vuits i nous
Casa de barrets a «La Riera»
L'entrada de Mataró acollirà el prostíbul més gran i luxós de Catalunya, i mentre uns ciutadans hi estan en contra uns altres estan contents
El món ha d'estar equilibrat, si volem que vagi bé. A Mataró encara rumiàvem la beatificació de Josep Samsó, celebrada al gener dins «la catedral del Maresme», que és com el cardenal Martínez Sistach anomena la basílica de Santa Maria de la ciutat, i arriba el dissabte de carnaval i ens anuncien que en el paratge de les Hortes, una mica més amunt del concessionari Toyota ara enfeinat a revisar els frens del nou Prius, que diuen que no frenen, s'hi instal·larà, senyores i senyors, la casa de barrets més gran i més luxosa de Catalunya, la catedral de la barreteria selecta i desfrenada. En la rua de dissabte, una comparsa feia mofa del nou beat. Per mi que van anunciar la instal·lació del prostíbul aquell dia perquè els que es disfressen no tinguessin temps de reaccionar. Deixarem la comparsa bandarra per a l'any que ve, quan la casa barretera ja estigui en funcionament. Podrem prendre apunts del natural.
El propietari de la nova casa de la cosa també ho és de can Ribot. Vostès es preguntaran què és can Ribot. Can Ribot és la casa rural de Mataró que surt a la sèrie de TV3 La Riera, allà on la Mercè Sampietro té un restaurant. Els últims estius, l'amo de can Ribot ha cedit els jardins de casa seva perquè s'hi celebrés el Festival Shakespeare, un certamen que va començar a la turística i només turística població de Santa Susanna perquè el seu alcalde es va pensar que els turistes agrairien sentir Hamlet en la llengua original, sense pensar que el somni d'una nit d'estiu de la classe turista és un altre, no li vinguin amb el to be or no to be perquè no hi ha cap dubte. El festival es va traslladar a la culta ciutat de Mataró, és a dir a La Riera, i concretament a can Ribot, i mirin ara quina cosa ha obtingut el seu propietari. Una casa de barrets en uns locals que té l'altra punta de la ciutat. Amb tots els papers i permisos en regla, com deia la regidora edilícia, l'Alícia, el dissabte de carnaval. Tinc un amic que quan La Riera va engegar em va dir: «Hauríem de neutralitzar la propaganda positiva que la sèrie farà de Mataró i el Maresme, si no volem que encara se'ns omplin de més gent.» Ja tenim la neutralització feta: al costat dels idíl·lics paisatges maresmencs, una casa de fanalets vermells i llums de neó. L'equilibri de què els parlava.
Ascó i Vandellòs tenen la central nuclear, la Roca del Vallès té la presó, l'Empordà tindrà la línia de Molt Alta Tensió, el Priorat té els molins de vent gegants, dotzenes de ciutats i comarques catalanes acullen andròmines que els seus habitants no volen de cap manera o es resignen a voler a canvi de compensacions econòmiques, i Mataró tindrà el gran i majestuós prostíbul del país. Alguns mataronins han començat a protestar per la instal·lació de la casa barretera a les Hortes, lloc que com el nom indica hauria de ser destinat a les Mataró potatoes o, com la requalificació permet, a l'activitat industrial, barrets, jocs de llit i potatoes exclosos. Uns altres, els que es dediquen al sector de l'oci nocturn, a la restauració, al taxi, a la venda de picardies i llenceria fina o a les finances municipals han començat a posar el «tres en uno» a la caixa de guardar diners perquè s'obri sense esforç. Quan els guionistes de La Riera sentin flaquejar la inspiració podrien introduir aquestes contradiccions a l'argument.
Mataró havia tingut la seva concentració de cases d'aquestes als Rocs, un entramat de carrers estrets que ara són de vianants i gent respectable. En Terri, que les freqüentava, m'havia explicat, i així consta en unes pàgines inèdites del seu llibre de memòries, que algun cop hi havia trobat Josep Pla, que es veu que s'havia encaterinat d'una de les pupil·les. No es poden queixar, amics lectors. Entre tants barrets, el toc cultural. Primer Shakespeare amb xancletes i ara Josep Pla amb boina.
Els negocis dels Rocs van tancar en nom de la salubritat, la moralitat, aquestes coses, i molts dels seus clients es van haver de traslladar a Barcelona per fer el fet. Jo, a Barcelona, tinc el lloc de feina en un punt molt delicat i compromès: al carrer de les Tàpies, amb la taula encarada al carrer Marquès de Barberà i a la cantonada del de Sant Ramon. De vegades hi he vist, fent el badoc o fent transaccions, homes de Mataró i el Maresme que no voldrien ser sorpresos en aquests quefers. Procuro fer veure que no els veig, però un dia, sortint, em vaig topar amb un. «Què hi fas, aquí?» «He vingut a cal metge.» Un altre dia me'l vaig tornar a trobar i em va dir que havia quedat amb un amic. Aquest home deu celebrar molt que la consulta i les amistats s'hagin traslladat a Mataró. Saps quin estalvi?
Fa anys, l'alcalde Manuel Mas va encarregar, al fotògraf Ramon Manent i a mi, un llibre bonic, de regal, que demostrés que Mataró té de tot. Com passen els anys i com s'enriqueixen els serveis. Ara Mataró té un confessor beatificat a qui dur un ciri i unes cases per treure's el barret i treure-s'ho tot.