Medi ambient

Medi Ambient

Truites sedentàries

Un estudi promogut per Endesa al Pallars conclou que només el 5% de les truites de les capçaleres del Pirineu tenen l'impuls de remuntar els rius

Segons els investigadors, les truites “exploradores” conserven l'empremta genètica dels avantpassats salmònids, mentre que la resta s'han tornat sedentàries en trobar hàbitats estables

Les truites“exploradores” tindrien una empremta genètica dels seus avantpassats salmònids

Les truites de riu són més sedentàries del que es pensava. O almenys, això és el que passa a les capçaleres dels rius. És la conclusió a què ha arribat un estudi conjunt d'Endesa, la Universitat de Lleida, l'Institut de Recerca Biomèdica i l'empresa ambiental Gesna. Segons les conclusions de l'estudi, el 95% de les truites comunes no remunten el riu sinó que opten per mantenir-se en el seu hàbitat, al contrari que la majoria de salmònids. El 5% que sí que mostren la tendència de remuntar el riu tenen en comú una variant genètica que explicaria que se'ls hagi mantingut l'impuls de remunta. Segons Endesa, aquest descobriment fa replantejar algunes de les mesures ambientals que s'acostumen a fer en les obres als rius, com ara els passos de peixos, per evitar l'“efecte barrera” que creen preses i assuts, si més no en el cas de la truita de riu. Segons Antoni Palau, biòleg del departament de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible d'Endesa, “amb aquestes dades sobre la taula, en capçaleres de rius on hi ha truites comunes resulta més eficient destinar les inversions ambientals a millorar els hàbitats entorn d'aquests elements que no pas a construir passos de peixos que cap espècie no farà servir.”

L'estudi parteix de la tesi doctoral del biòleg Rafael Rocasapana, que pretenia estudiar el comportament de la truita de riu en la conca del riu Flamisell, un afluent de la Noguera Pallaresa a la vall Fosca (el Pallars Jussà). Per fer-ho, els investigadors van fer el seguiment durant un any dels moviments de prop de 1.000 truites mitjançant transmissors en cada individu, per tal de conèixer de manera exacta l'abast dels seus desplaçaments. Les truites van estar monitorades durant un any sencer, amb les seves dades de localització registrades per GPS. Es va escollir un any sencer per incloure no només els desplaçaments de l'època de reproducció, que és el moment de màxima mobilitat dels salmònids, sinó també el posterior.

Sempre el 5%

L'estudi ja partia de la possibilitat que només una petita part de les truites del Pirineu remunten els rius. Un estudi de l'any 1995 fet per la Fecsa en les capçaleres dels rius Flamisell, Noguera de Tor, Noguera Vallfarrera i Noguera Pallaresa va marcar les truites abans i després de la reproducció i va demostrar que entre el 65% i 70% no s'havien mogut gens del seu hàbitat, i només el 5% s'havien desplaçat més de 500 metres. Igualment, un altre estudi al riu Cinca, el 2006, va concloure amb un resultat semblant: només el 4,5% de les poblacions de truita comuna a banda i banda d'una assut (dos mil truites marcades a cada banda) van travessar-la durant els mesos de reproducció, quan se'ls va obrir la possibilitat de fer-ho a través d'un pas de peixos que s'hi va construir.

Amb aquests precedents, els investigadors ja tenien clara la pregunta: per què hi ha un petit grup que sí que remunta el riu, i la resta no? Podia ser per causes fisiològiques, o bé genètiques.

A més de seguir els moviments de les truites per GPS, l'estudi del riu Flamisell també en va estudiar les variacions genètiques entre les que tenen el comportament de remuntar i les que no. Aquesta va ser la tasca de la Universitat de Lleida a través de l'Institut de Recerca Biomèdica, que a través de vint-i-cinc exemplars va elaborar el mapa genètic complet de la truita de riu a través del transcriptoma, i aïllant-ne cada transcrit segons correspongui a un gen que s'expressa en el cervell o en l'aparell motriu. “L'objectiu era descobrir quin és el gen que fa que unes truites siguin remuntadores i d'altres no, i si és un gen que afecta les funcions neuronals o bé a la fisiologia de la truita”, ha explicat Joan Fiblà, professor de la unitat de genètica humana de la UdL.

Anàlisi genètica

L'estudi, fet en el curs 2012/2013, va donar com a resultat que el 80% de les truites es va moure menys de 100 metres, i poc més del 5% ho van fer més de 500 metres. Un altre cop la mateixa xifra de truites “exploradores”, com les van batejar en el estudi: el 5%. Aquest cop, però, l'estudi les va sotmetre a l'anàlisi genètica. L'anàlisi ha permès identificar una variant genètica associada a la mobilitat de la cua dels peixos: Aquesta variant és present amb més freqüència en el grup d'exemplars exploradors de truita. En humans, aquest gen és el que provoca que un individu tanqui els ulls i contregui els músculs de la cara si de sobte se li acosta un objecte. Una dada sorprenent de l'estudi és el grau de consanguinitat observat en el grup de truites “exploradores”, la qual cosa podria indicar l'existència d'un cert parentiu entre elles.

Arran d'això, la hipòtesi de sortida de l'estudi és que la truita de riu és un salmònid d'avantpassats migradors, esdevingut sedentari en els nostres rius, i que els exemplars “exploradors” han conservat part de l'empremta genètica migradora dels seus avantpassats. Ara l'equip de l'estudi planteja la idea d'una recerca genètica en els salmons i el raó, tots dos migradors, per descobrir si la variant genètica de les “truites exploradores” coincideix amb el que presenten aquests salmònids.

Un any
L'estudi, realitzat en el marc del pla de recerca en medi ambient i desenvolupament sostenible d'Endesa, va recollir dades de les truites del Flamisell al llarg d'un any.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a