Pere Tàpias: "És més fàcil fer vot de castedat que no menjar"

"Sóc arquitecte de cases invisibles, fetes amb totxanes de fum, plenes de cassoles i somriures". Cantant, escriptor, gastrònom, advocat i ara també poeta!
Veig que ha llegit el llibre! Li he posat Poètiques variades. És un recull de poemes festius sobre productes i plats de Catalunya . Està fet de rimes consonants seguint l'escola del Pitarra.

Parla de l'allioli, de l'arròs, de la carxofa, de les mongetes del ganxet... Però no hi ha ni una recepta!
És que no és un receptari. La poesia està travessant uns moments bastant feliços i el llibre és tot un elogi del gènere. Es fan força recitals acompanyats o no de música, amb escenografies... A Barcelona hi ha moltes accions, fins i tot es convida poetes de fora. El poeta està agafant protagonisme.

He vist que alguns poemes del llibre porten el nom d'un poble...
Són pregons gastronòmics. Els vaig començar a fer l'any 1985. Els tenia recopilats i n'he posat uns quants aquí. Són per ser dits en veu alta, tenen un ritme. Jo crec que si no hi ha oralitat, no és poesia. La penses, l'escrius, la pots publicar, però no és viva fins que algú la recita. He volgut fer un cant a la gastronomia.

Les cuines de Vilanova, El plaer d'aprimar-se, Plats de festa, Restaurants de la Costa Daurada... Són títols dels seus llibres. Quan sorgeix el seu interès per la cuina?
De la mateixa manera que em vaig trobar cantant quan era advocat, quan cantava em vaig trobar la gastronomia. Les aficions vénen sense voler, l'ofici t'hi porta: cantes, quedes per sopar, vas a un restaurant, coneixes el restaurador, tens curiositat de quin plat et farà... i és quan descobreixes la clotxa, i preguntes què és i ell t'explica que és un producte típic de les Terres de l'Ebre i t'hi comences a interessar.

Diuen que mengem i fem l'amor amb plaer perquè són les coses que necessitem per mantenir l'espècie. És així de pragmàtic?
És evident, però amb una observació: si fas un vot de castedat i ets conseqüent, pots no fer l'amor. Però per més vots que facis, no menjar és impossible. Ja no per continuïtat sinó perquè si no menges, no vius. I és així des del moment que neixes.

És més que supervivència, doncs!
Sobretot és compartir i aquí entra la generositat, la complaença, la confiança, l'amor... La taula és un lloc de pau i companyia. Fem les celebracions menjant; si hi ha crisi anem al restaurant encara que potser no gastem tant... Va més lluny de l'instint. I a la cuina li passa com al futbol: tothom hi entén una mica. Si jo dic que parlem de filosofia, d'enginyers, d'arquitectura... Mmmm. Però si dic: "Parlem de cuina", de seguida: "Sí, home, jo faig uns cigrons...!". Tothom hi entén i n'opina.

La gastronomia li ha fet deixar la seva carrera com a cantant?
Pràcticament ho he deixat anar. Escric, faig xerrades, cursets, sóc Defensor de la Ciutadania... No tinc més temps! I tinc el programa Tàpies variades a Catalunya Ràdio des de fa 13 anys. La ràdio és un mitjà ideal per parlar-ne: preguntes què han posat al pollastre i et diuen curri, però d'un d'hindú que li porta son pare i que te'l presentaran, truca un altre i diu que hi afegeix festucs... La cuina és inacabable. I generosa, no hi ha propietat. Hi ha ple de cuiners famosos que publiquen les seves receptes per internet, la ràdio, la tele, els diaris...

Diu que és Defensor del Ciutadà?
Si. Faig d'escoltador, de confessor, una mica de metge de capçalera... La gent ve a queixar-se que l'Ajuntament no l'ha atès bé.

Ser conegut genera confiança?
Sí, rotundament. La gent de Vilanova em coneix i no té cap recança a explicar-me coses. Estem sols al despatx, faig atenció personalitzada... És important perquè l'administració és una gran casa amb molta gent, hi pot haver errors. De mica en mica ho va fent bé, però costa. I el ciutadà vol parlar amb algú, vol una cara i no una institució amb moltes portes que t'envia d'una a l'altra.

Què té Vilanova que tots els vilanovins l'esmenteu sempre?
Doncs el clima, el paisatge... Queda com enclotada entre dues muntanyes, com un cul-de-sac, i això fa que tingui vida pròpia. González Ruano, periodista, va dir: "Vilanova fereix a l'entrada però retarda la sortida". És cert. A l'entrada potser no t'atreu, però quan ets aquí hi ha alguna cosa que fa que t'hi estiguis, l'estimis i... el critiquis!

Sempre esteu de festa, vet aquí!
És que hi ha molta cosa popular i hi participa gent jove, el que fa que se senti integrada a la ciutat i això és molt interessant. I aquest contacte permanent amb Barcelona, aquest hi sóc i no hi sóc, hi vaig i no hi vinc... Jo veig que gent d'aquí que, per la feina o per comoditat, decideix quedar-se a Barcelona, sempre torna.

La pregunta inevitable. Quins projectes té, d'ara en endavant?
M'agradaria, amb un temps i una canya, seguir la recopilació de poemes, cosir-los amb un petit argument, petites il·lustracions musicals, una guitarreta... i portar-ho a espais tipus biblioteques. Fer un petit espectacle amb algun detall, ben cuidat.