Joan Armengol / Periodista. És l'entrevistador més prolífic i aquesta setmana ha rebut una de les mencions d'honor dels premis Ràdio Associació

L'últim no es pot dir mai. El sociòleg Lorenzo Díaz sempre diu que sóc el periodista en actiu més longeu de la ràdio espanyola. Cada setmana a Ràdio Estel faig Amb llum pròpia, que està centrat en el passat i present d'un personatge. Se'n repassa de forma distesa la vida, tant familiar com social. No és l'entrevista clàssica; també ho pregunto però hi ha un pòsit humà.

A la ràdio comercial no hi tenen cabuda. Estem a punt d'arribar als 600 programes, que poden equivaldre a 2.000 personatges. Ara costa trobar personatges que tinguin història.

Calculo que unes 70.000. Són moltes, però no vol dir que siguin personatges diferents. Tarradelles, per exemple, no sé quantes vegades el vaig entrevistar. Anava amb l'avió que el tornava a Espanya, quan es va destapar el xampany i va dir allò d'“Antonieta qui ens ho havia de dir!” Hi va haver un període a Ràdio Barcelona que feia les entrevistes als entrenadors de futbol. Trucava al Kubala i al César i preguntava on anaven a dinar i m'hi presentava. Me n'anava a l'aeroport, potser dos cops al dia, on tenia un accés fàcil: si no passo a la pista, no entrevisto els Beatles.

Oh, sí. Moltes vegades els acompanyava jo mateix a peu del Ritz o el Palace fins a Ràdio Barcelona. Anava a dinar a El Canari de la Garriga que era davant del Ritz i l'amo em presentava com el “nebot”. Per exemple, hi havia l'Orson Welles i igual després anàvem a prendre una copa; i ho feia amb un tarannà simpàtic, gens irrespectuós. Amb un bon havà i una copa les coses milloren. Havia portat molta gent als Tarantos. Potser feia coses que no tenien la qualitat d'altres, però a mi no se m'escapava ningú. Personatge que venia a Barcelona, l'Armengol el localitzava: gent de l'exili, gent que tenia una personalitat.

No. En els anys cinquanta no podíem fer informació. S'havia de portar tot a la censura i amb l'entrevista el personatge em donava la informació. A més, hi havia gent que no podia sortir per antena. Vaig entrevistar a Puerto Rico Pau Casals –un dels diàlegs que estimo com a més importants– i no es va poder emetre fins passat el 1975. El periodisme i la gent que el fa s'ha transformat totalment. Quan vaig començar a Ràdio Joventut d'Igualada el magnetòfon pesava vuit o deu quilos.

Sempre he estat mitòman. Gent del cine com Marlene Dietrich, Gassman, Kirk Douglas, Cantinflas, Orson Welles... Durant anys vaig fer la retransmissió del festival de San Remo per a la Ser i allà vaig conèixer molta gent. També polítics, com Nixon.

Estan molt millor formats. El que passa és que no han treballat. Quan estava a Ràdio Joventut tant podia retransmetre una missa del gall com un partit de futbol o una entrevista. Ara, quan assisteixo a algun acte ja esperen que jo trenqui el foc. Els periodistes d'ara no viuen els actes, només esperen la nota de premsa.

Als escolapis d'Igualada jo llegia durant el mes de Maria i del Sagrat Cor. I vocalitzava; tenia dicció. Primer per mitomania i perquè m'agradava llegir. Tenia passió per l'entrevista, m'agradava i m'agrada. M'ha permès conèixer molta gent.

He presentat durant trenta anys seguits els premis Nadal i el Pla. Vas a llocs que no et coneixen. No em sap greu. Gràcies a Déu n'he tingut molts, de premis. El premi Ràdio Associació marcarà una etapa especial. Tinc un so intern que em diu que m'he fet gran. Però sóc tan vocacional! Fer les entrevistes em dóna un moviment mental i una mobilitat.