“M'agafo la mort com una amiga, no és res maligne”

No ben bé. Entre viatge i viatge, quan torno a Arenys, tinc moments que m'agafa per escriure. Tot i que no em considero escriptor, sí que he de matar el temps que tinc, i aquesta és una bona manera. Puc anar a fer el cafè amb els amics o provar d'escriure a casa. Dic provar perquè hi ha moltes coses que les acabo llençant. A hores d'ara tinc una quarantena de contes.

N'hi ha 23 que vaig veure que tenien un cert interès i que el protagonista en tots ells acabava morint. Així se'm va ocórrer unir-los sota el títol del llibre Ni l'apuntador. Són morts d'accidents, de suïcidis i d'assassinats. Només hi ha una mort natural que el deixo per l'últim, per deixar un bon gust de boca. Perquè és evident que la vida és un conte, que comença quan un neix i acaba quan un se'n va. Forma part de la naturalitat, i el final més coherent per a un conte, si els protagonistes són persones, serà la mort.

Segurament sí, no toca que ho llegeixi un nano. No perquè sigui aberrant, sinó perquè potser no l'entendria. Malgrat aquesta presència constant de la mort, són contes amb ironia i sarcasme. No és un llibre trist ni una novel·la negra. És per agafar-te la mort sense transcendència, com un fet natural. Si realment hem de marxar, com sembla, potser val la pena fer-te'n amic, i quan arribi potser et tracta una mica millor, amb un final més dolç.

És possible que d'una manera no volguda la suma dels anys acabi fent un bon coixí per a aquests contes. Segurament als trenta anys no els hauria escrit. Però m'agafo la mort com una amiga, no és res maligne. És acceptada perquè no hi ha més remei. Així, t'acompanya a entendre-ho millor i a viure-ho d'una manera més racional i humana.

Segurament; jo m'he passejat molt pel cementiri i he llegit i interpretat Espriu molt a la meva manera.

Sí, era molt respectuós, però sempre tenia un cop amagat últim, amb sarcasme i ironia, que a vegades només l'entenia ell i els més íntims.

És una decisió personal de poder enllestir una cosa que és ben teva i que tu n'ets l'únic propietari. És una decisió suprema, l'última, la més increïble, però hi és.

Quan no et consideres escriptor, escriure no és difícil. Has de tenir una bona idea i fer-la créixer. Jo escric per distreure'm, i si a més puc distreure els altres, perfecte!

No em veig amb cor de fer una novel·la. Em sembla que inventar un conte amb un principi i un final és més fàcil. Ja sé que els professionals del conte es poden molestar, però és com ho sento. Aquest llibre està escrit a base d'insomnis, és quan tinc moltes idees. Dormo les vuit hores de rigor però n'estic dotze o més al llit. Penso, reflexiono, escolto la ràdio, m'explico coses i sempre em dono la raó. Això ho faig abans de dormir i quan em llevo.

Els Llibres del Setciències va néixer amb la sana voluntat que aquelles persones que no som professionals també puguem publicar alguna cosa, sense pretensions, amb tiratges curts. L'editorial a redós de la llibreria arenyenca no va tancar mai les portes, però ara amb un grup de gent jove i amb empenta comença una nova etapa que espero que tingui futur.

Sí, mentre el cos aguanti no ho
deixaré de fer, perquè és la cosa
que més m'agrada i m'apassiona. Viatjar és molt enriquidor, equival
a llegir tota una enciclopèdia. M'he fet més savi que ric, però no em
falta res.