sempre guanyen els mateixos.
frederic porta
«M'estic preparant, que potser jugo...»
Alguna cosa profunda sembla alterada quan la parròquia passa la setmana entre ocurrències. Arreu ha brollat un optimisme generador de conyes del tipus «m'estic preparant, que potser jugo», «ahir em va trucar en Pep per dir-me que m'escalfi, per un si de cas...» Rialla confiada, empenta i endavant. No passa res. O sí: que ja no ens reconeixem. Si es trenca Txigrinski, sorgeixen maledicències ingènues, amb la gent arribant a barrinar que en Pep és capaç de conspirar per tal de preservar-lo de majors mals i tampoc s'escalfen gaire més el cap. Els culers giren full per atendre les opcions de planter entre confiats i satisfets. No les coneixen pas, però observen amb delit. Qui posi Guardiola, ben posat serà. A més, cofois. Les alternatives porten noms com Fontàs, Bartra, Muniesa, Dalmau... Vénen de Lloret, Banyoles o Sant Jaume dels Domenys i atenen per Marc, Andreu o Albert. Els seus mestres mantenen que hi ha talent, categoria, projecció. Han mamat la casa i l'estil. Ara ningú els reclamarà res, cap pressió per tapar una defensa foradada que saltarà al tradicional camp de les batalles sense pronòstics, on mai pots predir què dimonis passarà i qui et trobaràs al davant, que així és l'Atleti, que així va El Pupas des que el futbol és futbol. Un històric amb14 anys sense títols, 10 orfe de finals i just avui, encara incrèdul i de ressaca emocional per veure's aspirant a copa en un altre any nefast de lliga.
La certesa, inequívoca. En altres temps, la situació, per esperpèntica, hagués generat fatalisme a dojo. Matx perdut, ni cal viatjar, el Madrid a dos punts, tremolem. Ara, ben mirat, no hi ha res a perdre. En tot cas, l'entronització d'un altre marrec més per sumar a la col·lecció, que això ja no és casualitat, ni generacional, ni fruit d'una conjunció astral. Amb l'Atlético, vés a saber: O en marquen cinc o perden per quatre al cap d'un quart d'hora, que de qualsevol manera seran coherents. Potser el Barça ja no ho sigui tant, de coherent: Abans, la rereguarda en orris equivalia a un mar de llàgrimes. Ara, riem en la prèvia davant la desgràcia i fruïm d'expectació per comprovar com surt el nenet de l'ou, es digui com es digui. Com s'ha girat el mitjó. Ja no es pateix per res, pura confiança en les pròpies forces. Quin goig. Un altre més.