Emili Bach
EMPRESARI I EXPRESIDENT DE LA U.E. FIGUERES
«Vaig arribar a pensar que havia fracassat, ja que no queda res de tot el que vam fer»
L'expresident de la Unió Esportiva Figueres mira el passat de gust agredolç. Satisfet perquè el club va estar a les portes de primera divisió i dolgut perquè no va haver-hi continuïtat. Dels records, tria el de la inauguració de l'Estadi i es mostra crític amb els jugadors
Emili Bach Grau té 75 anys i continua al peu del canó a l'empresa dedicada a la construcció de vàlvules pels sectors naval, energètic o metal·lúrgic. Potser continua al capdavant de l'empresa perquè fa uns anys va treure-hi moltes hores per dedicar-les s a la Unió Esportiva Figueres i convertir-se en el millor president de l'entitat. Hi va entrar a mitjan dècada dels setanta i va sortir-ne el 1993. Va agafar l'equip a primera regional i el va situar a les portes de primera –només van faltar dos gols– en la temporada 1991-92. Bach va inflar un globus que anys més tard uns altres van rebentar.
EL POC SUPORT
La gent de Figueres, en general, és molt difícil i ‘passa de tot'. Volen moltes coses, però que les facin els altres
L'aspiració
Volia convertir el Figueres en quelcom més que un club, amb uns serveis entorn seu que haguessin donat continuïtat
LA CIUTAT
Penso que em podia haver dedicat a coses que podrien haver estat millor per a la ciutat
ELS JUGADORS
Els jugadors em són indiferents. Els calés era l'única cosa que
els interessava
LA CRISI
L'especulació ha matat el país i el món i ara tots en rebem les conseqüències
Al despatx de l'empresa d'Emili Bach hi ha diferents records de la seva etapa al capdavant del Figueres. Pocs, si es té en compte que va ser-hi disset anys. A les parets pengen retalls de diaris emmarcats del seu últim any a la presidència. Curiosament, però, no n' hi ha cap de la temporada 1991-92, quan la Unió va estar a punt de tocar el cel de la primera divisió. N'hi ha un parell que titulen que el club va fer la petició que l'estadi portés el nom d'Emili Bach i també hi ha emmarcada la seva resposta, en una entrevista en aquest diari en què es titulava: «El camp ha de portar el nom de l'afició i no el meu.» Des d'aquella entrevista fins a aquesta d'avui han passat quinze anys. El protagonista és el mateix i l'entrevistador, també. Però hi ha una diferència i és que ara Bach parla d'una manera més contundent i lúcida sobre aspectes, i no només futbolístics, sobre els quals abans, per la responsabilitat del càrrec, li costava parlar. Una altra cosa del despatx que ens retorna en aquells anys és un sobre que té a la taula amb quatre reserves per al sopar de Cap d'Any a l'hotel Travé. L'hotel va estar estretament lligat a la història de la Unió. Allà s'hi estaven els entrenadors i els jugadors que optaven per viure en un hotel, s'hi concentrava l'equip i s'hi feien els dinars del club. Pel que es veu, Emili Bach el continua escollint per a les celebracions.
–Pensava que ja estava jubilat de l'empresa?
–«Encara no. Aquesta empresa necessita gent amb experiència que estigui al peu del canó.»
–El sector de les vàlvules també està en crisi?
–«N'hi ha a tot el món i per a tots, de crisi. Nosaltres, l'any que entrarem serà el primer any que notarem una crisi bastant forta. Tindrem una disminució de comandes del voltant del trenta per cent.»
–Vàlvules Bach va ser de les primeres empreses gironines que es va obrir a l'exportació a gran escala. I d'això ja fa dècades.
–«Sí. El que passa és que ara tots els països estan igual. Hi ha hagut moments que les crisis eren locals i afectaven un o pocs països, però aquesta no deixa escapar ningú.»
–Què en pensa de la situació que s'ha creat?
–«Aquesta és una crisi que es veia venir. L'especulació ha matat el país i el món. Empreses com ara la meva ens dediquem a treballar i no a especular, però ara tots n'hem resultat afectats i perjudicats. I això serà molt difícil d'arreglar; haurà de passar molt de temps.»
–Vostès volien traslladar l'empresa en una altra zona de la ciutat i fer una promoció de pisos on és ara, a l'Aigüeta. El planejament es va completar però no s'ha tirat endavant.
–«De moment, està parat perquè no interessa ningú. Nosaltres havíem comprat un terreny cap a la carretera de Barcelona i teníem la intenció de fer l'empresa allà, i encara comptem que algun dia ho farem. Però, és clar, comptàvem amb els diners que podíem guanyar aquí, on estem ara, i això no ha estat així. Ha estat a l'inrevés perquè ara no hi ha ningú interessat a urbanitzar i, per tant, ho hem aturat.»
–I Figueres, la veu molt ressentida per la crisi?
–«Penso que és un dels pitjors llocs, perquè el que s'havia de fer en deu anys s'ha fet en dos. Hi ha hagut molta especulació, s'ha treballat de manera desmesurada i això ha passat factura. Hi ha molts pisos per vendre i passaran molts anys abans no podem aixecar el cap. El més fumut de tot és que hi ha gent de tota la vida de Figueres que no té feina, perquè n'han vingut molts de fora, i se'n paguen les conseqüències.»
–I de la ciutat, què n'opina?
–«És el mateix problema de sempre. Es dóna més preferència als cotxes que a la gent que va a peu i això és una cosa negativa. No es preocupen de les voreres, i creu-me que es fa difícil anar per Figueres a peu. Veig la ciutat una mica desfasada, i no dic que sigui culpa dels que governen avui, perquè d'alguna manera també se l'han trobada així, la ciutat, però crec que caldria fer alguna cosa perquè la gent pogués circular tranquil·lament.»
–Pel carrer encara li parlen de la Unió?
–«Les generacions canvien cada deu o quinze anys i ara la gent ja no se'n recorda d'aquell que va estar a punt de fer pujar el club a primera. Ara tot ha canviat i no se'n parla.»
–I vostè hi pensa sovint, en aquells anys?
–«Home, hi penso perquè en aquells moments jo volia poder convertir el Figueres en alguna cosa més que un club, en el sentit que al seu entorn hi hagués una sèrie de serveis i de coses. Si s'hagués fet hagués tingut una continuïtat.»
–Aquest despatx n'ha conegut de tots colors. Va haver-hi grans moments, però també de molts difícils.
–«Van ser disset anys i vulgues no vulgues això va robar moltes hores que no vaig poder dedicar a l'empresa. Va passar el temps i fins i tot vaig arribar a pensar que havia fracassat, perquè no queda res de tot allò. I quan una persona es va escarrassar per fer una cosa positiva, hi ha d'haver continuïtat i això no ha passat. Potser és culpa meva, no ho sé. Però em sap greu perquè després no hi ha hagut coses positives.»
–I què o qui ha fallat perquè no hi hagi hagut aquesta continuïtat?
–«Penso que la gent de Figueres, en general, és molt difícil i ‘passa de tot'. I això ho dic amb tots els respectes. Voldrien fer moltes coses, però que les facin els altres i, és clar, això no pot ser. Mira el dia que va venir l'Espanyol a jugar a l'estadi, perquè tenia el seu camp tancat, els restaurants van haver de fer dos torns. Després jo vaig passar pels restaurants i els vaig dir: ‘Mireu, si col·laboreu una mica podríem arribar a primera i això seria molt bo per vosaltres, ja que tindríeu gent cada quinze dies.' Doncs haig de dir que no va voler col·laborar ningú.»
–En la temporada 91-92 el Figueres va quedar a dos gols de pujar a primera. Tot i l'ambient que es va generar, es va trobar sol?
–«Tu ja saps que això del futbol és una cosa difícil. En aquella temporada molts deien que havíem de fitxar en Carrasco, que així pujaríem. Un cop el vam haver fitxat, i com que no va funcionar, deien: ‘No sé per què l'han fitxat, a en Carrasco, n'havien d'haver portat un altre.' Efectivament, la gent tenia ganes de pujar, d'anar a futbol, de veure bon futbol, però de col·laborar, no. De col·laborar hi va haver poques empreses que ho fessin. N'hi va haver algunes com ara Miquel Alimentació i d'altres que sí van col·laborar o van fer algun anunci. No tothom és igual. Hi ha persones, com tu mateix, que vau ajudar el Figueres, perquè durant molts anys vau anar als desplaçaments i informàveu de tot, i això és sacrificat, perquè el diumenge a tothom li agrada estar a casa.»
–Vostè, com a president, s'ho va passar més bé en els primers anys, quan l'entitat era a tercera i segona B o a l'etapa tan complicada de segona A?
–«Totes les èpoques van ser bones.»
–I de quin entrenador té més bon record?
–«D'en Jorge d'Alessandro, perquè era una bellíssima persona i un home amb el qual m'entenia molt bé. L'únic, que sempre treballava amb el mateix sistema i jo li deia que l'havia de canviar per sorprendre els rivals. Va continuar igual i ens vam quedar a les portes de pujar a primera. Els últims partits, els rivals amb qui jugaven venien molt motivats i, tot i que no ho puc assegurar, penso que venien primats per algun altre equip implicat en l'ascens.»
–De jugadors en van passar molts i alguns, de renom. Quins recorda amb més efecte?
–«Els jugadors els recordo més o menys tots, però em són indiferents. Els jugadors, l'única cosa que els interessava era guanyar calés. La prova és que després de passar tots els anys junts, cap d'aquests amb qui ens abraçaven, hagin intentat saludar-me.»
–I de directius?
–«En recordo alguns, però n'hi ha d'altres dels quals m'estimo més no recordar-me'n.»
–Quina és la imatge que conserva amb més satisfacció?
–«El dia que vam inaugurar l'estadi. Aquell dia va ser una cosa extraordinària, es va muntar tot molt bé, hi havia deu mil persones al camp i el Barça va venir amb l'equip de gala i de franc. El Barça va voler en Tito Vilanova, que teníem al futbol base, i a l'hora de demanar preu els vaig dir que vinguessin per la inauguració del camp. Després, Vilanova va tornar amb nosaltres a segona A, juntament amb l'Altimira, i ara tots dos estan en el primer equip del Barça.»
–Amb el camp vostè es va sortir amb la seva i va tenir un aforament de deu mil espectadors, en comptes de cinc mil, com volia l'Ajuntament.
–«Sí (riu). Era una cosa pensada pel futur, sempre i quan s'hagués fet tot el que preteníem».
–Com s'explica que ara en les categories més baixes vagi més gent al camp que a segona B?
–«Perquè hi ha d'haver motivació i la gent vol que es guanyi. Això és el que passava a segona B quan jugàvem al Far. Hi havia tanta gent que es formaven cues i quan alguns espectadors entràvem, ja havíem fet 2 o 3 gols. La 2a B, si no estàs a dalt, no serveix de res. S'hauria de fer una lliga europea amb els grans equips i eliminar la segona B.»
–Què va pensar quan en Flix es va carregar el club, ara fa tres anys?
–«La veritat és que no ho vaig seguir gaire. Quan vaig plegar, vaig plegar. I tot i que em demanava entrevistes, sempre vaig dir que no, perquè sé el que costa tirar endavant un club. Ara bé penso que m'hagués estimat més baixar que no fer aquesta operació i vendre-li les accions.»
–Es penedeix de moltes coses de quan va ser president?
–«En tot cas, em penedeixo de la manera que em vaig dedicar al futbol, perquè penso que em podia haver dedicat a altres coses que podien haver estat millor per a la ciutat. En aquell moment, però, el futbol era el que veia.»
–I, després, no ha estat temptat de fer altres coses?
–«Sí, però a Figueres és tot molt difícil i qualsevol cosa té molts números perquè fracassi, perquè la gent no col·labora. Tot i que no tothom és així.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.