mitjans de comunicació
‘Ajoblanco' sempre repeteix
Torna la publicació que des d'uns inicis ‘underground' va passar per l'ideari llibertari i un ecologisme capdavanter
L'octubre de 1974, la tardor anterior de la que s'enduria Franco, Catalunya vivia els darrers moments de l'ofec totalitari com si es visqués en un país lliure. No hi havia democràcia formal, però sí una actitud lliure que reclamava justícia i llibertat. Els estudiants a les facultats, els obrers a les fàbriques, els intel·lectuals, escampant les seves idees; els activistes, lluitant en la clandestinitat. I tothom al carrer. Hi havia garrotades, sí, però el franquisme havia esdevingut un formatge emmental ple de forats on s'instal·laven diferents formes de dissidència: política, sindical o cultural.
En un d'aquest forats, s'hi va instal·lar en aquest moment del tardofranquisme la publicació Ajoblanco, que seguint el model i la idiosincràsia de l'underground americà volia des de la cultura fer una doble pirueta: assolir la revolució social i també la de l'individu. Ajoblanco no només atacava el sistema, sinó també molts dels opositors que divinitzaven aquesta oposició. Es reivindicaven com a utòpics i estaven en contra “de la cultura dels imbecilistes” segons proclamaven en l'editorial del número 1: “Perquè volem intervenir, provocar, facilitar i usar una cultura creativa.” La revista, editada des de Barcelona, estava majoritàriament escrita en castellà, però també contenia textos en català. Un fet insòlit en tant que la publicació volia adreçar-se a un públic de tot l'Estat. El director-periodista –només els periodistes amb carnet podien dirigir una publicació– era Ramon Barnils. I com a col·laboradors es trobaven noms com ara el de Quim Monzó i Luis Racionero. Aquell primer número parlava de la fotografia de Joan Fontcuberta, de les Sis Hores de Cançó a Canet, de l'art de Frederic Amat i de Lluís Llach segons la pluma de Claudi Montañá. Impulsaven el projecte Pepe Ribas, Toni Puig i Fernando Mir.
Recuperar un esperit
Ara, Ribas i Mir recuperen Ajoblanco més de 40 anys després de la publicació del primer número. Ho fan en un projecte global que a més de la revista en paper tindrà una projecció digital, un espai físic on se celebraran conferències, recitals i tallers (Santa Teresa, 3, al barri barceloní de Gràcia) i un club que vol aixoplugar les persones que estiguin en la sintonia del projecte.
I quina és aquesta sintonia? Pepe Ribas explica que recull l'actitud de l'antic Ajoblanco: “Vam néixer per una gran necessitat de no fer el que ens marcaven. Estàvem en contra que ens imposessin la manera de parlar, de vestir, de pensar. Ens rebel·làvem contra les imposicions. Era un rebel·lia crítica que tractava de donar alternatives.”
Ajoblanco, que deu el nom al plat típic que preparava la mestressa malaguenya d'un bar que freqüentaven, va viure tres moments diferents de publicació. En el primer Ajoblanco (1974-1980), d'un primer moment que xuclava la contracultura americana es va passar a una publicació de marcada línia llibertària. I va aixoplugar col·lectius que la segona meitat dels setanta començaven a organitzar-se: feministes, antimilitaristes, naturistes, gais. És un moment en què es respirava un ambient d'eclosió àcrata que es visualitzaria en les Jornades Llibertàries de juliol de 1977 al parc Güell.
Aquest moviment va frenar-se en sec després de l'atemptat al restaurant espectacle Scala, l'any 1977. Hi va haver quatre morts i la policia va acusar membres de la CNT i la FAI del succés. En el darrer període d'aquest primer Ajoblanco es va potenciar el suport als moviments socials. Després de la seva desaparició va tornar de 1987 a 1999, amb un caire més professional i internacional, i encara hi va haver un altre moment Ajoblanco: el 2004, amb l'edició facsímil dels primers números.
El primer número d'aquest quart Ajoblanco apareixerà el mes de març i la seva periodicitat serà quadrimestral. La revista tindrà un total de 180 planes. “El contingut estarà molt relacionat amb l'esperit de sempre: contra el neoliberalisme, discussions sobre les identitats, cultura alternativa o l'armamentisme”, explica Ribas, que destaca que una de les parts serà molt satírica i d'alt contingut fotogràfic i que també hi haurà parts que es nodriran dels debats dels tallers”.
El finançament es basa en les quotes dels socis del Club Ajoblanco i del micromecenatge de persones properes al pensament de la revista. També es posarà en marxa un crowdfunding a partir de l'1 de febrer. Ribas també valora per la viabilitat del projecte el moment polític actual, “molt esperançador”, que amb el moviment independentista i els grups socials s'ha recuperat l'activisme, un activisme que qualifica d'“alegre”. També creu que després d'uns temps de poca connexió intergeneracional “ara hi pot haver en molts temes un lligam i coincidència entre joves de 20 anys i gent de 60”.
Ribas destaca l'aposta pel paper: “Pensem que encara hi ha un espai per a les publicacions de paper com a lloc de reflexió, això no treu que tindrem el nostre espai a la xarxa. Volem transmetre al paper el que s'ha transmet a les pantalles.”