Àlvar d'Orriols: segona entrega

«Encara que jo era petita –només tenia quatre anys– he recordat sempre aquella nit passada a la platea del Teatre Municipal. Tal vegada els meus propis records, i per les moltes ocasions que ho havia escoltat en boca dels meus pares. Vàrem sortir de Barcelona aquell final de gener de 1939. Tota la família estava molt espantada. Anàvem cap cots i en silenci. La por ens tenallava. Amb els meus pares hi anàvem els fills –un nen i una nena, que era jo– i unes ties. Espaordits, vàrem pujar als camions i a terra es quedaren les maletes i les poesies i les obres de teatre del meu pare. A Girona vaig dormir a la falda del meu pare, assegut en una butaca... i de matinada fèiem via al Pertús...»

La veu que parla des del telèfon és de la senyora Mercedes d'Orriols. I m'arriba diàfana des de la ciutat de Baiona, al País Basc del Nord. És la filla d'Àlvar d'Orriols. Ara és una dona de més de setanta anys i té set fills i onze néts en el seu inventari personal. No és poca cosa. Va trobar a internet la Contra publicada el passat dia 20 de setembre, dedicada al seu pare, i m'ho vol agrair. (Quina meravella, això d'internet, que va a parar al lloc més insospitat. Ostres, costa de comprendre...).

«El pare era milicià i havia escrit a favor de la República. Per tant, era impensable quedar-se a Barcelona, en mans dels franquistes. Havíem de marxar. Ens internàrem al camp d'Argelers i, al cap d'un temps, ens vàrem poder instal·lar a Baiona, d'on ja no ens hem mogut i on hem fet arrels. El meu pare va fer molt per donar a conèixer el teatre català a la resta de la península. I també el castellà a Catalunya. L'any 1919 ja va publicar una traducció al castellà de Lo ferrer de tall, de Frederic Soler, amb el nom de La daga; i inversament va traduir al català Bodas de sangre, La casa de Bernarda Alba i Yerma, de García Lorca, al català; però també té molta producció pròpia: Los enemigos de la República, España en pie, Máquinas, La guerra sens homes, i moltes d'altres. Representades abans de la guerra espanyola i durant la contesa.»

La senyora d'Orriols s'enarbora quan parla del seu pare. Li professa admiració i respecte. Algunes obres de teatre han quedat al calaix, perquè ara costa molt publicar textos teatrals en català. Darrerament ha tret a la llum un llibre titulat Las hogueras del Pertús, diario de la evacuación de Catalunya, presentat aquest mateix any a la Universitat de Girona. Segons els crítics, es tracta d'una proclama contra la resignació derrotista dels exiliats. «Franco caerá –escrivia– y sólo la unión de todos los españoles honrados es capaz de levantar a nuestra patria de ese montón de ruinas que la ha sumido a la barbarie.» Profètic i agosarat, va morir l'any 1976 sense haver tornat al seu país.

La família procedeix del poble d'Orriols. Un avantpassat seu que era notari es va entretenir a fer l'arbre genealògic: aquest «d'Orriols» els prové del castell que hi ha en aquest poble. Va establir la relació entre el castell i el cognom.

Em corrobora que el seu pare mai va recuperar el contingut literari de la maleta abandonada forçadament durant la retirada. Ella es considera gironina d'adopció només per aquella nit... Parlar-hi ha estat un goig enorme per a nosaltres, perquè una cosa és donar referències d'un fet passat i una altra de més important és que una veu aixequi el testimoni viu d'aquella dramàtica circumstància. No podia quedar oblidada.