«A Barceló li gravo partits del Barça»

–«Concretament, a l'estudi de Joan de Palau. Jo tenia 24 anys i hi vaig anar amb un gran amic meu de Tàrrega, Maurici Graus, gran col·leccionista de pintura. A casa seva un dia vaig veure un Aguilar Moré que em va fascinar: era un quadre festiu de la plaça de Santa Coloma de Queralt. Jo venia d'un poble, del camp..., en definitiva d'un món que no en sabia res del món de l'art. En Maurici em va veure tan emocionat que em va dir: ‘Et portaré a l'estudi d'un pintor: Joan de Palau'.»

–«Dues obres. Era un gran comercial. Recordo que em va portar a una habitació i va començar a treure els quadres d'un a un. Jo ho faig diferent: quan ensenyo quadres trec tot l'aparador. Però a en Joan de Palau li agradava fer aquesta cerimònia tan misteriosa. I no és l'únic artista que conec de les terres gironines que la fa.»

–«Quan tenia 34 anys, em vaig instal·lar amb tota la família a Tarragona i amb dos socis més vam comprar un casalot al nucli antic, el vam arreglar i vam obrir una botigueta d'antiguitats: L'Antiquari. Bé, més que d'antiguitats, de brocanters. Jo sempre anava amunt i avall, sempre carregat de trastos! Cada dia m'aixecava amb l'anhel d'un descobridor. I aquest món em va empènyer a ser arrauxat: jo volia més, més i més. Quan tot el negoci va ser meu vaig obrir un espai de galeria per fer exposicions.»

–«Vaig convidar en Xavier Cugat. Acabava d'arribar dels Estats Units. Va venir de showman total amb dues models dalt del seu Rolls Royce; recordo que a la matrícula hi posava: yo Cugat. A la galeria van venir un miler de persones. Èxit total! Sopant, vam estar parlant de la importància de la publicitat. I en Cugat em va dir: ‘A Amèrica, la publicitat o et fa molt important o t'enfonsa del tot.' En vaig prendre bona nota.»

–«Ho vaig decidir el mateix dia... no, no, el mateix moment! que es decidien els Jocs Olímpics. Aquell matí passava amb el meu Citroën Break per davant d'El Corte Inglés i em vaig encomanar de l'esclat d'alegria als carrers. Se'm van obrir els ulls. Era l'any 1987. Tarragona em va quedar petita, aquesta és la veritat. Vaig començar amb una petita botigueta al Boulevard Rosa, de no més de 25 metres quadrats. I amb una idea clara. Volia especialitzar-me, tocar un tema ben tocat: la pintura, la meva gran passió. Les coses em van anar prou bé i dos anys i mig després em vaig instal·lar aquí a Consell de Cent.»

–«Hem fet més de 70 exposicions. Vaig començar amb la pintura catalana més clàssica i, a poc a poc, vaig anar donant entrada a la modernitat. N'estic molt satisfet.»

–«La crisi dels anys noranta també va ser molt forta. No es venia res, els preus van caure en picat... Potser per a l'art aquella crisi encara va ser pitjor que la d'ara. Avui tenim un mercat més madur. També et dic una cosa: hi ha artistes que no han baixat ni baixaran de cotització.»

–«Un bon Barceló?! No el trobaràs enlloc. La gent del món de l'art és, diguem-ne, equilibrada i coherent, i si no és per necessitat no es vendrà mai els quadres que té penjats a casa. Tot el contrari passa amb la pintura clàssica. La generació que la comprava s'està acabant, i els seus hereus es venen els quadres perquè no els encaixen en el seu entorn. Ara, del Barceló no se'n desprenen, no.»

–«La millor o la que més m'estimo?! La que més m'estimo és un carretó que duia el meu pare per repartir verdura pel poble. I la millor [pensa i assenyala amb el dit], aquest Barceló. Em sento molt Barceló. Com jo, és un fanàtic del Barça! Li gravo i li envio els vídeos dels grans partits.»

–«Doncs et diré que sí, i que més d'una i més de dues vegades. Fa molt poc, uns dibuixos de Miró, comprats a un marxant d'aquí. Però no me'n refiava i vaig ser a temps de fer enrere l'operació.»