Alacant

El 1778, Carles III, encara calent el cadàver de l'antic Regne de València que son pare Felip V havia liquidat setanta un anys abans, va autoritzar el port d'Alacant per a que poguera comerciar amb les colònies americanes. Un comerç que, fins el seu regnat, només es podia realitzar des del port de Cadis.

Que fóra Alacant el port elegit no tenia res d'estrany ja que aquest era, a molta distància de la resta, el primer port valencià, gràcies a que disposava d'unes millors instal·lacions i una nodrida colònia d'experimentats comerciants, estrangers molts d'ells. En canvi, el de València, no tenia el calat suficient per a atracar vaixells, cosa que els obligava a fondejar a certa distància, complicant i encarint l'operació.

Els de València deurien d'haver-se alegrat ja que ara no tindrien que portar les seues mercaderies tan lluny —a Cadis— per a ser exportades a Amèrica, però, en lloc d'això, preferiren elevar una protesta al monarca per la discriminació del seu port i continuar comerciant des del port gadità fins 1794, quan fou habilitat també el port valencià.

No era aquesta la primera vegada que les dos ciutats s'enfrontaven per qüestions comercials; ja anteriorment, en època foral, ho havien fet per la pretensió d'Alacant d'aconseguir un Consolat del Mar propi enfront de la fèrria oposició de València.

No és nou, doncs, aquest recel alacantí front a València. Un sentiment latent en aquella ciutat des de molt antic; pràcticament des de la seua incorporació, més tardana, al Regne de València —Alacant fou conquistat als musulmans el 1247 pel rei castellà Alfons X el Savi, i no serà fins 1296 quan Jaume II li'l conquiste als castellans—. Aleshores la ciutat es va incloure dins de la Governació d'Oriola; una demarcació que, per la seua disputada situació fronterera amb el territori castellà de Múrcia, posseïa unes connotacions més autònomes que les altres de l'antic regne. Circumstància que li va proporcionar uns particulars privilegis.

La seua llunyania i el seu aïllament geogràfic de València, de la què li separen elevades serres que dificulten les comunicacions van fer la resta. Alacant es va acostumar així a anar molt a la seua, cosa que va reforçar el Decret de Nova Planta i, sobretot, la creació de les províncies, el 1833, quan passarà a dependre directament de Madrid sense intermediació de València, amb la què únicament va mantenir relació mitjançant l'Arquebisbat, la Universitat i la Capitania General.

Va nàixer així, com a la resta del País Valencià, encara que més acusat a Alacant, un patriotisme «provincialista» que, encara que promogut per la classe dominant alacantina, va trobar plena acceptació en una àmplia part del poble. El rebuig inicial, per exemple, de les autoritats municipals alacantines a la idea d'un Estatut d'Autonomia durant la Segona República va ser una clara mostra d'aquest rebuig a València.

Ara, quan la Generalitat Valenciana voldria un matrimoni de conveniència entre Bancaixa i la CAM, torna a reviscolar aquest rebuig: «La burgesia de València pressiona per a tindre el control econòmic de la Comunitat Valenciana. No té prou amb el polític. Aquesta fusió va contra el discurs de la vertebració i enforteix el centralisme de València», diuen veus de la caixa alacantina, segon conta «El País».

En aquestes condicions, si Camps ha de desaparèixer del mapa polític i el PP ha de buscar un nou cap de llista per a les properes autonòmiques no ho tindrà fàcil. Rita Barberà no és l'opció, malgrat Fraga, ja que el mateix amor que li professa València a la seua alcaldessa, es torna paral·lel rebuig a Alacant, precisament per ser el que és. Els socialistes, en canvi, amb un Àngel Luna, antic alcalde d'Alacant i cada vegada més conegut i valorat, ho tindrien més fàcil pel sud.