Vida més enllà dels Setze Jutges
L'edició d'un disc recopilatori i una trobada a la Cova del Drac revifen l'interès pel pop català dels anys seixanta
Ferran Barrachina, guitarrista d'Eurogrup, banda gracienca amb un single i un EP publicats el 1966 i el 1967 per Concèntric, encara no entén com, de la nit al dia, tot un moviment de joves moderns reivindica el seu llegat: «Aquesta reivindicació ens ha agafat amb calces –afirmava–. Ens complau saber que vam fer bé la feina.» Què passa amb els duros, la versió en català del Get out of my life, woman, d'Allen Toussaint, que va fer Eurogrup, forma part de Pop ie-ié català 60's, el recopilatori de 28 cançons –la majoria, autèntiques troballes per als buscadors de tresors en fires de col·leccionista– que agrupa l'obra d'Els Picapedrers (Ajuda'm, versió del Help dels Beatles), Els Dracs (La casa del sol naixent, adaptació del House of the rising sun, popularitzat per The Animals), Els Corbs (El senyor tambor, o com Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan, pot ser traduïda de manera eficaçt al català) i d'altres grups de l'època, entre els quals també trobem Els Drums, Dodó Escolà, Jacinta i Nuri.
El disc va ser presentat ahir al Jazzroom (antiga Cova del Drac) juntament amb el número d'Enderrock de febrer, que inclou entrevistes a bona part d'aquestes formacions. «Fa cinquanta anys ja hi havia gent fent pop, i potser ens n'havíem oblidat», admetia Lluís Gendrau, director d'Enderrock. Phil Musical, a continuació, va reivindicar figures clau d'aquell fenomen (el lletrista Josep Maria Andreu; l'adaptador Folch i Camarasa; forjadors de tot un so com Lleó Borrell i el mateix Burrull) i, tot seguit, va convidar a l'escenari Núria Feliu («des de fa cinc anys no canto ni a la dutxa», va confessar abans d'interpretar Ets d'allò que no hi ha, perla del tàndem Sarsanedas / Burrull), Lita Torelló («jo ja no canto, ni a la dutxa ni fora de la dutxa») va reblar el clau abans de recuperar Potser demà, d'Espinàs / Burrull) i Maria Cinta (amb El llimoner). Al final, rams de flors entregats als protagonistes per tres noies ie-ié, foto de família («però si jo no sóc ie-ié!», clamava Manel Joseph, integrant amb Ia i Jordi Clua de Dos + Un), i la sensació que, amb un llibre de publicació imminent amb caràtules de tots aquells discos i un nou recopilatori (en aquest cas, coordinat per Phil Musical i editat des de França), hi ha ie-ié per estona.
El ie-ié també és revolució
JAUME VIDALSí sembla sorprenent, però és cert. Als anys 60, en plena dictadura franquista (negra com el carbó), les coloraines pop van empastifar la vida (sense llibertat) per fer-la vida autèntica (lliure). També costa de pensar que, en una situació d'opressió de la llengua, el català pogués trobar forma d'expressió en les cançonetes ie-ié de l'època. Uns temes que molts (fins i tot els censors ignorants de l'època) devien de considerar intranscendents. Però darrera d'aquests «t'estimo nena ié-ie-ié» s'amagaven adaptacions de temes de Bob Dylan i els Animals, provocadors rock & rolls, manifestos generacionals o versions actualitzades de temes tradicionals catalans. Tot plegat dóna prou arguments per adonar-se que Catalunya no va deixar passar l'oportunitat per fer-se també seu un moviment de múltiples expressions, que al costat de la cançó anomenada compromesa també va canviar mundialment l'estètica i la ètica en nom de la llibertat.