Francesc Puigpelat
Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira
Es presenta a Alzira “El retorn de Macbeth”
La novel·la reprén la trama de Shakespeare i revela alguns secrets de l'obra original
Francesc Puigpelat ha creat una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïda sobre un engranatge literari perfectament elaborat, que permet interpretar el clàssic des d'unes dimensions noves i que converteix l'obra guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2012, en una continuació que convida a redescobrir el personatge de Shakespeare.
Aquesta novel·la ha sigut qualificada d'“excepcional” per gran part dels membres del jurat que van intervindre en la selecció de les obres, ja que van quedar enlluernats tant per l'originalitat de l'argument com per l'estil d'una prosa treballada i fluida.
A mi Macbeth és un tema que m'interessa des de fa 30 anys. De fet, la primera vegada que em vaig plantejar fer una segona part de Macbeth, va ser després de veure l'adaptació de Roman Polanski i vaig entendre que Macbeth no acabava la versió coneguda fins aleshores.
Cinc cèntims de l'autor
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. És autor d'una vintena de llibres, entre els quals destaquen Jocs de corrupció, Apocalipsi blanc, Roger de Flor, L'últim hivern de Ramon Llull, Els Llops, La segona mort de Jesús de Natzaret i Faust, el terrorista.
La seua obra ha sigut guardonada amb premis com el Joanot Martorell, el Josep Pla o el Carlemany.
Ha sigut redactor del diari El País i col·laborador d'El Periódico, La Vanguardia i l'Avui. També ha sigut guionista de ràdio i de televisió, i col·laborador en tertúlies de Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC1, entre altres mitjans.
El retorn de Macbeth
Francesc Puigpelat—Sóc Macbeth, fill de Macbeth, rei d'Escòcia.
En sentir l'anunci, Brycen va obrir la pesada porta de fusta de faig i va guaitar cap a fora. Davant del llindar hi havia un home palplantat: era alt i prim, anava un xic encorbat i duia el cap cobert amb la caputxa d'una capa de llana marró, basta i esfilagarsada. Deu ser un bastard, va pensar Brycen que, com tots els escocesos, coneixia la història i les llegendes que circulaven sobre el rei Macbeth, però no tenia constància que hagués deixat cap plançó rere seu. De jove, Brycen fins havia vist alguns cops el rei Macbeth i va intentar reconèixer els seus trets en els del seu presumpte fill: nas aixafat i deforme, ulls petits i grisos, llavis molsuts, barba blanca i curta. S'hi assemblava? No hi hauria posat la mà al foc.
—Passi, noble Macbeth –va dir Brycen–. El meu amo l'esperava.
—Ha rebut el missatge?
—I tant, senyor. Al migdia. El meu amo Fleance ha ordenat de seguit un bon sopar per rebre-us aquesta nit. Semblava content...
Un somriure irònic es va dibuixar als llavis de Macbeth, que Brycen va lligar amb la maledicció en veu baixa que havia amollat Fleance en llegir el pergamí amb la notícia de la inesperada visita. Quina relació amistosa podia haver-hi entre Macbeth, fill de Macbeth, i Fleance, fill de Banquo? De què havien d'enraonar? Algú podia concebre que sopessin plegats, amistosament?