Figures de Nadal

A les dues de la nit de divendres a dissabte, quan acompanyava al portal uns amics que havien sopat a casa, vam sentir uns crits a fora. Carrer avall, en direcció a nosaltres, avançava una noia amb el front obert. La sang li queia a raig. Arrossegava els peus i mantenia els braços separats del cos i les mans inertes com les criatures que fugen de les columnes de fum d'un bombardeig.

La noia duia l'horror enganxat al costat. Igual que els insectes que s'exciten amb la sang, un noi saltava i borinava al voltant seu. Proferia els crits dels que van intoxicats de fum, d'alcohol i de pólvora o han mastegat les fulles d'una planta salvatge d'aquelles que només són bones per a les serps. Tan aviat deia de tot a la noia com es burlava dels seus crits o es posava el mòbil a l'orella i li deia que s'estalviés de cridar la policia perquè ja ho faria ell mateix. La noia es va aturar de sobte. Va quedar com enrampada i va caure d'esquena a terra.

Vaig trucar jo a la policia. La veu em va dir que ja eren en camí. El noi havia donat per acabada la dansa macabra i s'havia acostat a un cotxe que era aparcat allà mateix, un Mercedes esportiu una mica antic que tenia una de les barnilles del parabrisa arrancada. Va obrir la porta i en va extreure una capsa de cigarrets. En va encendre un. Sense tenir-les totes perquè ens aquests casos no se sap mai, em vaig acostar a la noia, que des que havia caigut havia quedat immòbil. A terra s'anava formant un bassal de sang que tres dies després encara s'hi coneixeria. Quan vaig ser a unes passes del cos, la noia va flexionar el tronc per la cintura amb un exercici ràpid. Al temps que quedava asseguda va llançar un crit terrible i va agitar el cap a dreta i esquerra per espolsar-se la sang dels cabells. Jo, impressionat com impressionen els moviments de les persones que has donat per mortes o profundament desmaiades, vaig fer un salt enrere.

Com si estigués connectat amb els interruptors de les cases, el crit va fer encendre el llum de totes les finestres del veïnat. Només es van mantenir indiferents l'home que dorm al caixer de Caixa Tarragona i el que ho fa al de Caixa Catalunya. No és que no haguessin sentit res. És que sabien que si es ficaven en embolics encara els tocaria el rebre. Els dos homes potser ignoren que aviat dormiran junts, perquè les dues entitats s'han fusionat i una o altra oficina s'haurà de tancar.

Al moment que la noia mirava d'alçar-se van arribar dos cotxes de la policia. El noi, que fins llavors s'havia mantingut fumant, va arrencar a córrer a peu en sentit contrari. Al carrer, de la mateixa direcció d'on abans havia vingut la parella, van aparèixer dos homes fluorescents de color groc.

Els dos homes fluorescents eren els vigilants nocturns d'una fira de figures de pessebre que hi ha instal·lada a la placeta de més amunt. Van explicar que havien estat els primers a avisar la policia després de veure amb els seus ulls com el noi colpejava la noia amb una barra de ferro. Van dir barra de ferro però més tard la policia suggeriria si l'arma dels cops no havia estat un dels tubs de cartó dur que sobresortien d'un contenidor d'escombraries.

Mentre esperàvem l'ambulància, van asseure la noia en el graó d'una botiga. No responia a cap pregunta. Només plorava. «Per mi que és estrangera», va dir l'agent que mirava de calmar-la i d'estroncar-li la sang amb draps i papers. Els vigilants de la fira, la policia i jo vam mirar de reconstruir els fets. La parella devia haver discutit dins el cotxe en marxa. Van aparcar, i ella en devia saltar. En aquell moment havia començat una persecució que els havia dut fins a la fira de pessebres, on la noia calculava amagar-se. Pel camí ell devia armar-se amb el cilindre de cartró.

Quan va arribar l'ambulància, els vigilants de la fira van tornar al seu lloc per custodiar la dona que renta, el pescador de canya, les estrelles de purpurina i els llumets que s'apaguen i s'encenen. Vaig pensar: és clar que s'han encarit les figuretes de la meva infantesa, si necessiten la protecció d'una empresa de seguretat. El pensament sempre va a la seva.

Cada nit de Reis, quan la cavalcada passa pel meu carrer tracto d'imaginar-me quina serà la vida futura dels nens i nenes que la surten a rebre. Manies meves. Aquella matinada, mentre tancava el portal de casa, vaig situar aquella noia i aquell noi a collibè dels seus pares, potser a molts quilòmetres de distància els uns dels altres, amb un fanalet a la mà, una bufanda al coll i el cor excitat, vint anys abans que l'atzar fes que coincidissin. Tots hem anat a rebre els Reis. Els guardians de les figures, els policies i els dorments dels caixers, també.