en cap del Punt Diari.
–«Sí, ell em va fitxar per ser cap de redacció... Té raó: no sé manar. Del seminari em van treure de superior per la mateixa raó.»
–El rector era...
–«Sí, era de Besalú! El doctor Estela em va treure, però em va continuar estimant. Va venir a dinar a casa, ja amb la Montserrat!»
–Ara torna a obrir el maletí i torna a repassar paperassa. Què és tot això?
–«És la fitxa de la policia. Vull que la vegis: ‘Pedro Madrenys: exsacerdote, enemigo integral del régimen.'»
–Sou periodista per vocació o un torracollons de mena?
–«Les dues coses. El primer merder ja el vaig fer al seminari el primer any de ser-hi. Vam fer uns exercicis espirituals i, en un diari tabloide que tenien, hi va aparèixer l'article d'un tal Silvester, perquè era de Sils (Sils-vester), en què es denunciava que molts seminaristes s'adormien durant les meditacions.»
–Us van descobrir?
–«Si, poc temps després. Per exclusió dels altres. Tanmateix, els superiors no em van dir res. Es van enfadar els altres.»
–Tornaríeu al seminari?
–«En les circumstàncies actuals de l'Església, ni borratxo.»
– Per què?
– «No té cap sentit, avui, l'ofici de capellà tal com es veia llavors: home cèlibe, dedicat plenament a administrar sagraments, especialment el de la confessió, que me la vull carregar. Ja saps que va ser l'absolució col·lectiva el que va provocar l'organització del Fòrum Joan Alsina. Tinc un article preparat que es titularia M'acuso d'haver confessat.»
–Es titularà!
–«No es titularà. Posa-hi es titularia, perquè no el publicaré.»
–No us veig autocensurant-vos.
–«Ja em va bé aquesta entrevista. Per què hem de saber nosaltres les intimitats de la gent, sobretot dels matrimonis? Un exemple: quan venien els nuvis a confessar-se, obligatòriament, amb la confessió d'un sabies tot el que havia fet l'altre, lògicament. La núvia solia dir la veritat i el nuvi, tot ben al contrari. En els matrimonis, exactament el mateix. De què serveix que jo sàpiga aquestes intimitats?»
–Doncs el Vaticà demana que la gent es confessi.
–«Ja poden anar demanant...»
–Vulneraríeu un secret?
–«Mai, en cap cas.»
–Encara que un cardenal hagués violat una criatura?
–«Guardaria el secret i li posaria una penitència que el deixaria baldat.»
–En el fons sou capellà. Secularitzat, però capellà.
–«Segons la santa mare Església, sí.»
–Penseu que als capellans aparcats, el Vaticà els hauria de tornar a posar en circulació, sobretot havent d'ordenar diaques permanents?
–«O, tal com ens agrada dir al Fòrum Joan Alsina, capellans que no exerceixen el seu ministeri. A la majoria dels capellans aparcats, com ens diu Enric Sala, rector del Mont, ens hauria agradat continuar exercint com a tals. Ara, però, d'acord amb la deriva de l'Església oficial, la majoria dels capellans secularitzats diem: ‘Ja s'ho faran'. I no podem oblidar que l'edat ja no hi ajuda.»
–Com veieu l'Església, vós que vau ser al Vaticà II?
–«Fa aigües i no hi ha debat.»
–Morirà?
–«Els murs del Vaticà són molt forts! És una estructura piramidal fantàstica. A dalt de tot hi tenen una figura que, segons ells, té fil directe amb Déu. Això ja no s'ho creu ningú.»
–L'església gironina és el reflex de la romana?
–«Totalment. Una de les consignes del Vaticà és fer-se veure pels carrers i donar la sensació de potència. D'altra banda, els que han de salvar l'Església com a comunitat de creients han de ser grups de cristians de base com el Fòrum Joan Alsina.»
–Que ja fa deu anys que hi sou.
–«I hem fet un llibre que porta per títol Fidels a la utopia de l'Evangeli. Perquè encara és una utopia.»
–Expliqueu-m'ho doctor Madrenys?
–«Imitar Jesús ho és tot: un exemple d'austeritat, pobresa, bondat, senzillesa, humilitat, treball per la pau, pel perdó entre els homes...»
–Francament, aquest esperit dels cristians utòpics ja és a la majoria d'ONG.
–«I així els va la cosa: els agafen, els segresten i a alguns els maten. I ells hi tornen. Això és cristià. Tinc una anècdota personal, que em va passar quan predicava un Dijous Sant, el dia de l'amor fratern. Després de la guerra, una senyora vídua va acollir els dos fills dels que van matar el seu marit. Vaig veure llàgrimes entre els que m'escoltaven, vaig veure llàgrimes! Mira, això no té res a veure amb el que vol fer el Fòrum Alsina amb el militar que va matar en Quim Vallmajó.»
–Comenteu-m'ho, això.
–«No és cristià que el Fòrum vulgui dur als tribunals el militar que va matar Vallmajó. Si reivindiquem la utopia de l'Evangeli l'hem de perdonar. Si la família ho vol fer, ho entenc.»
–Pere, sou pic-pic, fins i tot amb els pic- pic.
–«Tens raó, ho sóc, però s'ha de ser honest i conseqüent amb les pròpies idees.»
–De problemes ja us en deu haver portat?
–«Parlar i escriure en porta alguns. Abans més que ara, eh?»
–Quina diferència hi veieu, a part del progrés tecnològic?
–«A part d'aquest canvi tan radical en l'àmbit tècnic, trobo que el canvi d'hàbits és molt pitjor: avui es treballa massa a la redacció, contra el que m'havien ensenyat a mi. S'ha de ser incisiu, en el sentit de denunciar clarament el que està mal fet, encara que porti maldecaps. S'ha de fer carrer, sortir a buscar les notícies, a parlar amb la gent. No creus que s'abusa d'internet?»
–No el feu servir, vós?
–«Per enviar articles i per rebre'n. I per mirar notícies de l'Església, sobretot. Del Vaticà, vaja! Vejam si s'enfonsa d'una vegada. Va, una anècdota del doctor Jubany: ‘Si això es pogués enfonsar sense fer mal a ningú...'!»
–Recordo una foto [El Punt, 12 de maig del 1997], de Pau VI, Jubany i una colla de capellans, amb vós a l'esquerra de tots plegats. És del final del Vaticà II, de quan fèieu de secretari de Jubany.
–«Li feia de secretari, d'escolanet a la missa, quan vaig ser a Roma, durant el Concili Vaticà II, ja que jo era periodista i corresponsal d'Europa Press i vivíem a la mateixa residència. Ja m'anava bé, perquè sabia coses que d'altres no sabien.»
–Devíeu tenir una bona relació amb Jubany.
– «No gaire, perquè sabia que jo era de l'Opus Dei.»
–No li agradava l'Opus?
–«Per una raó ben senzilla: ell volia manar absolutament sobre tota la diòcesi, però els de l'Opus se li escapaven.»
–Doncs jo creia que pensava diferent.
–«Ell tenia capellans empipats perquè feia passar la seva.»
–Jo el feia progre, progre pel 1962.
–«No ho era tan com semblava... Era dels d'stop and go, com ara Pau VI. Et donava poder teòric, però tot seguit te'l treia. Però hi tocava. Ell va predir el fiasco del Vaticà II el mateix dia de la clausura. Quan érem a punt d'agafar el cotxe per anar a l'aeroport, a la via Conciliazione, em va dir: ‘Ara hem de vigilar aquests cardenals i bisbes de la cúria, perquè, un cop nosaltres fora, es desdiran del concili; són com els joncs: la riuada els ajeu, però, quan el riu torna a anar tranquil, es tornen a posar drets.'»
–En Jubany, que va arribar a cardenal, ha estat el gran bisbe de Girona?
–«Sí, va arribar a cardenal... El millor bisbe és el doctor Jaume Camprodon, t'ho miris com t'ho miris. Ja ho va dir en Joan Ribas, després de la primera roda de premsa: ‘Hem perdut un savi, però hem guanyat un pastor.' I jo vaig fer plorar Camprodon quan vaig plegar.»
– Plegar de capellà?
– «Sí. Li vaig dir que feia temps que ho volia fer i que em feia por en Jubany. Pobre Camprodon! Com que el veia de bona pasta, amb ell m'hi vaig atrevir. I va perdre l'únic periodista capellà que tenia, perquè llavors feia falta un periodista titulat per dirigir un mitjà. En Jubany va dir que si ell hagués estat a Girona, en Madrenys no hauria plegat... Jo crec que hauria acabat escapant-me. Et diré una frase del doctor Jaume Marquès que t'agradarà: ‘Pere, és més fort un cabell de dona que un tirant de carreta.' Però la raó principal de la majoria dels abandonaments va ser el desencís produït per la profunda decepció de veure com el Vaticà feia marxa enrere respecte al concili, tal com havia previst el doctor Jubany. I després em vaig casar amb la Montserrat Caballé.»
–Vau deixar de ser capellà i de ser de l'Opus al mateix temps?
–«Primer de l'Opus: era fàcil perquè cada any per Sant Josep s'havia de renovar el compromís. I com que era personal...»
–Pagàveu molta quota?
–«Ho havíem de donar tot, però ho rebíem tot.»
–Us ho donaven tot?
–«Tot el que necessitàvem. Ells em van pagar el 600, el primer cotxe. Va costar 72.000 pessetes.
–Recordo que em vau explicar que vau conèixer el Sant un dia veient una pel·lícula.
–«Ni entre ell i jo no hi havia feeling, ni recordo la pel·lícula. M'hi sentia incòmode.»
–Amb ell o amb l'Opus?
–«Amb ell. Era una qüestió de sentiments, de relació humana... Crec que era bona persona, però... Vols que t'ho digui? El títol de padre no m'agradava i, menys, d'entrada.»
–Per què vau decidir ingressar a l'Obra?
–«Quan em vaig fer de l'Opus Dei el 1957, va ser perquè el veia com una institució de l'església de fets i aparença moderna. I aleshores, mossèn Pèlach era un capellà de primera línia: va fundar al Patronat de la Santa Creu de la Selva, els manaies...»
–I vas sortir-ne?
–«Quan vaig veure que la modernitat només era una aparença. Escolta, tu! Yo he venido a hablar de mi libro!»
–Tu quoque filli mi?
–«Utique domine. Certament senyor, jo em vaig cuidar de coordinar part del llibre i, sobretot, l'enquesta, de la tria dels personatges. Crec que és la part més important perquè dóna una visió de l'església universal, des de fora de la institució, des de les bases. Diuen allò que l'Església hauria d'escoltar atentament.»
–Quins criteris vau seguir?
– «La tria és feta per una qüestió de màrqueting: gent de Girona coneguda: Salvador Sunyer, Narcís-Jordi Aragó, Joan Ribas, Ramon Llorente, Piua Salvatella, Antònia Canals, Assumpció Cantalozella, Maria Mercè Roca...»
–Què és el llibre, a part de la commemoració dels deu anys de l'associació de capellans?
–«És una aturada per reposar, agafar forces i tornar a arrencar.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.