Més enllà de Disney

Durant molt temps, les pel·lícules d'animació de Walt Disney no van conèixer cap tipus de competència ni rival, i el seu monopoli en aquest sector de l'entreteniment, pel que fa al cinema fet a Hollywood, va ser pràcticament absolut. Després d'uns anys de fatiga creativa, l'imperi animat Disney va conèixer una nova edat d'or gràcies –en primer lloc– a èxits com els de La Sirenita (1989) –dirigida per Ron Clements i John Musker, que ara han estrenat Vaiana– i La Bella y la Bestia (1991), que recuperaven l'esperit de les clàssiques adaptacions de contes de fades, i –després– a la seva associació amb Pixar, que va donar a llum el primer llarg digital de la història, Toy Story (1995).

Curiosament, en aquest cas aquest renaixement ha servit per impulsar l'aparició d'un grapat de companyies especialitzades també en cinema d'animació, responsables d'uns quants èxits que han plantat cara a la mateixa Disney i creadores d'alguns personatges que han aconseguit una popularitat equiparable.

Una de les primeres companyies que van explorar el filó de l'animació va ser Dreamworks, fundada precisament per un antic directiu de Disney, Jeffrey Katzenberg, amb David Geffen i el totpoderós Steven Spielberg. Com Disney feia als anys noranta, inicialment Dreamworks va alternar l'animació tradicional (El príncipe de Egipto, La ruta hacia El Dorado) amb la digital (Antz), a més de col·laborar amb la britànica Aardman en projectes com Chicken Run. Dreamworks ha produït sagues de gran èxit: Shrek, Madagascar, Kung Fu Panda i Com ensinistrar un drac, i recentment ha estrenat Trolls. Una de les característiques de les pel·lícules de Dreamworks és apel·lar a l'espectador adult a través de nombroses picades d'ullet cinèfiles i recórrer a grans estrelles de Hollywood per posar veu als personatges.

També de Disney van sortir alguns dels fundadors de Blue Sky, un estudi d'animació digital propietat de 20th Century Fox. La seva primera pel·lícula va ser Ice Age (2002), una aventura d'animals prehistòrics que ha arribat a tenir cinc entregues i que va presentar en societat un personatge memorable: el desastrós esquirol Scrat, que va passar de presència episòdica en la primera entrega a protagonitzar alguns curtmetratges en la tradició del clàssic cartoon. El 2016, Blue Sky va defugir l'estandardització en què sovint cauen aquestes pel·lícules amb la visualment exquisida Snoopy y Charlie Brown: Peanuts, la película, basada en l'emblemàtic còmic de Charles Schulz. Algunes de les pel·lícules de Blue Sky són desacomplexadament infantils; aquest any estrenarà Ferdinand, basada en un popular conte de Munro Leaf protagonitzat per un toro que Disney havia adaptat en format de curtmetratge.

El productor Chris Meledandri va deixar Blue Sky per fundar Illuminatio Entertainment, que va debutar el 2010 amb Gru, el meu dolent preferit, que va fixar les bases d'un estil fonamentat en el domini del gag visual i l'slapstick. En aquesta pel·lícula van aparèixer per primer cop uns personatges grocs i de parla inintel·ligible que s'han convertit en tot un fenomen del marxandatge, els Minions, que han arribat a protagonitzar el seu propi llargmetratge. Aquest any, Illumination Entertainment ha estrenat dues pel·lícules en la tradició antropomòrfica instaurada per Walt Disney: Mascotas i ¡Canta!, que encara es pot veure als cinemes.

Capítol a part mereix Laika, productora caracteritzada per la seva dedicació a l'artesanal tècnica de la stop-motion que va debutar amb Coraline, del director de Pesadilla antes de Navidad, Henry Selick. Les seves pel·lícules, com ara El alucinante mundo de Norman, Los Boxtrolls i la recent Kubo y las dos cuerdas mágicas, són exquisides peces d'orfebreria.