Memòria dels besavis il·lustres

De com la guerra i l'exili deixen una petja durant generacions i generacions, Jean Bigot en sap un niu. Sovint, enfilant l'arbre genealògic es pot descobrir un avantpassat comú amb algú altre, però a Bigot li passa a l'inrevés, personifica la comunió entre dos catalans il·lustres: el filòleg Pompeu Fabra –exiliat a Prada fins a la mort– i el filòsof i historiador Carles Rahola –afusellat a Girona el 1939, acabada la guerra–. El besnét de dos referents del catalanisme ha vehiculat tot aquest pòsit històric i familiar en una exposició inaugurada ahir a la seu central de Correus de Barcelona, a la Via Laietana, que porta per nom Colapso cardíaco, la causa de la mort de Rahola, segons els documents oficials del règim franquista. La mostra relliga la repressió i la mort amb els records càndids de la platja i les vacances a Catalunya de Bigot. Una ambivalència que es tradueix en disset escenes artístiques, entre les quals hi ha una llitera amb una figura humana tapada amb un llençol blanc de cap a peus, un llit de sorra d'on emergeixen dues mans amb un exemplar del Diccionari general de la llengua catalana, o una cortina amb les quatre barres feta de tovalloles de platja. Sense haver viscut mai a Catalunya –de la qual se sent «desposseït»–, Bigot va explicar en un català només lleugerament afrancesat que l'exposició ha obligat a revisar diversos episodis familiars dolorosos, que han fet «que sigui francès, quan hauria pogut ser català». L'exposició, que va veure la llum a Reims, es podrà visitar fins al dia 31 de març de la mà del Memorial Democràtic de la Generalitat. El director, Miquel Caminal, va posar l'accent en l'edifici marc de la mostra, de Correus, com a símbol de la principal via de comunicació amb els exiliats durant el franquisme.

A l'exili, Dolors Fabra, filla de Pompeu, i Ferran Rahola, de Carles, es van casar a Montpeller i van tenir Mercédès, mare de Bigot. El 1954 es van instal·lar a Reims per dedicar-se a la fabricació de taps de xampany amb suro de Catalunya, un material que vincula l'artista amb el país i amb el qual crea un «refugi» a l'exposició.