«En un any, ni vaig poder veure Las Vegas»

–«Amb quatre anys es pot dir que em van posar l'acordió al coll, i a poc a poc em va anar agradant. Jo, en aquella època, potser hauria preferit ser, per exemple, futbolista o metge, però em van aficionar entre el pare i el meu oncle, que era el director de la banda del poble.»

–«A Berga hi havia una professora que em va ajudar a perfeccionar les meves habilitats. De piano en sabia molt, però d'acordió es pot dir que va arribar un moment en què jo en sabia més. Aleshores em va sentir tocar un ciutadà de Sabadell, que havia vingut a buscar bolets, i em va proposar venir a estudiar al Conservatori de Barcelona. Ell era el Francesc Duran, tot un fanàtic de la música.»

–«Doncs sí. Jo estava tocant a l'hotel La Gavina, de s'Agaró, i hi va haver la coincidència que ell hi estava estiuejant. Em va sentir, em va fer pujar a la seva habitació, i em va dir que no havia trobat mai ningú que toqués l'acordió com jo. Immediatament després em va proposar unir-me a la seva orquestra i, com que jo no dic mai que no, vaig acabar a Las Vegas.»

–«Doncs molt dedicat. Dormia de dia i tocava de nit. Pràcticament es pot dir que ni vaig poder veure Las Vegas perquè només recordo el carrer principal, els apartaments on vivia i el local del casino on feia les actuacions l'orquestra. I el mateix es pot dir dels dos anys que em vaig estar al sud de París, perquè no vaig tenir ni temps d'anar a veure la torre Eiffel. Com a músic professional, no tenia ni un sol dia de festa.»

–«No, perquè Sabadell des de sempre em va agradar molt i m'hi vaig sentir còmode. No sé per què, però molt més que, per exemple, a Berga. La meva idea sempre va ser quedar-m'hi a viure, tal com he fet des de llavors excepte una breu època que vaig estar a Terrassa.»

–«Sí, perquè volia tenir temps per als meus fills i necessitava una mica més de qualitat de vida. Tot i això, mai no he deixat de tocar ni l'acordió ni el piano, però per afició.»

–«Per a mi és el màxim, perquè és el reconeixement a totes les coses que he fet aquí. Sóc conscient que obtenir-la és difícil.»

–«La vam fundar l'any 1993, en part perquè la meva dona em va convèncer que 20 o 25 anys de dedicació a la música no podien quedar en no res. Ara ja puc dir que som una de les millors corals amateurs a escala internacional. Hem cantat a molts llocs i a l'agost anirem al Casal Català de Viena subvencionats per la Generalitat.»

–«És una cosa que m'encanta i tant de bo la pogués fer tothom. Jo els faig cantar el Happy Day i ja intento fer coses d'aquestes, encara que la gent ha de saber que s'ha de tenir molta paciència perquè a la gent gran els costa molt.»