plaça major
Matrimoni convencional
EL POEMA DE MARIA MERCÈ MARÇAL INVERTEIX L'AMOR CONVENCIONAL, L'AMOR POTSER FÀL·LIC I MASCULÍ, QUE COMENÇA AMB LA PASSIÓ I CONTINUA AMB LES PARAULES
Diu un poema curt de Maria Mercè Marçal: «Si perd l'amor fins el seu nom / on tota cosa recomença / sabré redir-te'l amb la pell / i amb el foc nou d'una altra llengua.»
Marçal jugava constantment amb els dos sentits de la paraula llengua: la llengua del cos i la llengua lingüística, que alhora significa la poesia i, és clar, la llengua catalana, tal com connota el títol Llengua abolida, dins del qual va aplegar els seus poemes. Aquest doble sentit de llengua ara ja s'ha convertit en un mer clixé periodístic (l'última mostra segurament n'és el llibret Amb llengua o sense de Toni Soler). Però en Marçal el doble sentit de llengua és clau per expressar l'amor: un amor expressat amb paraules i alhora dit amb la llengua corporal; un amor, doncs, que s'insinua lèsbic, un amor sense fal·lus o potser un amor en què la llengua és el fal·lus. En aquest poema Marçal diu que si l'amor es queda sense paraules ella el redirà amb una altra llengua. Això suggereix un amor infinit, ja que diu a l'amant que fins i tot si l'amor s'acaba ella l'estimarà. Ara bé, quan li diu que l'estimarà amb «una altra llengua», ¿vol dir una altra llengua corporal o bé una altra llengua lingüística? Parla de la pell i el foc de la llengua i, per tant, sembla que diu que si se li acaben les paraules ella continuarà expressant l'amor amb la llengua corporal. El poema, doncs, inverteix l'amor convencional, l'amor, potser fàl·lic i masculí, que comença amb la passió i continua amb les paraules, la conversa, l'amistat, etc. Però, ¿es pot interpretar també que Marçal continuarà estimant l'amant en una altra llengua en el sentit d'un altre idioma? Si pensem en l'autora, sembla que ella estimava massa la llengua catalana per afirmar tal cosa. Però, donada l'ambigüitat de la llengua en la seva obra, el seu poema pot servir per preguntar-nos si podríem continuar estimant una persona en una altra llengua. Jo desitjo que el meu amor no perdi mai el seu nom. Però, si el perd, no vull subscriure la promesa de Marçal: si a la meva dona i a mi se'ns acaben les paraules, no vull que ens les rediguem en una altra llengua. Vull que visquem per salvar els mots i que, si al final no ho podem fer, callem. És clar que potser, un cop esvaïda l'heroïcitat de l'acte de callar, llavors la meva dona i jo ens haurem convertit en l'expressió perfecta del matrimoni convencional: aquell en què l'una i l'altre s'estimen però no es diuen res.
