Què tenen en comú el guanyador del Nobel de Literatura d'aquest any i el finalista del premi literari que el segueix en dotació econòmica, el Planeta? Doncs que la manera com han arribat al cel de les lletres ens ha deixat bocabadats. Bob Dylan ho ha obtingut sense proposar-s'ho, per la poesia de les seves cançons, i ha generat confusió i dubtes globals, mentre que Marcos Chicot ha lluitat dia rere dia des del naixement de la seva filla Lucía, una nena amb síndrome de Down, per sobresortir en el món de l'escriptura i així poder assegurar un futur confortable a la persona que més estima.

La història humana “temerària” d'aquest madrileny, economista i psicòleg es va convertir dissabte en la protagonista de la gala d'entrega del premi Planeta. Chicot
va deixar la feina per concentrar-se en l'escriptura de la que volia que fos una gran novel·la quan va constatar la fragilitat de la seva petita criatura: “Em va capgirar la vida.” Durant tres anys, va viure dels estalvis i va treballar dotze hores diàries per donar a llum El asesinato de Pitágoras, una obra complexa i cuidada que va quedar en quart lloc en el premi Planeta del 2012 i no va ser publicada.

L'autor va recórrer a l'e-book i va tenir tants lectors que els editors van acabar trucant a la seva porta. “M'encanta perquè el llibre és a la Facultat de Matemàtiques, però també té molts seguidors enganxats a la intriga; és bàsic entretenir i tenir ritme”, explica. Ara continua “matant filòsofs” i passejant-nos per la Grècia clàssica quotidiana amb la també molt documentada obra finalista El asesinato de Sócrates, que evidentment aquest cop serà publicada: “Fa quatre anys em vaig fer una foto amb Lara i l'he tingut al saló. Ha estat una motivació extra, no una venjança.”

La meticulositat i el perfeccionisme amb què Chicot ha dirigit les seves passes cap al seu objectiu contrasten amb la manera inesperada com Bob Dylan s'ha convertit en guru literari. Ha estat tema estrella a les xarxes socials,
i al Palau de Congressos no podia ser menys. Jaume Collboni, totalment a favor, em mostrava la foto d'Instagram que va penjar amb un Dylan recomanant que es vagi a les biblioteques públiques: “Escrita, recitada, cantada, la literatura
is blowing in the wind!”, diu.

“Han aconseguit que es parli molt d'un premi que mai té tanta repercussió”, constatava Julia Otero, que vestia un Dolce&Gabbana esquitxat de roses vermelles, un dels dissenys més bonics d'una nit en què tothom mirava el model de la reina Letícia. Hi havia expectació, perquè el seu últim Felipe Varela, lluït dimecres passat, s'assemblava molt a un d'Óscar de la Renta. Va triar faldilla negra d'Hugo Boss amb top del seu modista de capçalera, que ja va lluir el 2011 a Xile, i que mostrava clarament que no té ni un gram de greix. Duia impactants joies de brillants, com Carmen Posadas, que declarava que té “sentiments encreuats” amb Bob Dylan: “L'adoro, però els escriptors tenim tan pocs espais de promoció...”

No era l'única amb dubtes. Alicia Giménez Bartlett no es veia capaç d'opinar (“és que hi ha hagut grans poetes que no han tingut aquesta oportunitat!”), María Dueñas arrufava el nas (“és un referent, però no tinc clar si encaixa en l'àmbit literari”) i Ángeles González-Sinde (finalista del Planeta el 2013) llançava una reflexió interessant: “Dylan juga amb avantatge sobre tots nosaltres, perquè ell posa música a les seves paraules!”

Entre la vintena de personatges amb qui en vaig parlar, n'hi havia alguns que s'hi oposaven clarament, com Ángela Becerra (“treu espai a gent d'un gran nivell”), i molts altres d'entregats, com Manel Fuentes, convençut que Dylan prestigia el Nobel (“dóna temps a The Boss, que també hi arribarà”, deia el fan de Springsteen); Pau Donés (“és que els músics no són poetes o què?”); Susanna Griso (“té cançons que han marcat una generació”); Marta Robles (“em sembla un grandíssim poeta de l'àmbit beat”); Jaume Balagueró (“està molt bé que la cultura pop rock entri en la gran cultura”), i Javier Sierra: “El Nobel es devalua més amb escriptors estranys que amb algú que té vocació universal.”

En una gala en què abans de sopar gairebé hi havia més ocupants a la sala vip que en el còctel general, va destacar la presència de Fernando Grande-Marlaska, el primer jutge que es declara obertament homosexual, que acaba de publicar memòries intenses.