L'exòtica normalitat

Pel Nadal de l'any 2003, Salvador Sunyer i Aimeric, com tenia per costum, va enviar a la seva veïna Marta Font una targeta de felicitació amb la transcripció del poema ‘Penitencial'. “Fes com el romaní, brega amb l'obstacle, i treu la flor en el moment precís”, deia l'última estrofa del poema, que ella va emmarcar al costat de la porta del dormitori, a prop dels angelets de purpurina, els mocadors brodats i les estampes de sants. Potser no hi havia gaire gent que li enviés nadales, a ella que li agradava tant dibuixar-ne i regalar-ne a tothom, o potser és que aquella en concret del poeta Sunyer deia alguna cosa que semblava important. Sigues humil com una herba i alhora complexa com una flor. Era un lema que s'avenia força amb la seva manera de viure. Marta Font (Girona, 1938-2012) tenia certament molt de senzillesa i molt de sofisticació, i aquesta confluència de contraris, aquest xoc desconcertant, és el que la feia tan fascinant. Ningú de Salt, l'hagués tractada personalment o no, podia ignorar-la ni sentir-se vagament gelós del fet que ser una excepció pogués portar-se amb tanta naturalitat. Perquè el fet és que era una dona ben singular. Es vestia, es pentinava i es maquillava d'una manera que en podríem dir extravagant, tal com devia ser moda cap als anys cinquanta, però tocava prou de peus a terra per saber perfectament a quina època vivia i a quina gent es devia. Al seu poble, per començar, costaria trobar algú que pogués retreure-li un “no”, cap desaire. Acudia sempre allà on fos que se la reclamés: per organitzar la festa del barri, per col·laborar en una rifa benèfica, per muntar una exposició d'aparadors o per signar un manifest. Si alguna vegada havia tingut aspiracions de gran artista, les havia adaptat al seu entorn, amb un profund sentiment de pertinença i proximitat: pintava els carrers del voltant de casa, els arbres de les Deveses, els veïns més propers, i l'embotit i la llesca de pa que la gent corrent posa a taula damunt les estovalles dels dies feiners. Res d'extravagant ni pretensiós; una fulla de romaní bregant amb l'obstacle de tenir més aviat aparença d'una rara flor.

Marta Font, l'art nostre de cada dia, el títol de l'exposició que l'Ajuntament de Salt li dedica fins a finals d'aquest mes a l'auditori de la Factoria Cultural Coma Cros, s'ha d'entendre en aquest mateix sentit de familiaritat –una forma de benedicció–, que havia convertit la pintora en una de les persones més populars del poble, sobretot a través de la seva “oceànica” vessant pedagògica en tota classe de manualitats, des del macramé i la ceràmica a la laca, la cistelleria, el paper maixé o la pintura sobre vidre, i de la seva fantàstica disposició per a la cuina: els seus pastissos, que regalava amb prodigalitat, tenien justa fama d'experimentals i fetillers. Plantejada com un homenatge i un reconeixement a la seva labor de dinamització cultural i social, l'exposició parteix de la col·lecció de pintures, gravats, fotografies i manualitats que l'artista guardava al seu domicili de la plaça dels Peixos i que, en un últim acte de generositat, va llegar al poble de Salt en el seu testament, junt amb la casa mateixa. Són cap a un centenar d'obres en què predominen la pintura i el dibuix, però que fan lloc també a la seva extraordinària dedicació a l'artesania i a les considerades arts menors, per a les quals se servia de tota mena d'objectes en una imaginativa política d'aprofitaments: botons, randes, oueres de cartró, capses de galetes, ampolles en desús, paper d'embolicar, nines trencades.

En la selecció i el muntatge de les peces, en què s'hi han implicat amb summa delicadesa la documentalista Fanny Estela i el fotògraf Josep Maria Oliveras, sota la supervisió entusiasta de la tècnica de Cultura de l'Ajuntament de Salt Sandra Casas, s'ha tingut cura de representar totes les facetes creatives de Marta Font, amb una especial atenció a les seves felicitacions de Nadal, que pocs saltencs “de-tota-la-vida” hi havia que no rebessin a casa o en mà. I és justament en aquestes plantilles i gravats on es descobreix l'artista més entranyable i traçuda. Nadales de tots colors, amb els angelets, els pastors i el bou, però també amb la família recollideta a casa, una casa com la nostra, amb parets escrostonades, testos al balcó i porró per dinar. A cada poble hi hauria d'haver una Marta Font que tornés a l'art aquesta mena d'innocència, aquesta essencialitat sense subratllats, com la col pintada amb ceres que va regalar un dia a Josep M. Oliveras, “una col menestral, de les que a taula anuncien la permanència de l'hivern”, com escriu el fotògraf en un text magnífic del catàleg editat per a l'ocasió. No és pas que a Salt hi faltin artistes de renom: Jaume Roca Delpech, Josep Aguilera, Josep Ramis, Jaume Xifra (els hereus del qual han cedit també al poble la seva obra, imprescindible dins l'art conceptual català), Jaume Faixó, Jordi Gispert o la saga dels Mateu, però hi han fet sempre un paper fenomenal els artistes diguem-ne de campanya, que han servit de revulsiu sense fer-se notar gaire, com la mateixa Marta Font, com Lluís Molins, com Jordi Barris, com en certa manera Guillem Terribas abans d'anar a revolucionar Girona. Amb aquest homenatge, doncs, Salt honora ben bé l'art de cada dia.