Divisió de poders? Imprescindible

Com vostès, jo em vaig aprendre i creure la teoria d'aquells pensadors il·lustrats (hereus de les reflexions del filòsof Aristòtil) que propugnava que, en un estat de dret modern, l'equilibri i la defensa dels valors que defineixen l'essència d'aquesta modernitat passa per una separació i independència, clara i definida, dels poders de l'Estat. Per tant, podem considerar imprescindible, no només en el marc del debat de les idees sinó en la realitat i execució de les lleis, conseqüència d'aquestes idees, la necessària separació de poders per aconseguir una verdadera democràcia.

Aquesta premissa de maduresa i independència ha d'estar implementada i defensada per la Constitució; i és, precisament, en aquest marc de norma jurídica on s'han de fixar els límits per definir les relacions entre aquests poders i la ciutadania a qui representen.

Si el poder legislatiu, mitjançant un parlament o congrés amb polítics escollits té la responsabilitat de redactar, aprovar i modificar les lleis; i el poder executiu és la branca del govern que s'encarrega d'implementar o executar aquestes mateixes lleis, és en el poder judicial (jutjats i tribunals) on recau l'encàrrec d'administrar justícia en la societat. Quan aquestes responsabilitats de cada un dels poders s'executin des de l'absoluta independència o, millor dit, la no-submissió i autonomia entre uns i altres, podrem dir que viurem en un veritable i idíl·lic estat modern. Així, la potestat jurisdiccional del poder judicial serà realment imparcial i independent per poder sotmetre, si cal, els restants: el legislatiu i l'executiu.

Amb aquesta teoria al davant, apresa i interioritzada, sorprèn (i crea un veritable recel) que en l'intercanvi de cromos i els pactes entre partits per consensuar presidents d'institucions econòmiques, percentatges per la composició del Consell Superior del Poder Judicial o altres qüestions, sorprèn deia, que la professionalitat i capacitat tècnica de les persones quedi diluïda per l'interès únic de l'afiliació política.

Sempre he pensat que la coacció de llibertats i les excessives dependències que s'intueixen, encara ara, entre els poders de l'Estat s'allunyen dels criteris democràtics i la maduresa ja reivindicada per Montesquiu al segle XVIII. I ja sabem que la submissió d'uns a uns altres transforma la democràcia anhelada en pèrdua de llibertat ciutadana i tirania.