“Nord enllà”

Confesso que fins dimecres al vespre, fins que l'actor Jordi Boixaderas va recitar Assaig de càntic en el temple en l'acte d'homenatge a Salvador Espriu que es va celebrar al Palau de la Música Catalana, jo tenia un problema amb aquesta poesia que l'autor va incloure en el recull El caminant i el mur. L'altre dia ho comentava amb l'Ignasi Aragay, amic i lector atent: de debò que Espriu creia que “nord enllà” “la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”? Per molt que això fos escrit en el franquisme i el poeta ho contraposés a la “meva covarda, vella, tan salvatge terra”, vols dir que n'hi havia per tant? Que no havia viatjat “nord enllà”, Espriu, per comprovar amb els seus propis ulls que en aquell sector geogràfic tampoc lligaven els gossos amb llonganisses, fossin aquests productes del porc materials o espirituals? Que no llegia els diaris? El poema d'Espriu s'ha fet tan popular que en l'actualitat el citen o el pensen fins i tot els usuaris de Renfe quan el tren porta retard. Fa no massa anys vaig agafar un tren a Alemanya amb els meus fills i era una carraca tan desfeta i tan bruta que de tornada vam haver de mantenir les criatures submergides vint-i-quatre hores dins la banyera per veure si s'ofegava la puça que s'havia allotjat en el seu cos.

L'Aragay em fa notar que Espriu introdueix els epítets amb un “diuen” preventiu: “on diuen que la gent és neta i noble...”, etc. Tot i així: que parlem d'un crèdul, d'un mal informat?

El problema, ja ho he començat dient, era meu, fruit d'una mala lectura, pròpia o de tercers. Jordi Boixaderas va agafar dimecres al vespre l'Assaig de càntic en el temple i el va entonar d'una manera tan distanciada i caricaturesca –tan “grotesca”, per fer servir un concepte molt estimat pel poeta– que el vell cant de cop se m'aclarí. Espriu era un irònic, un irònic una mica tètric, tot s'ha de dir, però irònic al cap i a la fi, i així ho va entendre Boixaderas amb una intel·ligent lectura. En boca seva la part del poema que comentem va perdre tota la connotació ingènua i naïf que jo, pobre de mi, li havia atribuït. A la vegada, i en conseqüència, tot allò de la “meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria” amb què es tanca el poema també va agafar un sentit relatiu, perquè, amb Franco o sense, tampoc n'hi ha per tant.