Seqüeles neoliberals
La realitat és que, amb total manca d'escrúpols, amb els diners dels altres, s'ha dotat Madrid i la seva rodalia d'unes infraestructures i serveis immillorables
Diuen que fa més mal el remei que la malaltia. Quan dirigents neoliberals del PP, deu anys enrere, per superar l'atur van alliberar l'ús del sòl fomentant l'especulació immobiliària, van tancar els ulls a les seves seqüeles negatives. Avui dia, el desinflament de la bombolla creada, és la part més negativa, quasi insalvable, de l'actual crisi econòmica. Les persones que, enllaminides per la falsa riquesa generada, es varen hipotecar per comprar un habitatge, avui dia, a més d'haver-lo perdut, s'han carregat amb un deute per a tota la seva vida. Els constructors, per aconseguir mà d'obra barata, es van aprofitar d'una immigració que ara sobra i crea més problemes que solucions. Els directius de bancs i caixes, concedint hipoteques que sabien perfectament no es podrien pagar, també van participar en la bombolla, amb l'agreujament que ara reclamen ajuts públics per solucionar les seves malmeses finances, al·legant que si no es fa així es crearà un fort daltabaix social.
En el cas de Bankia, han estat polítics del PP que, per enriquir un petit grup de companys, potencial carn de presó, han posat en evidència tot aquest comportament propi de delinqüents, on clarament es veu la magnitud de la brutícia generada per financers especuladors, amb el consentiment de polítics mediocres de tots colors, incapaços de copsar el que s'estava cuinant. La realitat és que amb total manca d'escrúpols, amb els diners dels altres, s'ha dotat Madrid i la seva rodalia d'unes infraestructures i serveis immillorables, que en cap cas no s'enderrocaran i una part dels quals els haurem d'acabar pagant els catalans com a ciutadans espanyols...
Aquests dos polítics madrilenys, dona i home, presidenta una de la Comunitat i l'altre, exalcalde de Madrid, són un clar exemple d'una forma nefasta de fer política. Per fer coses no cal ser honrat, sinó agosarat, trepa, ja que un o altre acabarà pagant el malbaratament. Malauradament amb l'economia financera i especuladora no es va enlloc, fora d'omplir les butxaques d'especuladors i polítics sense escrúpols.
La cultura catalana, la de l'esforç i la creativitat, està molt allunyada d'aquesta política madrilenya. Catalunya va ser rica i plena amb l'economia real, la productiva, la de la gent que treballa i crea riqueses. Els catalans no podem competir amb aquests polítics madrilenys, en saben molt més que nosaltres. El que sí podem fer és començar a ser realistes, deixant que s'ho facin ells sols, creant un estat propi que no ens obligui a ser els ximples de la pel·lícula.
La paradoxa d'aquesta situació es produeix en les darreres eleccions, en què el PP aconsegueix la majoria absoluta, tot i que això té una raó, explicada per Maquiavel, que va reconèixer, com a única virtut del poble, el fet d'escollir en unes votacions les opcions menys dolentes. Això vol dir que si els del PP eren els menys dolents, els altres encara eren pitjor. Els vents sembrats amb l'especulació immobiliària han creat l'actual tempestat, les destrosses de la qual les haurien de reparar els mateixos que les van provocar, cosa inversemblant que, com sempre, hauran d'acabar fent els més pobres. Cal superar el principal escull, el d'un 25% d'atur, que en el cas dels joves supera el 50%, que es miri per on es miri és del tot inacceptable, i que no s'aconseguirà expulsant tots els immigrants, com d'una manera subtil es pretén fer, o obligant a emigrar una joventut altament qualificada, sense sortida laboral. Que Déu ens agafi confessats!