El museu cap per avall

Els museus són avorrits? Algú dirà, i amb raó, que la seva funció no és pas divertir el personal, que per a això ja es van inventar els espectacles. El cas és que la majoria de visitants en surten amb el cap com un bombo després d'haver vist uns quants centenars d'obres d'art exposades. Per molt ordre cronològic que segueixin, el més normal és acabar el recorregut amb una barrija-barreja mental d'èpoques, estils i autors. Som kitschs per naturalesa, i més avui amb la dinàmica de les noves tecnologies, que ens bombardegen imatges de manera incessant. Si el nostre imaginari cultural tendeix cada cop més al poti-poti, per què no ho fan els museus?

“El patrimoni artístic s'ha de respectar, però no reverenciar com una cosa intocable. Si no ens l'apropem cap a nosaltres, cap al nostre temps, arribarà un dia que deixarà d'interessar-nos”, exclama l'artista David Bestué (Barcelona, 1980), que ha fet una intervenció atrevida al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) que, cal dir-ho, pot ferir la sensibilitat a les mentalitats ortodoxes. A Bestué, els responsables del museu de capçalera de l'art català li van donar llicència per fer el que li rotés amb les col·leccions. S'ho va prendre en un sentit literal.

Aquesta llançada manipulació es pot veure a Sala 83. És el títol de la mostra, i remet a una sala que en realitat no existeix perquè el museu en té 82. Es tracta d'una sala epíleg, inventada, que temporalment (fins al 2 d'octubre) ocupa l'espai Educart, situat a la Sala Oval del Palau Nacional. S'inscriu en un nou programa que ofereix lectures diferents de l'oficial del museu.

I tan diferent que és la que proposa Bestué. L'artista no amaga que, si per ell fos, la cosa encara hauria pogut ser més radical. Fins al punt, per exemple, de pintar un grafit al pantocràtor de Sant Climent de Taüll? “Si fos reversible, perquè no?” Descartada aquesta idea, n'ha dut a terme d'altres que tampoc es poden qualificar de discretes. Bestué ha treballat amb un fons artístic de valor divers que, en la seva major part, reposa a les reserves del museu, però també s'ha servit d'una altra mena de material que no és autèntic, rèplica descarada o imitació perfecta, que ha recollit de ves a saber on, de les escombraries o d'una subhasta per internet.

Saber-ho del cert és el menys important. El concepte que regna és el de la confusió i l'ambigüitat. Els mil anys d'art que aplega el MNAC es troben tots aquí, en una instal·lació bigarrada, híbrida i grotesca. Hi conviuen peces romàniques, gòtiques, barroques i modernistes. O que, si més no, ho semblen. Barrejades, fins i tot acoblades les unes amb les altres i alhora amb elements tan xocants com un fragment de carrosseria d'una moto, restes de saliva d'uns amics o un cartell que emula la imatge d'una entitat bancària.

En definitiva, una teranyina de relacions d'objectes desconcertants, sovint impregnades de sentit de l'humor, i en alguns casos disposades perillosament, per exemple a l'extrem d'una barra metàl·lica, a punt de caure. Com a metàfora de la fragilitat del patrimoni històric és excel·lent. Ara, que a alguns conservadors del museu segur que no els fa tanta gràcia entrar a la Sala 83 també deu ser cert.