Trumbo

Acabo de descobrir la molt recomanable pel·lícula Trumbo (2015), de Jay Roach i de John McNamara, que narra la vida de Dalton Trumbo (1905-1976). Considerat un dels millors guionistes de la indústria cinematogràfica nord-americana, Trumbo va ser víctima del House Un-American Activities Committee (1938-1975) o Comitè d'Activitats Antiamericanes per haver defensat en plena guerra freda la llibertat ideològica i el dret d'opinió. El film mostra les diverses cares del feixisme, i la valentia i la dignitat amb què certes persones arrisquen el patrimoni i la llibertat personal per enfrontar-se a acusacions injustes i arbitràries. El paral·lelisme amb l'actual procés català, des del meu punt de vista, és molt obvi. No en desvelaré els motius perquè crec que és millor que cadascú ho descobreixi. Però no puc evitar fer referència a una escena de la pel·lícula. Trumbo i la seva família es veuen obligats a canviar de residència. La nova casa disposa d'una piscina i el dia de l'estrena se la troben tota empastifada i plena de brutícia. Vaig recordar la pertorbadora quotidianitat amb què actes com aquest es reprodueixen en l'àmbit familiar o laboral; actes de curt recorregut, pretesament coercitius, propis de covards o de xantatgistes i que no necessiten cap estratègia destacable ni gaire intel·ligència. Al marge de la roïnesa del fet, el que em sorprèn i em preocupa és la mesquina complicitat dels que saben qui és l'autor i no en diuen res. Els silencis no són mai innocus. Aquesta incultura tan instaurada de l'encobriment alimenta tota forma de feixisme. Tard o d'hora, però, tot s'acaba sabent.